El futur del català (a Catalunya): el plurilingüisme autocentrat*

// Natxo Sorolla

A la Franja tendim a focalitzar els debats de la llengua sobre «què parlem?». I quan tenim una mica més de pau, reflexionem sobre quin paper ha de tindre eixa llengua al dia a dia. A Catalunya històricament el debat ha passat per si només el català havia de tindre un paper essencial i primordial a la societat, i sobre la difusió del coneixement de la llengua. Però ja porten dues dècades en què la preocupació ha virat cap a l’ús de la llengua, més que no pel coneixement.

I d’això anava la taula redona sobre l’ús social de la llengua catalana del 16/09/21 a la URV, on s’aplegava tres pesos pesants: F. Xavier Vila, recentment nomenat Secretari de Política Lingüística, M. Teresa Cabré, recentment nomenada presidenta de l’IEC, i Miquel Àngel Pradilla, director de la Societat Catalana de Sociolingüística i de la Xarxa CRUSCAT.

La coordinadora, Carme Oriol (Òmnium Tarragonès), iniciava el debat destacant les últimes dades que apuntaven a una reducció de l’ús dels jóvens a Barcelona. Pradilla demanava distingir la vitalitat etnolingüística objectiva i la subjectiva. Una visió pessimista podia ajudar a activar les alertes, però també podia allunyar els parlants del carro perdedor. Destacava que les dades (a Catalunya) mostraven una comunitat de catalanoparlants molt important, i que a grans trets s’havia mantingut amb certa estabilitat durant els últims 15 anys. De fet, la davallada de la presència del català es va produir durant els primers anys (2003-08), però en l’últim quinquenni s’ha aturat, i fins i tot es troben dades que apunten a la recuperació.

Per a Vila, el que alguns han denominat emergència lingüística és una realitat fractal, perquè es reprodueix en tots els nivells, i mostra la imbricació dels dos grups lingüístics a tots els nivells, que no viuen d’esquena, ni molt menys. Hi ha factors com la classe social o l’edat que tenen certa relació amb l’ús de la llengua. Però l’origen geogràfic continua sent el factor essencial. I es preguntava, amb una visió històrica, si «hi ha una davallada, una emergència lingüística, els últims anys?». Afirmava que els mínims que es van marcar fa 40 anys, com que tota la població sabera el català, no s’ha aconseguit, perquè continua havent bosses important de població sense competència. I va destacar dos fets que mai es tenen prou en compte. D’una banda, els catalanoparlants tenen una taxa de natalitat que no arriba al reemplaçament del grup. Però com que el català el transmeten els seus parlants inicials, també la majoria dels bilingües inicials, i fins i tot alguns parlants de castellà i altres llengües, la llengua es manté estable en els dos milions de parlants inicials. I d’una altra banda, la immigració: hi ha dues grans onades recents. La de fins el 2008, i la posterior, que arriba al màxim d’immigració històrica el 2019. Per tant, apuntava que potser els crits sobre l’emergència lingüística venen per aquests grans canvis.

Cabré va presentar la part més qualitativa i personal de la taula. Es va mostrar molt d’acord que calia matisar les dades i les polèmiques, tractar-les amb cura, evitant les flamerades. Explicava anècdotes personals sobre el canvi que s’està produint, amb la penetració del castellà entre els jóvens. I apostava per controlar racionalment les polèmiques, amb dades informades. I saber on (és possible) arribar, i tenir un relat propi.

Les intervencions posteriors van permetre als ponents dialogar. Vila va destacar fortaleses de la llengua (codificada, transmissió familiar assegurada, ús públic, i de les llengües més potents entre les llengües minoritzades del món). Però també les febleses, que coincidien amb el diagnòstic de Cabré: decidir el tipus de societat que es volia ser, perquè detectava pèrdua de capacitat d’iniciativa, i llogar el pis als turistes pareixia un objectiu establert. Per a Cabré calia posar l’alerta en la llengua a les Universitats, perquè la internacionalització sovint oblidava que els graus formen els futurs professionals locals. I Pradilla destacava la tremenda capacitat de resiliència de la llengua, amb les fatalitats que ha tingut.

Per a Vila la solució passava per una societat amb plurilingüisme autocentrat. Si considerem que la mobilitat i la globalització es mantindrien, caldria aplicar polítiques adequades. S’hauria d’evitar el model de poder-se moure en la llengua que es vulga, que bàsicament afavoreix les llengües imperials i destrueix el multilingüisme, apostava pel model d’una llengua lligada amb el territori a la vegada que apreníem les llengües que ens ajuden a moure. Un pacte de drets i deures, on els que estan aquí de passada podrien obtenir els serveis bàsics en llengües internacionals (ser atesos en la sanitat, p. ex.), però que per a formar part de la comunitat local caldria conèixer i usar les llengües locals (reunions de famílies en les escoles, p. ex.). Els ponents van concloure que no s’han d’embellir les dades, perquè és una societat responsable, i cal la participació de la societat civil; però amb rigor i identificant les prioritats. Cal construir el relat basat en un plurilingüisme autocentrat.

---

*Publicat a Temps de Franja n. 151, novembre de 2021