Gran Recapte 2018
Menús temàtics dela Fàbrica de Solfa

Presentació de ‘Les mesures tradicionals i antigues a la Franja’ a Llinars

// Júlia Llambert

El 16 de novembre 2019 es va presentar el llibre Les Mesures tradicionals i antigues a la Franja d’en Francesc Teixidor i Puigdomènech a Llinars del Vallès. Aquest llibre, de 372 pàgines i 70 il·lustracions, es va publicar l’any passat per ASCUMA i l’IEBC a càrrec de Terès&Antolín (Alcanyís-Torredarques) com a número 11 de la col·lecció La Gavella. La presentació fou al saló de la Biblioteca Municipal de Llinars. Hi assistiren una trentena de persones.

Després d’unes breus paraules de salutació d’en Martí Pujol i Planas, batlle de Llinars, prengué la paraula l’autor, i a continuació el presentador n’Artur Quintana, que en els seus respectius parlaments van fer una exposició de les mesures amb molt de detall, tant en l’evolució d’aquestes en els aspectes històrics com en els ponderals, i insistint ambdós en la urgent necessitat de seguir amb treballs de camp sobre les mesures tradicionals, ja que aquestes es troben en ràpid procés de desaparició de la memòria dels informants. En podeu llegir el text sencer d’ambdós parlament a continuació.

Na María Dolores Gimeno, que té cura de les publicacions d’ASCUMA, va parlar del llarg procés d’edició del llibre, sovint entrebancat per les reduccions de les subvencions atorgades a les associacions d’estudi i foment de la llengua catalana i de la cultura que conforma al nostre país. També en podeu llegir el text complet més avall d’aquest article.

 

El batlle de Llinars presentant l'acte. / Sigrid Schmidt von der Twer

 

 El públic assistent. / Sigrid Schmidt von der Twer


Presentació d’Artur Quintana

Presentem avui el llibre d’en Francesc Teixidor i Puigdomenèch. Les mesures antigues i tradicionals de la Franja editat a Alcanyís-Torredarques l’any passat per l’Associació Cultural del Matarranya i L’Institut d’Estudis del Baix Cinca, dues entitats franjatines d’estudi i Foment de la Llengua Catalana i de la cultura que conforma, com a número 11 de la Col·lecció La Gavella, dedicada a temes referits a tota la Franja.



Artur Quintana. / Sigrid Schmidt von der Twer

 

