De l’optimisme utòpic a anar replegant les molles*

// Màrio Sasot

La revista va nàixer en una època d’optimisme i esperança i aquest esperit quedava palès a les pàgines d’Aragó, la secció que donava compte de l’activitat institucional que es feia al Palau Pignatelli de Saragossa a favor o en detriment de les llengües pròpies.

Tot semblava possible. Ja en el número 1, Teresa Font, l’alcaldessa de Saidí, del PAR, deia en una entrevista que l’elaboració de l’avantprojecte de la Llei de Llengües “anava massa lenta” i en el número 2, el president d’Aragó, Marcel·lí Iglesias, manegava amb fluïdesa conceptes aparentment contradictoris com “cooficialitat”, avui tema tabú, i “voluntarietat” per part dels municipis. Un altre membre del PAR, el conseller de Cultura Javier Gallizo, explicava en el número 6 els avantatges que tindria per a les llengües minoritàries la nova Llei del Patrimoni i, en el 8, al caliu d’un debat sobre política lingüística, confiava que la Llei de llengües fos acceptada “fins i tot pel PP”.

En el número 3 s’anunciava la creació al Departament d’Educació d’una Unitat de Llengües d’Aragó i en el número 2, la creació del Projecte d’Animació Cultural a les Escoles de la Franja.

Jesús Moncada, que anys després donaria el seu nom a aquest Projecte, rebia el juny de 2001 la Medalla d’Or de la Diputació de Saragossa (n. 9), el primer guardó que rebia l’escriptor mequinensà d’una institució aragonesa.

Com a contrapunt negatiu a tantes alegries, en el número 1 es donava compte de la declaració com a desert del premi literari “Guillem Nicolau” degut a la depreciació que havien tingut les seues bases per part de l’extint govern PP-PAR.

Passats els primers anys, que podíem anomenar de “la il·lusió”, van vindre uns altres de “llarga espera” i de paralització institucional per raons d’oportunitat política, durant els quals TdF va donar veu a les entitats i individus que feien treballs científics o organitzaven, a Saragossa o altres llocs d’Aragó, jornades de debat, trobades, o exposicions a l’entorn de les llengües i les literatures d’Aragó. També donàvem suport a mesures preses pel departament d’Ensenyament, com la celebració de les proves de nivell C i D de Català a Fraga (núm. 25), els convenis de col·laboració amb el seu departament homònim de la Generalitat i dels actes a les escoles del Projecte Moncada.

Quan la revista estava creuant el seu Equador, en 2009, l’avantprojecte de la Llei de Llengües entrava a les Corts i tornava a encendre’s, malgrat totes les seues mancances, una lleu llum d’esperança. En el número 87, de juny d’aquell any, donàvem notícia en portada de la important manifestació que tingué lloc a Saragossa per un Aragó oficialment trilingüe i de suport a la Llei de Llengües. Finalment en el número 92 (gener del 2010), concelebràvem l’aprovació d’aquesta Llei a les Corts d’Aragó, amb articles d’anàlisi de Josep Miquel Gràcia i Josep Maria Becana, i crònica de la sessió a càrrec d’Artur Quintana, que hi va assistir acompanyat d’un bon grapat d’activistes de les nostres associacions.

Poc temps després vam assistir a l’obscur quadrienni del govern PP-PAR, on vam haver de rescatar de les tenebres del temps un manifest de la RAE de 1976, que certificava la catalanitat de la nostra llengua, reproduint-lo en portada (n. 114, estiu de 2012) per a exorcitzar-nos dels dimonis del Lapao, Lapapyp i altres històries de terror.

Al 2015 saludàvem la creació de la Direcció General de Política Lingüística per part del govern de Javier Lambán, i les nostres versions en digital i en paper han anat donant compte de les iniciatives desplegades per l’equip encapçalat per Nacho López Susín, i del nostre suport a aquestes, amb una actitud que podríem qualificar de realisme inconformista.

Manifestació per reclamar un Llei de Llengües digna, el 2009. / Carles Terès

*Publicat a Temps de Franja n. 147, novembre 2020