Coses desconegudes i conegudes de l’ENHER
// Glòria Francino Pinasa
El dia 1 de desembre al paller de Ca de Toni de Sopeira, continuant amb les activitats de la commemoració del 700 aniversari del II Comtat de Ribagorça, Marcel Iglesias Cuartero, president de la Comarca de la Ribagorça, va presentar a l’historiador d’Areny Carles Barrull, que va parlar sobre el context polític i social en temps de l’ENHER, Empresa Nacional Hidroelèctrica del Ribagorçana: Els desconeguts orígens de l’Enher. Cal destacar i agrair que tant la presentació com la conferència es va fer en català ribagorçà.
Carles Barrull va recordar els primers projectes d’embassaments dels segle XIX a la comarca i altres indrets propers, ja preocupats pels regadius, des de Joaquín Costa fins el Pla Gasset l’any 1902, quan es va fer un estudi sobre els llacs glacials de la conca del Ribagorçana. L’any 1926 es va crear la Confederación Sindical Hidrográfica del Ebro, dirigida per Manuel Lorenzo Pardo, anomenat “el genio del agua” per la seva visió sobre l’ús de l’aigua.
En aquells anys, l’enginyer Victorià Muñoz i Oms, nascut a Lleida, on va treballar a la Diputació i després a la Generalitat de Catalunya, crea el Pla de Carreteres de Catalunya, encarregat per Joan Vallès. Tenia idees molt clares envers el territori i el coneixia, però tot ho va estroncar la guerra civil del 1936 i va haver de fugir de Lleida fins a Donostia. També va treballar a la Conselleria d’Obres Públiques a l’Ajuntament de Barcelona.
L’any 1931 ja existeix MIPSA, l’empresa de les mines de carbó de Malpàs, creada per Emilio Duran i Olivastri, al que es van unir Victorià Muñoz i Joan Vallès, President de la Diputació de Barcelona. El carbó el baixaven a Balaguer i a la cimentera de Xerrallo, material indispensable per a les obres de l’ENHER al curs del Ribagorçana, així com el plom que extreien de les mines de Cierco.
En un context de penúries i de postguerra va nàixer l’ENHER el 1946-1947, amb la figura de Victorià Muñoz i el seu equip: l’arquitecte José Rodríguez Mijares, l’enginyer Eduardo Torroja i altres. Cal recordar que tenia bona relació amb el ministre Suanzes, factors afavoridors per als seus objectius. Una de les centrals hidroelèctriques més importants en aquells moments va ser la d’Escales, inaugurada l’any 1955, de la qual vam poder veure a la pantalla el fullet, dissenyat pels enginyers i arquitectes del moment, així com la maqueta reduïda del que seria la presa, el modellino.
Per als habitants de la comarca hi ha moltes vivències i coses conegudes i recordades, com que la carretera d’Areny a Sopeira es va fer sobre els anys 1946-1947. De Sopeira al Pont de Suert encara s’hi anava caminant i amb animals, tres hores i mitja, per l’estret camí del Pas d’Escales. Al temps de les obres van obrir pistes per als camions, encara no existiva la N-230 i a la cruïlla de Sopeira hi van posar una barrera vigilada per un guarda, Francisco García Zafra. El meu pare, jove, baixava dinamita amb els matxos del Pont de Suert per foradar els túnels.
A Escales, l’enginyer principal va ser l’alemany Kau, excoronel, acompanyat del seu equip, entre els qui havia un home que residiva a Sopeira, baixet, conegut com «el míster». De Kau es contava que era molt sever i que vigilava els treballadors amb uns prismàtics i si veva algú que fumava o no treballava, el despediva; però l’encarregat de l’obra li diva que era molt competent i bon obrer, i al cap de dos dies, el tornaven a admetre a l’empresa.
Al Pont de Suert, cap el 1946, hi van arribar més de cinc mil persones i es van crear les colònies d’ENHER: edificis per als caps i encarregats, amb noms de la comarca: Comtessa, Llebreta… Es va construir l’església nova de la Mare de Déu de l’Assumpció, el taller i parc mecànic, la infermeria, l’hospital, l’acadèmia, el cine i el teatre, l’economat, barraques, l’emissora… Al Pont hi era un barri conegut com Nueva Baena i hi enviaven les cartes de correus amb aquest nom.
A Sopeira van construir la residència i pisos, igual que campaments a Aulet i a Areny. Els treballadors vieven de lloguer a cases, quartos, corralets i pallers. Hi era tres o quatre fondes, dos estudis, el del poble i el de l’ENHER, dos balls, cine, dos forns de pa, dos carnisseries, botigues de comestibles, una botiga de roba, modistes, molts bars i tavernes i guàrdia civil per a l’ordre, gent de tot arreu: del País Basc, de Galícia, toledans, valencians, molts andalusos, canaris, aragonesos… [Continuarà]
Publicat a Temps de Franja n. 156, gener 2023
Tags: Ribagorça