Mesures antigues són les desconegudes de les generacions actuals i només es poden conèixer a través d’escrits i peces de museus. Per tradicionals entenem les que es es mantenen en ús, o o en el record, per la transmissió de pares a fills, encara que ja no siguin oficials o mai no ho hagin estat. En la història de les mesures es va produir un gran daltabaix l’any 1849, ara en fa 170, per la introducció del sistema mètric: totes les mesures aleshores vigents van ser condemnades a desaparèixer. Les poques que el sistema mètric, per ignorància o menyspreu, no va condemnar, ho van ser gairebé del tot per la mecanització del camp a partir de mitjans del segle passat –bàsicament les de la sega, la verema i les olives. Poques són les que han sobreviscut a aquests daltabaixos fins avui en dia, i algunes ja van trontollant –com la dotzena d’ous, que les caixes de deu van amenaçant, si bé encara mantenen la mitja dotzena. Avui de mesures tradicionals vives vives en queden ben poques: només les que resulten, en determinades circumstàncies, més pràctiques que les del sistema mètric: com quan diem ‘Posa’m dos dits d’anís’ i no pas ‘posa’m 1,74 decilitres d’anís’, i fem càlculs semblants amb pam –em va fer un pam de nassos d’allò que no hi ha, i no de 24, 89 centímetres- , pas, passa, etc. , o la sèrie: ‘em va dar un grapat de figues, un manoll de faves, un munt de brutícia, una almosta d’avellanes, un pessic de sal, un pensament de pebre, un feix de llenya , un rajolí d’oli…’. En queda també un bon raig de mesures esmorteïdes, de les que tenim al record de molts de nosaltres, però ja no les fem servir. Com més grans i més del camp som més les recordem, i menys com més joves som i més de ciutat. A la meva infantesa barcelonina i torrellenca jo comprava, i sentia comprar, bastants de productes a unces i lliures, la carn a terces i la llet a petricons, i malgrat que sabia que tres unces eren també cent grams, una lliura 400, i un petricó ¼ de litre, jo demanava a les botigues tres unces, lliura i mitja lliura, i dos petricons, etc., i això que ja feia cent anys que havien deixat de ser vàlides. De noms de mesures en sabia unes quantes més –vara, jornal, bot i barral (per allò del : plou a bots i a barrals), càrrega, quintar (per allò de un quintar val dotze arroves, comptes vells baralles noves), rova –aquesta m’era i m’és coneguda sobretot per un text entre embarbussament i endevinalla: Qui roba una rova de roba, no roba la rova, que roba la roba- , cana, garba, feixina …- sense poder-ne precisar el valor mètric, és clar. És a dir sabia el nom de les mesures i per a què servien, però no a quants grams, metres, litres equivalien, contràriament al que sí sabia de lliures, unces i petricons. Quan vaig anar a viure a la Franja a la dècada dels 60 del segle passat en vaig aprendre un bon grapat més de mesures: cafís, faneca, taleca, jovada, junida, cànter, quarteró, almut, barcella, bardoma, tiarna, cavalló, sellar, falcada, almosta, manoll, … . I quasi sempre els meus veïns codonyerans conservaven els estris de les mesures i en sabien el valor mètric o ponderal d’aquelles. I si en algunes ocasions no els vaig aprendre aquests valors –es el cas de les mesures de la sega: falcada, garba, gavella, cavalló, sellar, o el del piau de les olives, … – és perquè no vaig pensar que els l’hauria d’haver demanat. En resum: les mesures antigues i tradicionals no son pas mortes, i malgrat que sovint només facin la viu viu, encara les podem conèixer a través de la memòria nostra i dels nostres contemporanis, tot i que de vegades ja només se’n conservi el nom en un refrany, una endevinalla o una cançó. Tanmateix de prou mesures no en guardem cap record. Per a aquestes mesures, com ja he dit, si les volem conèixer, només ens queda el recurs d’anar a buscar-les entre els documents d’arxiu i de museu. Són les, mesures antigues que la tradició no ha sabut, o no ha pogut, mantenir.

I com és que en Francesc Teixidor, un ciutadà de Llinars, amb arrels pageses de la Plana Vallesana i del Montnegre, s’interessés per una temàtica com la de les mesures més aviat poc tractada, i a més d’un territori més aviat remot vist des de Llinars? Des del milenni passat en

Teixidor, un lletraferit, i també de llengües i d’història, així com de nombres, xifres, còmputs i estadístiques, havia anat recollint notícies sobre els pesos, mides i mesures de tot el nostre domini, i des de mitjans anys 90 treballava en l’estudi i edició d’un manuscrit de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, una feinadassa seva que es va concretar en la aparició en cinc volums per part de la Fundació Noguera de Barcelona els anys 2008-2009 del monumental llibre Pesos, mides i mesures al Principat de Catalunya i comtats de Rosselló i Cerdanya a finals del segle XVI (1587-1596). Vull dir amb això que a en Teixidor la temàtica li era ben coneguda, però no pas gaire aplicada a la Franja, ni tampoc la Franja mateixa: les quatre comarques aragoneses de llengua catalana de l’Aragó: la Ribagorça, la Llitera, el Baix Cinca i el Matarranya. La Franja, un territori tan gran com les Illes Balears, i amb una població d’uns 50.000 habitants, bastants menys que la de Menorca. La Franja i les seves mesures se li van poder fer presents perquè a principis de segle la parella Jordi Moners i Núria Codina es van poder refugiar a Llinars i van fer-hi amistat amb els Teixidors. Els Moners passaven temporades a Castigaleu, a la Ribagorça, on na Núria tenia parents i hi havien comprat una casa. L’agost del 2005 hi van convidar els Teixidors a unes vacances, i a les converses va sortir el tema de les mesures, que en Jordi Moners, que sabia la dèria per les mesures d’en Francesc Teixidor, va aprofitar per a proposar-li que fes un estudi de les de la Franja, aleshores poc i mal conegudes. I per a enllaminir-lo li va oferir la possibilitat de treballar a i des de Castigaleu. I es així com en Teixidor es va embrancar, sempre amb l’ajut de na Inés, la seva muller, en l’aventura d’enquestar sobre les mesures a 44 localitats al llarg i a l’estret de la Franja: 10 localitats de la Ribagorça, 10 de la Llitera, 3 del Baix Cinca i 21 del Matarranya. Li calia recollir dades de l’oralitat dels informants, fotografiar i determinar la cabuda o l’extensió de les mesures materialment conservades, i tot això fent repetides escapades a la Franja, però sempre massa breus, al llarg d’uns 10 anys. A més ha hagut de consultar la bibliografia, més aviat pobra això sí, sobre el tema, i fer-ne, en la mesura que li fos possible, recerques d’arxiu i museu. Un cop reunida tota la informació en Francesc Teixidor ho ha posat en solfa i n’ha sortit el llibre que ara presentem. Li quedava un darrer obstacle: trobar editor. D’això us en parlarà na Loli Gimeno que porta les edicions de l’Associació Cultural del Matarranya.

