El Cant de la Sibil·la

// Artur Quintana

Aquest Nadal proppassat he assistit, amb companys matarranyencs, a una esplèndida representació del Cant de la Sibil·la precedint la Missa del Gall a la Catedral del Mar de Barcelona plena a vessar. El Cant de la Sibil·la és un drama litúrgic de melodia gregoriana que pren origen en textos dels primers anys del cristianisme, on els profetes de l’Antic i del Nou Testament i alguns gentils, entre els quals Virgili i la sibil·la Eritrea, són cridats a declarar l‘arribada del Crist. La Sibi·la hi és representada per un sagalet vestit de donzella, anomenat sibil·ler a Mallorca, modernament també per una sagala o una dona, que amb una espasa a la mà anuncia el Judici Final, quan el Fill separarà damnats i salvats. En alguns llocs, com a la Catedral de l’Alguer, qui canta és un prevere, acompanyat de vegades per escolans. Les representacions del Cant de la Sibil·la es troba documentat per tota l’Europa Occidental des del segle X. A la nostra Corona es representà en llatí des del segle XI segons documentació de la Catedral de Jaca, conservada a la d’Osca, i del Monestir de Ripoll, i a partir del segle XIV hi sorgeixen les primeres versions en llengua romànica, concretament en català. El Concili Tridentí (1565), que va promoure una Contrarreforma prou empeltada d‘una Reforma poc amiga de litúrgies vistes com populars, va prohibir-ne les representacions a tota l’Europa Occidental, i nómés s’ha mantingut fins avui en dia justament a dos territoris de la nostra Corona, als bisbats de l’Alguer i al de Mallorca, ací amb alguns breus alts i baixos al segle XVII: el bisbe castellà Pedro Ferrando Manjarrés y Heredia les va prohibir el 1666 a tot el bisbat, amenaçant amb excomunió major a qui no obeís, però el bisbe mallorquí Bernat Lluís Cotoner les va tornar a autoritzar el 1671, i des d’aleshores s’hi celebren ininterropudament. A tots els altres nostres territoris no s’ha recuperat fins ben entrada la segona meitat del segle passat, però aleshores ho ha fet amb empenta: 17 localitats a Catalunya, a Maó i 8 al País Valencià, i allà ben sorprenentment, ja que les representacions són en català, i és ben sabut que les jerarquies eclesiàstiques valencianes s’han mostrat en moltíssims casos poc respectuoses amb la llengua del fidels –encara ressonen eixordadors els anatemes de l’arquebisbe valentí Antoni Cañizares Llovera: “No es pot ser independentista i bon catòlic“. Ací a l’Aragó, al nostre país, no s’ha recuperat enlloc, malgrat que fins a Trento s‘hi celebrava. Cercant per la xarxa només he sabut trobar testimonis de representacions del Cant de la Sibil·la abans de Trento a les catedrals de Jaca i de Tarassona, però ben segur que n’hi deuen haver molts més. En dates molt recents, de finals del segle passat i començaments d’aquest, s’ha cantat el Cant de la Sibil·la solament en el marc de concerts de música sacra alguna vegada: en llatí jaquès, i en català al Matarranya, però cap església aragonesa no ho fa regularment. I és per això que Plácido Serrano, que n’ha editat un CD seguint un manuscrit llatí jaquès, s’exclama: Por qué el Canto de la Sibila […] no se incorpora a los acontecimientos anuales, en este caso la Navidad, de igual manera que se incluye a los calendarios de actividades de Mallorca, Valencia o Cataluña? Tenim versions del Cant en català i aragonès, i encara que no en tinguéssem en castellà, molts poetes ens en podrien fer. Només cal proposar-s’ho i tindrem Cant de la Sibil·la en català a la Franja, i en altres indrets del nostre país en aragonés i en castellà.

Imatge del Cant de la Sibil·la de David Esterri (23/12/2013, Seu Vella de Lleida), 
interpretada la mezzo lleidatana Marta Infante acompanyada 
per l'Orquestra Simfònica L'Intèrpret sota la batuta d'Alfons Pérez. / L'Intèrpret-Vimeo