Arbres amb ànima

// Glòria Francino

La natura és esplendorosa arreu i, sovint presenta mostres que sorprenen els ulls de la gent. Vet ací que entre les seves manifestacions hi són els arbres especials, singulars, arbres amb història pròpia. La Ribagorça és terra de roures forts, d’olzines, de rebolls, d’olivers centenaris, de freixos, de faigs, de pins, molts replantats sobretot, a la zona baixa de la comarca, de tants i tants arbres i arbustos.
Arbres amb ànima com el ciprer centenari que acompanya el Monestir de Santa Maria d’Alaó de Sopeira. Situat a una cantonada del cementeri del poble, el seu tronc mesura 2,73 metres de perímetre, i més de dos metres d’alçada fins que creixen les primeres branques, no sé quants metres d’alçada, però bastants, tampoc coneixem amb exactitud la seva antiguitat, tot i que ja es veu el costat esquerre a una fotografia del 1886 del monestir feta per Joaristi i altres, també es troba a imatges de l’Arxiu Mas del 1907 i dels excursionistes al 1904, Antas abans del 1949 ja el fotografia i es veu com avui en dia, així com a l’Arxiu Gavín al 1964, i a tantes d’altres fotografies. S’alça robust, proporcionat, gairebé simètric en tot el seu perfil, arrodonit als extrems de la base cònica i a la punta que el perfila al firmament. No té la forma del “Enhiesto surtidor de sombra y sueño / que acongojas al cielo con tu lanza” com el venerat Ciprés de Silos, al claustre del monestir de Silos, lloat en el famós sonet de Gerardo Diego, poeta de la Generació del 27, però és un model singular com n’hi ha pocs. Les seves rels amagades sota terra, acompanyades de les fosses, els ossos i les creus dels avantpassats, l’acompanyen recte, sereny i humil. Arrecerats sota la seva copa s’hi enterraven els cossos dels nens o nouvinguts al món, alguns amb creu, altres sense, només el record popular i el del ciprer saben dels plors que han sentit les seves fulles perennes, verdes, primes i fortes alhora, els seus fruits en forma de nous servien per a guardar la roba als armaris…
Les civilitzacions antigues van donar als ciprers, cupressus sempervivens, diverses simbologies, entre elles la de l’espiritualitat, lligant les ànimes dels morts de la terra en direcció al cel com el propi arbre, però també la de l’hospitalitat, per això davant de cases que feien d’hostal n’hi havia de plantats. La tradició els ha escampat entre bells jardins i la solitud dels cementiris. El ciprer de Sopeira és un tresor natural que aporta pau i repòs a l’esperit.
Altres arbres amb història són l’Olzina del Consell, també centenària, situada a l’Obac dels Masos de Tamúrcia que és visible des de la N- 230 i des de tota l’Horta de Sopeira i de Miralles. Conta la llegenda que sota la seva immensa copa s’hi reunien els frares de Torogó, i dels monestirs de Miralles i d’Alaó per a fer els seus tractes i acords. L’estiu del 1999 l’Associació Amics d’Alaó va fer una excursió per veure-la d’a prop i es van necessitar molts minyons i mossetes per abraçar el contorn del seu tronc. A tocar d’aquesta alzina s’hi troben les restes de l’església de Sant Salvador, i una mica més avall l’Olzina de la Cort, més xica que l’anterior, però que de ben segur amb aquest nom també amaga el seu passat.
De vegades els arbres desapareixen però queden els topònims que ens els recorden, per exemple, Freixanet, lloc de freixos, tot i que ara no n’hi ha cap, és una finca de cereals al terme de Sopeira. A Bonansa recorden l’Urmo, om desaparegut, i que ara anomena l’associació del poble, i també a Bonasa els faigs s’anomenen faus, i la toponímia també ha conservat aquest apel·latiu.

Santa Maria d’Alaó amb el ciprer. / Glòria Francino