Passem ara a presentar el llibre: 312 pàgines amb 70 il·lustracions sobre les mesures tradicionals i antigues de la Franja. Després de presentar la llista de col·laboradors i persones enquestades l’autor descriu i comenta un total de 200 mesures franjatines que tenen però només uns cent noms d’arrels diferents. Aquesta homonímia es produeix sobretot perquè un mateix mot, sempre que tingui un valor mètric semblant, encara que mai no sigui igual, serveix per a designar mesures prou diferents, com és el cas de carga/càrrega que dóna nom a mesures tant d’àrids (blat, ordi, civada, ..), com de líquids (oli, vi, …), o de qualsevol altre producte no determinat, o s’usa per a mesurar camps, i encara me’n dec deixar algun altre cas. També un mateix ètim adjectivant-lo, determinant-lo o fent-ne derivats serveix per a designar moltes mesures diferents, com és el cas de ‘quart’ que té quarta, quartal, quartera, quarteró, quarteronet, quartillet, quartilló, o quintar que ofereix quintar petit, de llana, de neu, o lliura carnissera, d’apotecari, de neu … . Totes aquestes mesures mantenen una certa relació mètrica amb l’ètim, encara que mai no sigui igual, però hi ha algun cas on la relació no és sinó producte d’una relació més aviat fantasiosa: peu serveix tant com a mesura de longitud com per a indicar la quantitat d’olives que cal posar en els cabassos que formen pila sota la biga de la premsa d’oli. L’única relació és situativa, però no pas mètrica: ambdós peus es troben a la part inferior del cos humà en un cas i de la premsa d’oli en l’altre. Els noms de les mesures són d’origen català en un 80 per cent. El vint per cent restant es reparteix entre les preses de l’àrab –almud, arrova, barcella (originàriament romànica però passada pel tamís àrab (la llengua àrab no té pe) cafís, faneca, gerro/kharro, quintar, taleca, lliura que té nom català però el pes àrab -, l’aragonès, el castellà i algunes llengües germàniques i preromanes.

L’autor descriu primerament cada mesura una per una, agrupant-les segons el seu camp d’aplicació: per a mesurar àrids, líquids, pesos i superfícies. En dóna l’equivalència mètrica, obtinguda quasi sempre mesurant-la ell mateix, n’exposa succintament la distribució per localitats i comarques i n’indica l’origen geogràfic: franjatí, del Principat, de l’Aragó interior, del País Valencià, … , i n’exposa la variació mètrica dins de la Franja mateix. Si cal, i sovint cal, hi afegeix bastants detalls més. Finalment en transcriu les variants fonètiques, n’indica els sinònims i l’etimologia. A aquest capítol segueix la descripció de les mesures conegudes a cada una de les 44 localitats franjatines estudiades, poble per poble i agrupant-les per comarques. Un darrer capítol ofereix moltes mostres de literatura popular franjatina –cançons, endevinalles, refranys, fraseologia, facècies … – on surten noms de mesures, i que constitueix una important contribució a mantenir-les vives: Una rateta corrie per un almud, ai quin qüento més curt!; saber-ne un cafís; amic comprat, cànter foradat; al juliol trau la garba al sol, … .

El llibre es tanca amb unes conclusions que mostren un cop més que la Franja es un territori aragonès català, i ho és per la llengua, la literatura d’autor i anònima -popular i culta si ho preferiu- la història, el costumari, la devoció, la música, …, i ara en Francesc Teixidor ens hi afegeix les mesures amb tot el detall. I això és així per més que des de fa segles l’Aragó oficial en quasi la totalitat, així com també molta gran part dels meus conciutadans aragonesos practiquin en contra de la catalanitat de la Franja el negacionisme més descarnat –n’hi ha prou de pensar en el LAPAO.

