De pandèmies, corrals i abelles

//Ana Barrafon

Això va passar, ja fa uns dies, al final de la pandèmia, que vam començar a caminar en una colla d’amics per les serres, camps i barrancs de l’entorn de Fraga.

Anàvem en busca d’aire, de flors i de paisatges. Passàvem per camps llaurats i erms, per olivars i romerals. Els masos i corrals de bestiar es veien astí i allà mig desfets, en les seues teules i parets de pedra seca. De sobte vam trobar uns corrals en unes construccions enormes, amb forats simètrics a l’interior i ja va ser un anar de sorpresa en sorpresa: Eren abellars, unes edificacions fetes als barrancs, encarades al sud, en mig de la brolla de timó, romer, ontina, escambrons i sabines. Estaven estructurats en dos murs, un posterior, alt, un altre al davant més baix, un bloc central d’obra ple de forats i un bancal pla amb una olivera o dos. I és així com un món desconegut va aflorar: Alguns tenien la data de construcció o restauració a les portes —1830—, altres tenien amos o un nom de la família que hi va treballar, molts estaven a terres comunals, altres dins de la masada d’algú i tots en unes mides paregudes però adaptats a la morfologia del terreny.

Vam contactar en algun propietari d’edat que encara se’ n recordava de com funcionava i els abellars de Ca l’Hombre, del Llarg, de Cambredó, del Pigarrat, de Saló, de les Cabreres, o de Torreblanca, van anar prenent forma.

Després, alguna consulta als arxius, moltes mirades a Google maps i Earth i la implicació entusiasta de la gent amb la qual anem parlant, en especial de l’etnògraf Eugenio Monesma, han anat donant forma a unes labors i una indústria, que per la magnitud i nombre de les edificacions —n’hem localitzat unes quaranta—, va ser important al passat recent de Fraga i comarca i del que desconeixíem quasi tot.

La investigació està començant, lo futur serà lo que vullguem los habitants del territori, però en un moment en què les abelles estan en declivi, fer notar la importància que van tindre per a l’economia dels nostres jaios podria sensibilitzar a la societat. També seria fonamental fixar-nos en les tècniques constructives oblidades com la pedra seca, o en el vocabulari dels materials, de les faenes, de les flors i la vegetació autòctona, de les motades i noms de les famílies, de la toponímia —lo nom de les partides Torralba, Torreblanca, lo Pedrós, la Partida Baixa, l’Empriu—, o dels Barrancs —Vall de Mateu, la Fogassa o Lliberola—.

I per suposat, lo primer de tot, fer un inventari i buscar la implicació i els recursos de les administracions, que penso, donaran.

---

Publicat a Temps de Franja n. 158, juliol 2023