Vint abraçades!*

Escrit per Jordi marin al 17 de març de 2021. Publicat a Catalanofonia

// Jordi Marín i Monfort, Centre d’Estudis dels Ports

Un pardalet ha pujat a la serra a dir-nos que Temps de Franja fa vint anys. Vint anys! Potser la xifra és modesta, però si tenim en compte les circumstàncies en les quals es celebra l’aniversari (qui, què, com i on), la celebració de l’efemèride està més que justificada i cal que ens siguem conscients, tant a la Franja com a tot el conjunt de les terres de parla catalana.

En primer lloc perquè qui celebra l’aniversari és una revista en paper que, com tantes altres, va veure com als pocs anys de nàixer, en plena infantesa, havia d’enfrontar-se a la irrupció dels mitjans digitals, a l’aparició de les xarxes socials i a una crisi econòmica que, tot plegat, va suposar un terrabastall important per als mitjans de comunicació tradicionals i en particular per als de suport en paper. Cal dir, però, que Temps de Franja era (i és) quelcom més que un mitjà de comunicació més.

Perquè estem parlant d’una revista en català feta des de la Franja i per a la Franja. De la Ribagorça al Matarranya hi ha una gent amb una identitat comuna que en certs àmbits ha pogut resultar incòmoda, a banda i banda, però que és la que és: aragoneses i aragonesos que tenen per llengua pròpia el català. Una manera d’entendre i de viure el món que bé mereixia un mitjà on expressar-se més enllà del reducte folclòric a què sovint ens limiten des dels centres de poder no només econòmics sinó també culturals. En aquests vint anys, Temps de Franja ha esdevingut un referent cultural de qualitat, un petit oasi d’opinió, un espai de reflexió compartida i un altaveu de totes aquestes comarques per reivindicar el potencial humà del territori al que representa. Un motiu d’orgull per a la gent de la Franja i un exemple de lluita per la defensa de la identitat pròpia del qual n’hem d’aprendre molt arreu de la catalanofonia.

Editar una revista és arriscat des del punt de vista comercial, en català pot arribar a ser temerari i si, a més, es fa des d’una zona on la llengua ha patit tota mena d’atacs i menyspreus per part de les autoritats, la qüestió pren el grau d’heroïcitat. Als entrebancs esmentats al principi hi hauríem d’afegir el vergonyant episodi del LAPAO, per exemple. Al País Valencià també n’hem vist de tots els colors pel que fa als atacs a la llengua i som molt conscients del cost emocional i el desgast personal que suposa seguir endavant amb projectes culturals que tenen com a pal de paller la llengua, el català. Potser per això som plenament conscients del que implica arribar a aquestes dues dècades des de la militància cultural, impulsada per persones amb nom i cognoms, amb moltes hores de dedicació i amb molts esforços perquè la revista sigui sent el que és.

Així que des del sud només podem que felicitar-vos i donar-vos les gràcies, sobretot donar-vos les gràcies, a tots i totes els que feu possible aquest petit miracle perquè sou un exemple viu i real del que necessitem als Països Catalans, gent compromesa des del poble més menut a la ciutat més gran.