 


Presentació de na M. D. Gimeno Puyol

Me complau molt visitar per primer camí Llinars del Vallès, que conec en certa manera gràcies a alguna conversa amb l’amic Francesc Teixidó, que és un gran reivindicador de la seua vila natal.

 



M. D. Gimeno Putol. / Sigrid Schmidt von der Twer

Ací, avui, en certa manera se posa fi a un llarg camí, que va encomençar en un treball de camp, investigant al territori, d’allí va passar a l’escriptura amb l’ajuda de bibliografia, i va acabar en l’edició impresa. No sé en quina unitat de mesura de les que el autor coneix tant bé s’hauria de medir.

Fent memòria sobre els orígens de Les mesures tradicionals i antigues a la Franja, vai rellegir un correu que el Francesc me va enviar un 2 de novembre de 2015: “L’estudi sobre les mesures de la Franja ja està acabat”, era la frase inicial. A continuació, preguntava si, a pesar de les dificultats de finançament, l’Associació Cultural del Matarranya/Ascuma (a la qual jo coordino les publicacions) tindria possibilitats de publicar-lo. I s’oferie a dur-me una còpia per a poder-ho valorar. “Records als teus pares”, era la frase final del correu.

I és que, entre totes les poblacions que ell havia recorregut per eixe bocí estret de territori a l’est d’Aragó i oest de Catalunya que denominam “Franja”, s’havie detingut a Maella, la meua vila, crec que al 2006 (que és l’any que figura al llibre). Ho va poder fer gràcies a la mediació de l’Artur Quintana, també membre d’Ascuma i el seu president d’honor. Així, a ca meua va estar comprovant/ medint unes quantes peces que guardam a una habitació com una mena de museu familiar: mides de gra (quartals, almuds…), de vi (cànters, quartilles…), d’oli (cànters, quarterons…). Mi mare des d’allavòrens al Francesc li du “lo de l’almud”.

Des de les visites pel territori franjolí al 2006 o abans al 2015, Francesc Teixidó va anar pacientment medint la Franja. I un mes més tard del correu que hai mencionat, per la festa de la Puríssima, va tornar a Maella en les pàgines impreses del seu estudi i un torró molt bo que fan a Llinars, que vam degustar a casa en acabar de dinar.

A poc a poc se va iniciar lo procés d’edició, que va durar més de tres anys:

1r. Vam patir per trobar subvencions, que va gestionar la nostra administrativa des de Calaceit.

2n. Enseguida, vam implicar l’IEBC, amb seu a Fraga, que forma part de la ICF i amb qui compartim la col·lecció “La Gavella” d’estudis —curiosament, té el nom d’una unitat de mesura—. No la patrocinen ni el Cerib (Centre d’Estudis Ribagorçans) per incapacitat organitzativa, ni cap de les associacions culturals de la Llitera, que no s’impliquen en lo que està escrit en català. Totes les comarques franjolines, no obstant, estan en equilibri a la publicació que avui se presenta.

3r. Vam iniciar la revisió textual per tal d’encabir l’estudi dins de la mencionada col·lecció “La Gavella”, que té uns requisits de format en la disposició de les parts, la col·locació i tipus d’índexs… I també per mirar la millor manera de presentar tantes dades i els diferents formats.

Voldria agrair la participació d’unes quantes persones: Artur Quintana, autor del pròleg i gran promotor de la tasca; l’Hèctor Moret, que va fer una primera lectura del manuscrit; Carles Sancho, també d’Ascuma, que va participar en la revisió; i el maquetador i dissenyador gràfic Carles Terès, que va fer un treball excepcional. Tot lo mèrit, però, és del Francesc Teixidó.

Mentres progressava l’edició vam fer una pre-presentació a Queretes, crec que el 2018, durant unes jornades culturals. Enguany, ja imprès, vam presentar Les mesures tradicionals i antigues… a Vall-de-roures lo 13 de juliol durant la Trobada Anual d’Ascuma, que cada any se fa a un poble diferent del Matarranya. I avui lo Matarranya però també la Ribagorça, la Llitera i el Baix Cinca, arriben al Vallès.

