L’evolució i el progrés, amb el temps, han canviat la manera de treballar al camp, de viure, de comunicar-se i de moltes costums entre les que ressalten l’augment de la cultura i els actes culturals.
Al mateix temps, es consolida i va en augment la celebració i record de tradicions, com els sants de les ermites, les fogueres i els costums, com és el cas de la Festa del Tossino a Albelda, que resulta una festa comarcal on es recorda el mondongo que es feia a les cases, així com totes les possibilitats que donava per aprofitar l’animal amb tot allò que es podia elaborar.
En aquest sentit, ara fa un temps va ser molt interessant el comentari, al grup de Facebook ‘Paraules del Matarranya’, d’una persona d’aquella comarca parlant de Sant Antoni dels Rucs. Ens va recordar aquesta celebració es feia als pobles quan es treballava amb animals, somers, mules o matxos, que n’hi havia a totes les cases, i que en aquesta diada es portaven a la plaça per a ser beneïts
Havent passat els primers anys de la vida al meu poble de la Llitera, em va recordar les nostres someres que teníem per treball i criar, també recordo un matxo i una mula. No m’atrevia a entrar al corral perquè entre tantes potes semblava que em tenien que axafar. Però quan treien el cap per la porta els posava figues o trossos de pa a la boca, i plorava quan els pegaven amb un totxo quan els feien treballar. Em deien que, com que tenien el pèl i la pell mol dura, no sentien el mal. Ara Sant Antoni té un renom, però no es celebra tant, i si encara queden animals de treball deuen ser molt pocs i descansats.
La persona que explicava aquesta festa de Sant Antoni al seu poble del Matarranya, Nonasp, deia que el 17 de gener s’hi celebrava una de les festes mes importants de l’hivern, conegut com Sant Antoni dels Rucs. En el seu temps, com que era la seua celebració, aquell dia els rucs no treballaven i els llauradors feien festa. Primer els hi treien la terra i brutícia del damunt i, quan estaven ben nets, es portaven a la plaça major. Acabada la cerimònia de la missa, el mossèn los beneïa per a que quedessen ben protegits de malalties i de caigudes durant tot l’any.
Aquell noi de Nonasp explicava que la festa tenia els seus orígens en celebracions paganes precristianes en les que es feia homenatge als animals que servien d’aliment i per treballar, al mateix temps que s’encenien fogueres per celebrar el solstici d’hivern simbolitzant amb el foc la vida, la purificació i la renovació. Amb el cristianisme aquesta celebració es va vincular a Sant Antoni. També explicava el seus records de les fogueres i tot lo que li van explicar la gen mes gran sobre aquells focs que s’encenien la vespra de Sant Antoni per la nit.
Les fogueres en si, s’encenen en moltes festes populars dels pobles a les places o a les pròpies finques. A Albelda per Sant Jaume era costum de fer la foguera en algunes finques on es cridava “¡Viva Santiago!”, i a un altre camp que feien el mateix contestaven “¡La bota y el trago!”. Després, a les brases es feien grans escalivades. Pareix que aquests focs es continuen fent en algunes festes.
Aquell noi del Matarranya feia una reflexió que podria ser universal: Aquestes festes, com la castanyada, cagar la tronca, i les que es fan típiques a cada poble, formen part del nostre patrimoni immaterial i de la nostra identitat com a poble, que entre tots tenim que preservar i transmetre a generacions venidores. Personalment, d’acord, afegint-hi que “encara que som lluny d’aconseguir-ho”.