Buscant un Pacte Nacional per la Llengua*
// M. D. Gimeno
La consciència de la crisi que està patint la llengua catalana al seu territori patrimonial ha animat a la Generalitat de Catalunya a engegar un ambiciós projecte per revertir-la: l’anomenat “Pacte Nacional per la Llengua”. S’està presentant a la societat civil. A Tarragona l’acte es va celebrar el passat 30 de març, a l’Antiua Audiència, presidit per Pau Ricomà, alcalde de la ciutat, i amb la presència de dos catedràtics de Sociolingüística: Francesc Xavier Vila, ara Secretari de Política Lingüística, i Miquel Àngel Pradilla, professor a la URV, que ha dirigit l’informe previ “Un marc sociolingüístic igualitari per a la llengua catalana”.
Segons va exposar Pradilla, l’estudi, preparat per experts de diverses universitats i de l’IEC, pretén detectar la realitat de la llengua, des de la situació demogràfica i demolingüística, passant pel seu ús en diferents àmbits (jurídic, educatiu, món socioeconòmic, sanitat, mitjans d’educació i indústria cultural, repte digital), per acabar en la manera d’assegurar la continuïtat de la comunitat lingüística. A la base social del problema es troben la baixa natalitat actual, lo procés inacabat d’inclusió i recuperació del català de les migracions dels anys 1950-1975 i l’arribada de noves amb un 45% de castellanoparlants, una situació agreujada per comportaments quotidians de canvi de llengua amb desconeguts “racialitzats”. Al terreny legal, ademés, hi ha un “sostre de vidre” pel rendiment escàs de la protecció i promoció que proporciona la Constitució, que en l’àmbit internacional comporta un desemparament jurídic, arribant a menystenir-se sense cap conseqüència la Carta Europea de les Llengües Minoritàries, i que dins de l’Estat provoca una interpretació recessiva de l’oficialitat del català per part dels tribunals. Finalment, la fragmentació territorial de la “catalanofonia” —terme destacat per Pradilla— dificulta el funcionament normal de la llengua, on la comunitat total de catalanoparlants només afecta els recomptes, quan Catalunya hauria d’exercir una major responsabilitat i incentivar la densitat comunicativa.
Molt recent la sentència judicial que obliga a un mínim del 25% de classes en castellà —que ha suscitat una proposta d’actuació de quatre partits catalans—, mitja dotzena de mestres en vaga van interrompre l’acte amb crits i una pancarta, que era una eloqüent mostra d’esta realitat fragmentada: “País Valencià: plurilingüisme 60%; Illes: Decret de Mínims, ni el 50%; Principat: sentència 25%”. La Catalunya francesa i la Franja aragonesa, inexistents.
Les dades sociolingüístiques objectives haurien de servir per prendre decisions polítiques amb l’aplicació de mesures. Estes sorgiran d’un procés col·lectiu que, tal com va explicar Vila, vol implicar la societat a través de sessions deliberatives sectorials (que organitza la Generalitat) i de proximitat (a proposta de la ciutadania), amb les associacions i els municipis com agents dinamitzadors. Hi ha una pàgina web explicativa, amb materials de suport, per orientar les activitats (presencials, en línia o híbrides), entre els mesos de març i juny: https://llengua.gencat.cat/ca/pactenacionalperlallengua/inici/. Ara caldrà aguardar si una proposta tan positiva, encomençada amb un rigorós treball acadèmic, arriba a la massa social amb una campanya mediàtica a l’alçada de les expectatives, aconseguint implicar-la.
*Publicat a Temps de Franja n. 153, abril de 2022
Tags: Catalanofonia