Som comarques distants en l’espai i les comunicacions viàries no mos aproximen massa; lo teixit productiu és també diferent: zones rurals i despoblades les franjolines; industrial i dens lo Vallès. Però som tots pròxims en llengua, cultura i, segurament, en lo record i estima pels que mos van precedir i van medir lo món d’una altra manera.

L’Associació Cultural del Matarranya, des de la seua fundació l’any 1986 ha realitzat una tasca important en la dignificació de la llengua i la cultura tradicional, que és la que la gent ha anat passant de pares a fills, sense presència als temaris de les escoles: la literatura oral, les tradicions, i les maneres de fer a l’àmbit domèstic o de treball, i dins d’ací estan les diferents unitats de mesura d’abans de la implantació del sistema mètric decimal, que encara sentim nomenar de tant en tant dels llavis dels que han treballat la terra.

Les publicacions d’Ascuma són una peça essencial per dixar constància del passat, però també per promoure lo present i per seguir avançant al futur global sense perdre la nostra riquesa cultural. Tenim col·leccions de literatura de creació (Lo Trull), d’estudis (Lo Trill), una d’història (L’Aladre), ham publicat un còmic i alguns CDs. Algunes són pròpies i altres conjuntes amb ICF. La majoria d’autors són franjolins, però agraïm l’interès per nosaltres, una mica dixats de la mà de Deu, dels que han vingut de fora, com l’Artur Quintana i el Francesc Teixidó, que mos ha dedicat tantes hores del seu temps i del seu saber.

L’obra que es presenta avui replega amb rigor totes les nostres mesures, un sistema molt divers que acaba oferint coherència organitzat dins d’estes pàgines. Primer de tot, mos interesse als franjolins, com a testimoni del passat propi, però també és una eina imprescindible per a etnòlegs, historiadors i altres investigadors. Per al públic general conté informacions curioses, que es poden llegir agrupades per mides, per pobles, per comarques o pel seu reflex a la literatura oral; se pot llegir tot seguit, o anar fullejant apartats; los índexs són molt útils i fan la matèria entenedora; i les fotos posen plasticitat a les dades, recreant-les als nostres ulls.

Acabo ja, reiterant la meua alegria de poder compartir esta presentació a Llinars del Vallès, tan especial pel seu autor, agraint-li a ell i a la Inés la seua passió per la Franja i tots vostès la seua presència.

 


Presentació d’en Francesc Teixidó i Puigdomènec

Benvinguts i gràcies per ser aquí. Gràcies també a l’ajuntament per l’organització, a la Marta Jubany, tècnica de cultura, a l’Elisabet Farré directora de la biblioteca i especialment a en Matí Pujol, el nostre batlle.



Francesc Teixidor i Puigdomènech. / Sigrid Schmidt von der Twer

 

Som aquí per a presentar el llibre Les mesures tradicionals i antigues a la Franja (dic només ‘Franja’, perquè per a nosaltres és la de Ponent però per als aragonesos és la de Llevant); ja ho veieu m’he especialitzat en pesos i mesures antics, i quan em trobeu pel carrer direu: guaita, el dels petricons i els picotins; això em va passar quan feia el treball de camp per a aquest llibre, que vaig fer diverses estades a casa d’un amic a Castigaleu i cada vegada que hi tornava, uns parents d’un pastor que m’informava solien dir, mira ja tornem a tenir ací el dels quarterons i quarteronets, aquí potser em passarà el mateix.

Bé, deixant les anècdotes, per a presentar aquest llibre, tenim la sort i l’honor de que siguin amb nosaltres el dr. Artur Quintana i Font i la dra. Mª Dolors Gimeno Puyol; n’Artur és la persona que probablement ha treballat més per a la llengua a la Franja i no només per a la llengua sinó per a qualsevol forma de cultura; ell és un filòleg romanista i germanista, membre de la secció filològica l’IEC i del Consejo Asesor del Aragonés, de l’Acadèmia de l’Aragonés; amb una àmplia bibliografia en temes de la Franja i una innombrable quantitat d’articles en diferents revistes i publicacions. I per arrodonir-ho també comptem amb la companyia de l’estimada Mª Dolors, de Maella, també filòloga hispanista, professora de l’URV, que a més de les seves tasques troba temps per a estudis de literatura popular i fer articles sobre el Matarranya històric. És membre d’ASCUMA, de la què n’és la cap d’edicions, a més de la coordinació amb altres entitats culturals de tota la Franja i ha estat gràcies al seu esforç que aquest llibre a pogut arribar a bon port.

