// Ana Soriano
El dijous 10 d’abril, a dos quarts de sis de la tarda, unes catifes blaves, tibades i llises com un mar en calma, apuntaven a l’entrada de la Lira Ampostina. El que s’hi anave a celebrar s’ho mereixia: la gala dels primers Premis Perifèric, convocats per Ebredigital i Comarques Nord, i patrocinats per l’Ajuntament d’Amposta i la Generalitat de Catalunya.
El teatre bullia de gent que buscava la seua butaca i anava topetant-se amb parents, amics que feia temps que no veia i coneguts qui sap de què, i feien la xarradeta; hi havia temps, perquè esperàvem al ministre Jordi Hereu, que estava al carrer rebent la benvinguda d’una colla de castellers.
A quarts de set va començar l’acte. El presentador, un noi de cabells negres arrissats, tenia una veu que resultava familiar; més tard, quan es va posar la seua perruca de color de gos quan fuig, vam fer: «Aaaaah! Ja deia jo…». Era el Noi de debò, el company de Quico el Cèlio i el Mut.
I va començar l’entrega de premis, el primer dels quals, Ilercavó d’Honor, es va atorgar a títol pòstum al tortosí Federico Mayor Zaragoza. Dels 48 premis que es lliuraven, el de millor proposta sociocultural del Matarranya es va concedir a l’ASCUMA; el vam recollir amb legítima satisfacció i agraïment, en nom de tots els socis i col·laboradors, amb doble motiu: pel que suposa de reconeixement i perquè ve d’una convocatòria que traspassa fronteres administratives i polítiques. També va rebre el premi a Ambaixador del Matarranya des de la passió per la cultura, la història i el patrimoni Joan Lluís Camps, que va ser president de la nostra associació i actualment membre de la junta.
La gala va ser dinàmica i entretinguda, amb música i fins i tot una mica de dansa. En acabar, el Noi mos va convidar a baixar a la «cripta», on no mos esperaven les restes incorruptes de cap santó, sinó el bo i millor de la gastronomia i el beure ilercavons.
Era ja negra nit quan tornàvem a casa. Jo anava recordant i de cop em van vindre al cap les paraules del ministre Hereu, que amb la seua estentòria veu va explicar que aquell mateix dia havia estat a Ulldecona, on havia vist una olivera de més de 1.700 anys, i vaig pensar que són molt més antigues les arrels comunes dels territoris representats aquell dia a Amposta, i que cal tindre-ho molt present si no volem perdre identitat, com diu Raimon. Per tant, llarga vida als Premis Perifèric, i enhorabona a tots els premiats en la primera edició.
