La llengua aragonesa està de dol
// Artur Quintana
La nit del passat 21 de novembre va morir a Almeria n’Ánchel Conte Cazcarro després de llarga malaltia. El que en aquests moments era membre de l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua i director de l’Instituto de l’Aragonés havia nascut el 15 d’octubre del 1942 a Alcolea de Cinca. Per a la nostra llengua aragonesa, que, amb la catalana, ens és pròpia i històrica, implica una irreparable pèrdua.
Tot i que personalment ens havíem tractat poc, sí que ens escrivíem i érem al corrent de les nostres activitats. Fins al darrer moment he estat assidu lector del grup de Facebook Queremos más obras de Ánchel Conte.
Ja de molt jove, Conte es va comprometre en la recuperació de la llengua aragonesa.
Conscient de les grans diferències de classe a la nostra societat ingressà al Partit Comunista d’Espanya i en fou fundador a la Província de Terol. Sempre se n’ha mantingut fidel als ideals socials i solidaris.
Va estudiar Història a la Universitat de Saragossa i s’hi va doctorar a la Universitat Central de Barcelona. Dedicà especial atenció als aragonesos de llengua àrab i fe islàmica dels anys que van de la conquesta cristiana a l’expulsió, on es pot llegir en transparència la persecució a què estem sotmesos actualment els ciutadans de llengua aragonesa i catalana al propi país. Conte treballà uns primers anys fent de professor de secundària a l’Ainsa i hi fundà amb els alumnes el grup Biello Sobrarbe, per a l’estudi i la revitalització de la cultura sobrarbenca, molt especialment la dansa, i fent prendre consciència als alumnes de l’existència de la llengua aragonesa i la necessitat del seu ús. Això no degué ser plaent a les autoritats educatives de l’època que no li renovaren el contracte de treball i hagué de buscar feina com a docent a altres llocs com Saragossa i Osca, acabant exiliant-se a Catalunya on va seguir exercint de professor d’Història a Barcelona fins a la jubilació el 2013.
Conte, al 1972 amb 30 anys d’edat, en franquisme ja tardà —però franquisme— va publicar el seu poemari No deixez morir a mía voz, obra abundantment reeditada i traduïda, amb la qual, ben conscientment, va fundar la renovada literatura aragonesa després de segles d’haver estat limitada quasi només a composicions de poca volada i escrita sovint per a provocar la riallada. Han seguit quatre extensos poemaris més —O tiempo e os días (1995), E zaga o mar o desierto (2002), Luna que no ye luna (2014) i Digo sinse dicir (2017)— que ben prompte caldrà editar en una voluminosa Poesia Completa d’Ánchel Conte on s’hauran d’afegir els molts versos de l’esmentat grup de Facebook.
En la mort de n’Ánchel Conte la llengua aragonesa i la catalana estan de dol. La llengua castellana n’hauria d’estar també en aquest Aragó solidari que anhelem —i tanmateix…
Publicat a Temps de Franja n. 160, gener 2024
Tags: Aragó