Aquest estudi sobre pesos i mesures deriva d’un altre de molt més ampli que vol abastar tot el Domini Lingüístic Català. De la Franja hi havia molt poca informació objectiva sobre el tema; i com ha dit n’Artur, en unes vacances, convidats per na Núria Codina i en Jordi Moners un amic filòleg, a la casa que tenien a Castigaleu (Ribagorça) em va semblar que seria l’ocasió per a recollir alguna mesura puntual i representativa. La sorpresa va ser què en trobar-nos en una població evidentment rural, encara hi conservaven una gran quantitat de mesures diferents i per a diferents productes, durant aquella estada també vam visitar altres pobles de la Ribagorça que van ser prou profitosos i amb la insistència d’en Jordi per a què en fes un estudi em va decidir a encetar un treball de camp. En ser, la Franja, un territori tant dilatat en sentit nord-sud semblava una feinadassa, i ho va ser, però quan per a la part sud em va posar en contacte amb un gran amic seu –n’Artur Quintana– aleshores ja tot va prendre una altra dimensió. Els qui coneixen n’Artur ja saben com és, per a mi va ser una sorpresa, allò va ser un terbolí, al cap de mitja hora d’haver-nos presentat ja estàvem fent una enquesta a uns veïns, anar a aquell poble, a un altre, buscar contactes en el de més enllà, i així fins a poder bastir unes enquestes a pràcticament tots els pobles del Matarranya. I per a la Llitera va ser na Mercè Miranda, vinculada al Casal Jaume I de Castellonroi qui em va fer de guia per aquelles contrades. Amb aquestes enquestes i una recerca en arxius i obres publicades o assajos on s’hi han trobat referències de metrologia ens ha dut a aquest resultat.

En parlar de mesures i pesos, no ens equivocarem pas si dic que han existit des dels orígens de la humanitat; en el neolític potser només comptaven unitats, o potser elaboraren alguna mesura a partir de buidar un tros de tronc, i se servirien de les mesures antropològiques, peu, pam, pas, etc. En el transcurs de la història les mesures s’han anat fent més nombroses i complexes segons ho han estat les necessitats dels éssers humans, fins arribar a l’actualitat, que potser sense ser-ne conscients ho mesurem tot: el temps, la potència, l’acceleració, la intensitat de la llum, les frigories, la radioactivitat, els mega-, els tera- i els peta-bits en informàtica, o les calories, ai las les calories, s’ha de guardar la línia! llevat d’alguns, com ara jo, que guardem la circumferència, que no deixa de ser una línia però més arrodonida.

Tocant a les de la Franja, en aquest estudi, que abasta des del s. X fins el s. XX, es pot dir que eren diverses, amb uns sistemes de mesura ben elaborats i que donaven solució a totes les necessitats metrològiques que sorgien en aquella societat majorment rural i que més ho era quant més es recula en el temps. Hi trobem les mesures per als àrids: els diferents tipus de cereals, els llegums, la fruita seca, les olives, la sal o fins i tot la calç i el guix; les dels líquids, per un cantó les què serveixen per al vi, vinagre, aiguardent i la llet, que tenen una densitat semblant, diferents de les de l’oli que té una densitat més baixa; les del pes comú, però amb altres pesos específicament per a la carn, o els del gel que es treia dels pous de glaç, documentats ja al s. XVII (que eren una mica més grans que les comunes per a compensar el gel que es fonia en el transport), o les dels apotecaris que tenien uns pesos especials i fins el sistema de mesura era diferent, i també les de pesar les “unces” d’or; les d’amidar, per a la llargada, que totes solien ser de caire antropològic, la , el dit, el peu, el pam, el pas, el forc, etc., les de superfície amb què s’amidaven i es dividien els camps, hortes, boscos i altres propietats. I finalment seguint el fil de totes aquelles interessantíssimes converses amb els informants en va eixir un darrer grup, les mesures consuetudinàries, que són aquelles que han sorgit de fer una determinada tasca de la mateixa manera durant generacions, a vegades diferents de les del poble veí ja sigui causat per l’orografia o senzillament pel costum humà, així una garba es feia amb un nombre determinat de gavelles, una gavella amb una quantitat de manolls o falçades acordades per consuetud, un cavalló es bastia amb tantes o quantes garbes. També apareixen aquestes mesures en el transport, la mòlta i el premsat de les olives. Per tant és un capítol que pot servir a tall de costumari.

