El ribagorçà per sempre*

// Glòria Francino Pinasa

El ribagorçà és una varietat lingüística, subdialecte del català nord-occidental, enraonada o parlada a la comarca de la Ribagorça aragonesa i catalana. La zona fronterera li aporta un valor de distints matisos: Les isoglosses, línies imaginàries, que marquen en un mapa l’ús de característiques de la llengua, ací tinen un comportament molt variat, segons els llocs. Joaquín Costa a finals del segle XIX escrivia que a la Ribagorça es podia sentir: fet, fecho, fey, feit, feito, feto.

L’antic comtat medieval de la Ribagorça comprén una zona geogràfica configurada per tres conques fluvials del Pirineu: la del riu Noguera Ribagorçana, per l’est, que uneix Catalunya i Aragó, seguint la N-230, lingüísticament catalana, la de l’Isàvena, al mig, amb trets aragonesos i catalans i la de l’Éssera, a l’oest, amb parlars de transició a Benasc i voltants.

Si tenim ben present que el concepte de dialecte significa “manera de parlar”, no té cap sentit pejoratiu, al contrari, el ribagorçà és l’eina de comunicació utilitzada per la gent del país. L’insigne Joan Coromines considerava el ribagorçà com “un dels més pur i arcaic catalanesc”.

Des del camp de la fonètica té set vocals com el català occidental. Es distingeix entre –a i –e en posició àtona: casa, pare. En els plurals de les paraules hi ha una diferència entre els parlants de pobles aragonesos que el fan en –as si la paraula acaba en –a: vacas i en –es si la paraula acaba en –e: llibres; en canvi, als pobles ribagorçans catalans i a algun de l’Aragó els plurals tant si acaben en –a o en –e es fan en –es: llibres, vaques. A la part aragonesa i alguns pobles catalans hi ha apitxament de les consonants fricatives sonores j i g que es pronuncien com una tx del català o ch del castellà: gener > txiner, jove > txove, excepte a pobles com Areny i els de La Terreta, on diuen ja i jo… La forma –ig, –j del català es queda en una semiconsonant –i: maig > mai, roig > roi, pujar > puiar. Als pobles aragonesos hi ha metàtesi de sons com: craba en lloc de cabra, l’àliga en lloc de l’àguila. Es pot sentir encara avui l’accentuació llatina en paraules com: prenre, volre, tinre, dolre, cenra. El tret més rellevant que ha traspassat fins altres comarques, però per a les joves generacions està en retrocés, és la palatalització de la lateral l>ll dels grups inicials: bl-, cl-, fl-, gl-: bllau, cllau, fllor, igllésia. Ací diem: Un pllat bllanc, plla , plle de pebre negre està.

Dins de la morfologia farem un tastet dels demostratius: este/esto/isto, ixo, aguell, agueix, aguet, esta, ixa, aguella, agueixa, estas/estes, ixes, aguelles; açò, això, allò… Els adverbis com ací, astí, ençà, dellà, adés, lego, guaire… són plenament vigents. Quant als verbs hi ha arcaisme en els imperfets d’indicatiu en totes les conjugacions: feva, voleva, eixiva, sabévam, sabévem, sabévom… En subjuntiu hi ha formes incoatives: lletxisque/-a, partisque… Les formes compostes dels plusquamperfets són: era rentat, eras/eres rentat, en lloc de havia rentat, havies rentat, i el del subjuntiu: fos rentat/is rentat, fosses rentat o isses rentat en lloc de hagués rentat o haguessis rentat…

El lèxic arcaic i ric conserva paraules, sovent, com les de l’aragonès i del pallarès o, fins i tot, de l’occità: potxó per petó, apotxonar per besar, calavastra per carcanada, farrada per galleda, mosta per almosta (mida del que cap a la mà), llossa (pronunciat amb o oberta i s sorda i metafonia de la a que sembla una o oberta) per cullerot, redetido o regalat per la mantega del porc, tinyol, pa de pagès, torterol per turmell…
(Continuarà)

---

*Publicat a Temps de Franja n. 152, gener de 2022