La Vall de Balat s’estén i travessa fronteres*
//Màrio Sasot
REA publica una edició ampliada de les memòries aragoneses d’Artur Quintana.
L’associació cultural Rolde de Estudios Aragoneses (REA) acaba de treure a la llum la segona edició, augmentada en el temps i en l’espai, de les memòries aragoneses de n’Artur Quintana i Font que van publicar les associacions d’Iniciativa Cultural de la Franja: IEBC i ASCUMA, en els Quaderns de les Cadolles l’any 2003.
L’actual treball, amb el títol de La Vall de Balat (Memòria de l’Aragó, 1948-2017) ve a continuar la crònica de lluita, amors i desamors d’aquest aragonès “per voluntat pròpia”, dins d’una identitat plural i cabal com és la del doctor Quintana, amb dotze capítols més que abasten des de la primavera de 2003 fins l’estiu de 2017. L’edició, que inclou les dues parts, ha comptat amb la col·laboració d’aquestes darreres entitats i amb el suport econòmic del Departament d’Educació, Cultura i Esport del Govern d’Aragó.
Si les memòries anteriors acabaven amb els primers balbuceigs parlamentaris d’un projecte de Llei de Llengües non nata i d’una utòpica possibilitat de cooficialitat que se’n va anar en orris, la segona part que aquí s’afegeix, comença amb unes digressions filològiques a partir d’una obra literària d’en Pedrolo i la seua introducció bilingüe en castellà i català (Entre tremoncillos i romers) i continua amb un seguit, a mena de memorial de greuges (De perfídies i avoleses), dels diferents avatars que el cavaller Artur ha hagut de patir, sol o en companyia d’altres, en aquesta terra inhòspita, i agressiva de vegades, per part dels enemics de les seues llengües autòctones: la querella criminal interposada per un jutge de Fraga per una denúncia de la FACAO el 2008, els ignominiosos fets de la Codonyera de 2010, i la no menys ignominiosa No llei de llengües, amb l’ invent del LAPAO i LAPAPYC del govern PP-PAR al 2013. I (lo cortés no quita lo valiente) el reconeixement del retorn de la nostra mínima dignitat com a poble i com a catalanoparlants amb la derogació d’aquella Llei, l’aprovació d’unes noves normatives i la creació d’una Direcció General de Política Lingüística l’any 2015.
Artur Quintana (dreta) i Hèctor Moret a Barcelona a la dècada dels 90 del segle passat. / Sigrid Schmidt von der Twer
El viatge iniciàtic d’Artur Quintana per les àrides i de vegades fèrtils terres aragoneses, que va començar fa 70 anys quan son pare, retornat de l’exili de guerra li parlà de diferents punts del front pirinenc aragonès i amb una excursió escolar que pocs anys després va fer amb seu Institut a Saragossa i Osca, cobreix les darreres etapes d’aquest itinerari amb records d’investigacions curioses sobre la història antiga de la nostra llengua (El testament de dona Mília) o de L’aragonès de Sercué, o la recerca, amb una altre espeleòleg de la nostra llengua, l’explorador Hèctor Moret, doble prologuista d’aquest llibre, envers el possible origen basc de la paraula xandra; la baixa autoestima de les nostres parles i les nostres varietats entre els mateixos parlants (Més palabras feas); l’àrab residual en el nostre lèxic (la font vella de Massalió) i acaba amb el relat de l’edició actualitzada de la seua tesi sobre el català de la Codonyera (l’alfa i l’omega del seu aterratge a aquesta vila del Mesquí l’any 66) publicada per Gara d’Edizions i la Institució Ferran el Catòlic de la DPZ, el 2012.
L’eixida del laberint
Quant al to dels scripta, mantenen l’esperit irònic, somarda i vitalment pessimista de la part primera, tot destil·lant un amor sense fissures a aquesta terra aragonesa, una de les pàtries d’adopció de l’autor. Potser el seu pessimisme s’agreuja un grau en aquesta segona etapa de resistència. Mentre al vell epíleg de l’edició memorialista de 2003, parlant de les eixides del laberint lingüístic aragonès admet, esperançat, que “bé deu existir-ne una”, en la cloenda de la segona part publicada ara, el mestre Quintana pensa —i diu— que “potser el laberint siga el camí de la utopia”. L’annex amb els noms dels personatges que surten en aquesta obra mantenen el to surrealista, personal i desenfadat dels que sortien en la primera edició, però considerablement ampliat.
*Publicat a Temps de Franja n. 140, gener 2019
Tags: Aragó
Trackback from your site.
