Les mesures a Catalunya i la Franja*

Written by Virgili Ibarz on 13 de juliol de 2021. Posted in Catalanofonia

// Virgili Ibarz

Esther Tallada, traductora del Robinson Crusoe (Bernat Metge Universal, 2020), en «A propòsit de la traducció», exposa que Sense cap mena de dubte, l’element més complex de resoldre en aquesta traducció han estat les unitats de mesura, precisament perquè la distància que cal superar entre el context original i el de la traducció és amplíssima, no només per motius geogràfics sinó també, i molt notablement, per motius temporals.

Per a Esther Tallada és inversemblant que l’any 1650 un mariner anglès parlés de quilos o grams en comptes de lliures i unces, de centímetres en comptes de polzades i peus, o de litres en comptes de càntirs i porrons. Així, va optar per traslladar les unitats originals britàniques prèvies a l’estandardització a les unitats catalanes de l’època. El sistema de mesures imperials es va implantar per llei a tot l’Imperi Britànic a partir de 1824. El sistema mètric decimal es va començar a utilitzar per primer cop a França el 1791.

El primer pas de la recerca d’Esther Tallada va consistir a identificar quines unitats de mesura es feien servir antigament a Catalunya per líquids, àrids, pesos i longituds. Pensa que el marasme d’unitats antigues és indesxifrable i es devia prestar a moltes confusions. Com passava a les unitats angleses, hi havia unitats catalanes que només eren d’ús local i, quan eren d’ús més general, tampoc tenien el mateix valor en tot els territoris ni per a tots els productes mesurats. Va decidir assignar a cada unitat la millor valència en sistema decimal. De vegades era la més estesa geogràficament i de vegades era la valència de Barcelona. Un cop va tenir establert el sistema d’unitats de mesura per a àrids, líquids, pesos i longituds amb les correspondències en sistema decimal, es va basar en les conversions que s’havien fet a l’edició de Pierre Marteau de cada unitat anglesa per establir factors de conversió que li permetessin fer els càlculs amb agilitat.

Així, doncs, i amb un exercici d’univocitat que només he pogut aplicar als àrids, cada dos «bushels» han fet «gairebé una quartera» (70 litres aproximadament) i amb «tres picotins» (uns 4’5 litres) han quedat resolts els mitjos «pecks» de l’original.

Francesc Teixidó i Pugdomènech, autor de Les mesures tradicionals i antigues a la Franja (Associació Cultural del Matarranya, Institut d’Estudis del Baix Cinca, 2017), exposa que, inicialment, aquest treball estava pensat per ser l’estudi d’unes enquestes que abastaven records del segle XX, però una investigació sobre mesures només amb aquestes dades hagués estat molt pobre i ha calgut aprofundir i estudiar altres fonts. Aquestes enquestes es van fer per mitjà de converses obertes sobre un tema en concret. Es parlava sempre de les feines de la sega, i de temes com la manufactura del oli i del vi, l’intercanvi i el comerç, les formes de llaurar les terres i de dividir-les, etc.

Un procediment per estudiar-ne la cabuda, pes o mida ha estat les mesures que s’han pogut trobar a masos, cases particulars o museus etnològics. Les mesures de gra són fetes de fusta. Es pot prendre les mesures amb una cinta mètrica, fer els càlculs pertinents i arribar a saber-ne la cabuda amb valors mètrics. Les mesures del vi són fetes de ceràmica, amb un forat o sobreeixidor que marca la mesura justa. I les de l’oli poden ser de ceràmica, semblants a les del vi, o de fulla de llauna. Per calcular la cabuda tant de les del vi com les del oli s’ha fet omplint-les d’aigua, i mesurar l’aigua amb un atuell transparent i marcat amb litres, decilitres i centilitres.

En «Aproximació a la mesura en la Història», Francesc Teixidó precisa que les mesures de longitud van necessitar un patró per fer-les útils. Eren longituds de diferents parts del cos: pam, peu, passa, colze, dit, braça…, amb l’inconvenient que difícilment dues persones tindrien amb exactitud la mateixa mida. El 19 de juliol de 1849, l’Estat espanyol va adoptar el sistema mètric decimal i el 28 de desembre de 1852 l’imposà per ordre reial.

Des d’aleshores han passat més de setze dècades i com efecte de l’escolarització generalitzada aquest sistema metrològic s’ha imposat quasi plenament. Quasi plenament, perquè, qui no compta els ous a «dotzenes» i no pas a desenes? O a la botiga encara podem sentir demanar dues «lliures» de carn o tres «unces» de pernil. I quin llaurador no llaura, a «jornals, jovades, fanecades, juntes, o junyides», segons la contrada, en comptes de fer-ho a àrees o hectàrees? A més d’altres de tipus antropològic, com el «pam», el «dit», el«forc», la «passa», etc. que també s’han mantingut en l’ús quotidià.