Cent deu anys de la missió arqueològica del 1907 als Pirineus

// Glòria Francino

L’any 1907 un equip format pels arquitectes Puig i Cadafalch, fita del modernisme, i Josep Goday i Casals, mossén Josep Gudiol i Cunill, director del Museu Episcopal de Vic, el fotògraf Adolf Mas i Ginesta, i l’historiador en dret i advocat Josep Guillem Maria Brocà, impulsats per l’Institut d’Estudis Catalans, van fer un viatge pel Pirineu i Prepirineu romànic a la Vall d’Aran, a la part veïna de Luishon a França i l’Alta Ribagorça. Com a celebració del centenari d’aquesta sortida la Fundació Institut Amatller d’Art Hispànic i la Fundació “La Caixa” van organitzar una exposició de les fotografies, dietaris i una publicació del recull del treball de camp fet pels experts durant el 1907.
Aquesta missió va significar molt per al reconeixement de les obres artístiques romàniques en totes aquestes comarques allunyades del món urbà. Pel que fa a les poblacions de la Ribagorça aragonesa el grup d’entesos va visitar tres indrets cabdals: Alaó, Ovarra i Roda. En aquesta ocasió ens referirem a Alaó (Sopeira) per ser el monestir que queda just a la ratlla d’Aragó amb Catalunya, al costat del riu Noguera Ribagorçana.
La comitiva dels experts baixava del recorregut de la Vall de Boí –3 de setembre– i del Pont de Suert, després d’haver entrat al Pas d’Escales i travessar el Pont de Dalt –ara es pot travessar també per anar a l’altre costat del riu i seguir l’antic camí cap a Vinyer i el despoblat Llastarri o la nova caminada fins l’Aubaga– van arribar a Sopeira. Van fotografiar les Gorges d’Escales, així és com apareix el títol a peu de les fotografies fetes per l’Adolf Mas, a més a més, de les del camí, pont, monestir i altres. Fotografies que van ser algunes de les que l’any 2000 es van utilitzar per fer una exposició fotogràfica sobre el Monestir d’Alaó, amb unes 117 imatges, entorn de la seva història, gràcies a la col·laboració de l’empresa ENHER-ENDESA i a l’Associació Amics d’Alaó.
Gràcies a aquest arxiu fotogràfic se sap que al monestir encara hi havia la imatge de la Mare de Déu d’Alaó romànica, del segle XII, així com la Custòdia renaixentista, feta per Juan de Ansa l’any 1548, que encara es conserva; no així la Mare de Déu. Per més recerca oral feta des de fa molts anys, mai s’ha aconseguit esbrinar si aquesta Mare de Déu va restar a l’església fins la Guerra Civil, quan es va fer una gran foguera a la plaça del convent on es van cremar tots els retaules i imatges de l’església, o si ja n’hi havia alguna altra, ja que els antiquaris i rastrejadors de l’art es movien abans de la guerra… Potser algun dia es podrà resoldre el que encara és un enigma.
Als dietaris de Mn. Gudiol també es fa referència a les runes del claustre del monestir, desenterrades entre els anys 2006-2009. Han sorgit algunes restes tal qual eren al 1907, quan hi van passar aquests personatges. També manca molta informació al respecte: on van anar a parar les columnes i els capitells del claustre d’Alaó? Qui sap si un dia amb els mitjans tecnològics actuals es podran descobrir? Malauradament no hi ha cap fotografia de l’antic claustre ni dibuix, com sí en van fer de la planta basilical de l’església. Es desconeix fins el moment si sota l’argamassa i guix que recobria l’interior de les voltes i absis fins l’any 1975 hi havien restes de pintures romàniques.
Actualment, el monestir pateix moltes filtracions d’aigua a la teulada i hi ha nombroses goteres en les èpoques de pluja des de fa uns anys, fet que s’ha agreujat al novembre de 2016 i al febrer de 2017. El patrimoni arquitectònic és un bé públic que el cal vetllar entre tots perquè en puguin gaudir les generacions futures. L’església romànica de l’antic Monestir d’Alaó n’és una mostra, construïda sobre una altra de visigòtica, datada als anys 806-814. No hi ha cap edifici amb documentació tan antiga a la Ribagorça!

Mare de Déu d’Alaó. Foto: Glòria Francino