Jesús Moncada torna a escena*

// M. D. Gimeno

Una adaptació de diverses narracions de Jesús Moncada, l’escriptor de Mequinensa, es va escenificar el passat 5 de juny al Teatre Tarragona, com a cloenda de la Mostra de Teatre Jove de Tarragona en la seua 25a edició. Dirigits per Eduard Muntada, actor, professor i adaptador del text, un grup de quinze alumnes de l’Aula Municipal de Teatre de Lleida van representar Lo poble, dies després de l’estrena a la seua ciutat.
L’escenari recrea les runes de la Mequinensa pròxima a ser engolida per les aigües del pantà, per a on pugen i baixen los personatges, entre una taula del Cafè del Moll, al voltant de la qual van seient, i un piano al fons, que acompanya vides i miracles de l’univers moncadià. L’arribada al poble del jove secretari del jutjat Mallol Fontcalda i les reunions, concessions i lluites amb la companyia elèctrica que fa les obres actuen com a fil conductor de les històries individuals dels vius i morts mequinensans, contemplant un món que s’acaba i un altre incert, desplaçat físicament i emocionalment de l’anterior. La majordoma de mossèn Ambrós, lo coix Silveri, la sinyora Carlota de Torres i la seua serventa Carmela, miners amb la cara negra, los llaütistes Nelson i Arquímedes Quintana, Madamfransuà, l’amant d’este que canta a l’Edèn… Entre la comèdia costumista i la tragèdia assumida, realisme crític i presència onírica, uns i altres van recreant tretze anys d’obres, al mateix temps que escenes del passat –des d’anècdotes a les guerres viscudes– i la perspectiva del futur: pel televisor, miren junts l’arribada de l’home a la Lluna, i al voltant, lo poble dinamitat i submergit i un Ebre empantanat, que dixa de ser navegable, habitat ara per silurs. Així, a la intensa escena final, lo vell lluitador Arquímedes sirga titànicament sobre les seues espatlles eixes runes, que empenyen la resta de personatges.
Part del seu treball final del Cicle Formatiu de Grau Superior, estos aprenents d’actors han estat treballant en la peça des de febrer en dues sessions per setmana, a partir de fragments que no coneixien prèviament. Com a exercici escolar, havia de permetre la realització de papers d’almenys 10-15 minuts en cada cas, cosa que fa durar 2 hores la funció. No es fan llargues: les actuacions són d’una notable maduresa malgrat la joventut dels actors novells, bastida sobre uns textos poderosos –Camí de sirga, El café de la granota, Històries de la mà esquerra…–, molt ben enllaçats, i una original posada en escena. Sens dubte, la visita que van realitzar al Poble Vell, guiada per Rosa Moncada, germana de l’escriptor, i les fotografies antiues els van permetre imaginar les ubicacions inspiradores de les històries i l’esperit dels altres temps, com també conèixer els actuals mequinensans. Hi van gravar unes quantes veus en off de veïns, que se senten al començament.
Així mateix, és destacable la voluntat de reconstruir la parla local, un aspecte que ha assessorat Pere Navarro, professor de Dialectologia a la URV. I ací s’han hagut de reconduir los trets lingüístics lleidatans que coincidien amb la parla mequinensana però ha estandarditzat l’escola, com també han hagut d’adaptar la seua fonètica, sobretot divergent als acabaments vocàlics, explica Navarro. En canvi, Mallol, personatge barceloní, va occidentalitzant lo seu accent a mesura que avança l’obra i la seua integració local.
Un interessant col·loqui al vestíbul del teatre va seguir a la representació. Entre les intervencions, les d’alguns mequinensans presents, que reivindiquen lo llegat del seu portaveu més universal. Si abans van cobrar realitat teatral L’aigua (2007), Una tarda al cafè de la granota (2009) i Mequinensa (2012), ara és Lo poble, un títol que designa en sentit geogràfic i humà unes històries que mereixerien un recorregut escènic més llarg.

Actors de l’Aula Municipal de Teatre de Lleida. / M.D. Gimeno

Un moment de la representació. / M.D. Gimeno

*Publicat a Temps de Franja 138 (juliol-agost 2018)