Tot el que no saps del que passa darrere d’una barra
// David Esteve*
Dilluns al migdia, és l’hora de dinar i avui ens toca anar al restaurant del polígon, el de la truita de patates i l’entrepà de calamars del matí. Ja són tres quarts de dues, comencen a arribar els clients.
Manuel, el cap del restaurant, acaba d’escriure el menú a la pissarra de la porta, avui és dia de llenties casolanes amb xoriço i costella de porc, les prepara una dona romanesa que va aprendre la recepta de l’anterior cuinera i, així i tot, les fa amb molta delicadesa, possiblement siguin les millors llentilles estofades del polígon industrial.
/ CC0 Public Domain
Una, dos, tres… set, vuit, nou… comencen a omplir-se les taules, en menys de deu minuts el menjador estarà de gom a gom.
Maria és una de les cinc cambreres que Manuel té contractades, de fet, és la més jove. Tan sols en té 19 i està a mitja jornada, encara que treballa almenys nou hores diàries. Aquest és el seu segon treball al món de l’hostaleria, va acabar d’estudiar un grau mitjà de restauració fa menys d’un any i com que no té encara experiència laboral ha de fer les tasques que ningú vol fer al restaurant, així com la neteja de l’establiment tres vegades al dia, treure brillantor als vidres del local o ajudar a la cuina en la preparació del menú.
Manquen dos minuts per a les dues, Maria ha de estar maquillada i impol·luta per rebre els clients, agafa el seu bloc de comandes i s’acosta a les taules per oferir-los el menú del dia. Manuel des de la barra l’observa per avaluar el seu treball.
Vint minuts per a les tres, el client de la taula cinc s’ha queixat que les llenties no portaven carn, ni tan sols un miserable tros de xoriço, el senyor Puchades de la taula onze no para d’aixecar la mà i de xiular perquè vol pagar; fins i tot hi ha un client que fa copets a la copa per cridar l’atenció de María con si estigués en una comunió. Manuel controla des de la barra i mou els braços com un àrbitre dirigint el seu personal, les cambreres ja estan esgotades, gairebé dues hores servint menjars, avui n’han preparat 160 i ara només queda recollir el menjador i preparar-lo per al següent servei.
Ja són les cinc, Rozica, la cuinera, treu uns plats i una amanida perquè pugui dinar el personal, tot i que ja no tenen gana, tanmateix, és l’oportunitat per seure una estona a descansar, avui han començar la jornada a les vuit del matí.
Maria mentre es menja una natilla, fa una reflexió en veu alta:
«La gent fa cua al banc, al metge, al supermercat o a Hisenda, educadament i moderada, sense perdre les bones formes i l’educació. Per què a la barra d’un bar per demanar un cafè la gent crida o al menjador perden tota l’educació amb el cambrer? Crits, palmellades, xiulets o espetecs de dits. També som un servei públic, de la mateixa manera que ho són tants altres. El fet de pagar no implica que s’hagin de demanar les coses despectivament. Quan pagues una multa, li demanes explicacions al policia? Quan agafes el bus, li dius al conductor a la velocitat que ha de conduir? …
»Demà serà un altre dia, desitjo que valorin els professionals que trobin darrere d’una barra, de la mateixa manera que se’ls valora en els seus treballs, i un “per favor” o un “gràcies” no costen diners.»
*David Esteve, alumne de B2 de l’EOI Alcañiz i professor del Grau de Cuina i gastronomia de l’IES Mar de Aragón (Casp)
Tags: Temps d'Escola
Trackback from your site.