El llibre esta dividit fonamentalment en dues parts: en la primera però podem considerar-hi dos apartats, en el primer a més de la introducció, mapes, llista dels informants, col·laboradors, i l’estudi històric, s’hi fa un anàlisi de cada mesura documentada en un format diccionari, on s’hi esmenta el lloc d’ús, valor mètric, relació amb altres mesures, sinònims, un petit estudi etimològic, etc. estructurades per productes i en cada capítol fotos de les què es van trobar.

Una segona forma de veure les mesures és el seu estudi poble per poble, reconstruint els seus sistemes de mesura i completant les dades de les enquestes amb les dades obtingudes de fonts arxivístiques i documentals, així es poden veure totes les que s’havien usat al llarg de la història en cada lloc.

I finalment la segona part, un recull de literatura popular, tals com frases fetes, refranys, cançons de rotlle, endevinalles, corrandes, folies, goigs, contes, llegendes, obres populars de teatre, etc., on s’hi esmenta el nom d’alguna mesura tradicional en la seva formació. Aquest, diguem-ne, petit divertimento va sorgir d’una suggerència de l’escriptor, poeta i assagista mequinensà n’Hèctor Moret, que em va fer la reflexió de fer un estudi ampli i ben documentat de la presència de les mesures en les formacions literàries populars i aquí hi ha hagut una bona oportunitat per a fer-ho palès.

Així doncs, aquest estudi a més de satisfer el desig de coneixement de la gent que ens estimem aquella terra, també ha de servir a historiadors i etnòlegs per a estudis posteriors que se’n puguin derivar, ja sigui sobre aspectes d’economia medieval o moderna, o els corrents comercials dels que se servien; o per als etnòlegs poder discernir els assentaments de diferents grups humans, ja que els sistemes de mesura no segueixen les fronteres administratives o polítiques traçades arbitràriament (encara que actualment hi ha qui li costa d’entendre-ho, centrant-se només en l’idea d’identitat política i territorial), sinó que ho fan per comarques naturals i la frontera la solen marcar accidents geològics, o l’orografia del terreny que defineix les formes del treball. Hi ha mesures peculiarsl del Pirineu i Pre-Pirineu (a la Ribagorça i Alta Llitera), de la terra plana (Llitera i fins l’Ebre), qui marca la frontera més definida i trencadora és lo riu Ebre; a les localitats del sud del gran riu hi ha mesures comunes o complementàries amb els sistemes de mesura valencià o tortosí; o per raons tècnico-cormercials durant el s. XX es van assimilar les mesures administratives de vi aragoneses en detriments de les autòctones (fil·loxera).

Per tant aquesta obra pot ser una bona eina per a altres estudiosos i altres camps d’estudi.

Per acabar el meu agraïment a una persona molt especial, la més especial, a na Inés, la meva dona, amb qui he tingut la immensa sort de poder compartir tot el procés de recollida de dades, en estades llargues o curtes, que hem fet per tota la Franja, malgrat alguna vegada haver hagut de sacrificar altres opcions; altres vegades sota un sol de justícia com a Albelda i Tamarit, o amb un pam de neu a les Paüls, o també sota una pluja intensa a Beseit; però també amb l’alegria que ens ha permès d’haver pogut conèixer pobles encantadors, gent amabilíssima, una gastronomia excepcional i en conjunt entendre, ni que sigui una mica, la idiosincràsia dels franjolins. Gràcies Inés.

I gràcies a tots vosaltres…

 

Vols compartirShare on FacebookTweet about this on TwitterShare on Google+

Tags:

Trackback des del seu lloc.

Deixa un comentari

REVISTA DE LES COMARQUES CATALANOPARLANTS D’ARAGÓ

Edita:

Iniciativa cultural de la Franja

C. Major, 4. 44610 Calaceit.

T. 978 85 15 21.

Enviar correu electrònic

Associacio Cultural del Matarranya (ASCUMA)

Institut d’Estudis del Baix Cinca (IEBC-IEA)

Centre d’Estudis Ribagorçans (CERib)

Amb la col·laboració de: