Hi ha una zona d’Aragó on les paraules tenen un ritme diferent, on les converses s’enfilen amb sonoritats que a la resta de la comunitat no sentim, i es converteixen en alienes a la nostra identitat aragonesa.
Quan dic «la nostra identitat aragonesa» em refereixo a la meua, la que sempre he pensat que era la de tots aquells que vivim en aquesta comunitat. Per poder-ho entendre, em presento. Sóc una jove estudiant de periodisme nascuda i criada a Saragossa capital. Per la qual cosa, com us podeu imaginar, algú ha hagut de traduir al català les paraules que esteu llegint, perquè jo no en tinc ni idea. Així que ara, amb aquesta explicació, ja podreu fer-vos una idea de quina és la meua percepció de la identitat aragonesa: La Pilarica, l’Ebre, l’Ofrenda de Flores…
Recentment, m’he adonat de la «sort» que tinc que la meua visió de la nostra comunitat sigui l’estereotípica, ja que degut a això mai no he hagut de buscar més enllà per sentir-me representada. La meua forma de concebre Aragó es reflecteix cada dia a la televisió, a la publicitat que fomenta el turisme a la comunitat; en definitiva, és l’acceptada per tothom.
Us preguntareu què tindrà això a veure amb el fet que a una part de la nostra comunitat es parli diferent. Doncs massa. Fa unes setmanes, vaig fer un podcast amb Màrio Sasot, exdirector d’aquest mitjà, i Javier Giralt, professor de Filologia Catalana a la Universitat de Saragossa i president de l’Academia Aragonesa de la Lengua, en què tots dos parlaven de la diversitat lingüística a la Franja d’Aragó, és a dir, del fet que, en aquesta zona de la comunitat, s’hi parla el català en les seues variants locals.
Tot i que fins aquell moment jo en tenia alguna idea, mai no m’havia parat a pensar com aquesta realitat de la nostra comunitat està completament silenciada. Després de fer tots els meus anys d’ensenyament obligatori i essent a punt d’acabar la universitat, en cap espai me n’han parlat, mai no n’he vist res en els mitjans. És com si es volgués tapar aquest fet, com si no es volgués que sigui nostre, de tots, i no entenc el perquè.
¿Com viu una persona de la Franja la identitat aragonesa si el català, que té tan pes cultural al territori que habita, pareix no tindre-hi lloc? Recordo com Giralt, durant l’enregistrament, va comentar que a Aragó, a les persones que parlaven català, costa de considerar-les aragonesos o, almenys, «se’ls considera sospitosos de ser alguna altra cosa».
La idea va estar rebotant un temps dins el meu cap i vaig acabar per reconèixer que és totalment cert. No puc generalitzar, però crec que és així com la resta d’aragonesos veiem les persones de la nostra comunitat que parlen català o, com nosaltres generalitzem, «chapurreao».
Tot i això, crec fidelment que aquesta percepció que tenim al cap no s’ha generat sense motiu, és a dir, que si pensem així és perquè els polítics s’han esforçat a aconseguir-ho: han ficat la realitat de la Franja en un calaix i no hem apreciat aquest tret de la comunitat que és tan de tots com qualsevol altre. Tant és així, que ni tan sols no han reconegut encara a l’Estatut que a Aragó es parla català i les seues varietats.
De Sasot, em va deixar descol·locada un testimoni seu en què explicava com, a la rondalla del seu poble, malgrat incloure cançons en aragonès, els participants no s’animen a cantar cançons «de tota la vida» que són en la seua varietat de català. És a dir, en algunes ocasions els habitants de municipis de la Franja ja han interioritzat, inconscientment, deixar de banda la llengua «que parlen als cafès» per adoptar una identitat tòpica, si el que busquen és sentir-se «prou aragonesos».
És una pena. M’entristeix. Queda clar que és a les mans de la resta d’habitants de l’Aragó treure la pols a aquesta realitat i fer un esforç per naturalitzar-la, fer-la nostra i deixar de sentir-la estranya, malgrat que els que haurien d’impulsar-la no hi posin de la seva part.
Tenir més d’una llengua, per mi, només implica tenir més maneres de ser tu, un valor incalculable que en cap cas mereix ser silenciat.
Des d’una saragossana de la capital, confesso que us envejo. I que us veig.
Publicat a Temps de Franja, n. 164, gener de 2025