Gran Recapte 2018
Tel·lúric Matarranya

Una mirada a l’adopció interracial

// Tua Terès Antolín

«Soy adoptada.» «Ah… entonces no son tus padres de verdad.» / «¿De dónde eres?» «De aquí…» «Ya, ya, pero me refiero a dónde naciste, es decir, de dónde son tus padres.» / «¿Te sientes más española o etíope?» / «Ah, hostia, entonces no sabes tu edad real, ¿no?, es que vi un documental sobre África que hablaba de que no tienen hospitales entonces no saben su fecha de nacimiento» / «Quina sort has tingut amb els teus pares, eh? Quina bona obra».

Aquestes són interaccions que he tingut amb gent que m’he anat trobant al llarg de la meva vida, tant de la meva edat com d’adults en diversos graus de maduració.

He tingut la sort d’haver estat criada per uns pares que, tant a mi com a la meva germana, ens han protegit molt. Una família on es parlen les coses obertament. Uns pares que han creat un espai segur per a tots. Ser adoptada no va ser un factor que alterés la meva vida… fins que vaig entrar en contacte amb l’àmbit extrafamiliar: tan bon punt trepitjava el carrer, aquesta protecció i normalitat s’esvaïa.
Si l’adopció només fos la relació que tens tu amb els teus pares i la dinàmica que hi ha a casa —en el meu cas—, hagués tingut una infància i adolescència normal, com la de qualsevol altra criatura. Malauradament, aquest no és el cas de l’adopció interracial, i pensar que ho pot ser és, en el millor dels casos, pecar d’ingenuïtat. Allà on vaig, sempre acabo havent de donar explicacions a desconeguts. Més d’un cop m’he trobat amb situacions en les quals he hagut de detallar tot el meu arbre genealògic a persones amb qui he tingut una interacció de menys de dos minuts. I la pitjor sensació és que un cop han satisfet la seva curiositat, marxen i em deixen amb preguntes existencials que em fan qüestionar la meva pròpia identitat. Soc realment d’aquí si tots em perceben com a estrangera? Però si no soc d’aquí, d’on soc? Soc realment etíop si no puc parlar la llengua i no en conec la cultura? Els meus pares volien una filla i prou, o volien fer una bona obra?

L’autora a les festes de Torredarques de 2007, dos mesos després de la seua arribada a Aragó. / Arxiu Familiar

Potser aquestes preguntes me les hauria plantejat igualment encara que no me les haguessin fet aquestes persones. Però en veure’m interpel·lada, no he pogut triar el moment més idoni per mi de resoldre-les, sinó que m’hi he vist forçada, en un intent per demostrar que soc d’aquí i que mereixo estar-m’hi tant com qualsevol altra persona. Naturalment, aquest és un mecanisme de defensa abocat al fracàs.

He decidit parlar de l’adopció interracial no només perquè és la meva vivència, sinó perquè en les adopcions on les característiques ètniques entre pares i fills adoptats coincideixen (cas d’adopcions nacionals o europees), aquestes situacions ja no es donen.

Quan ets un infant africà, asiàtic o sud-americà adoptat, no només has de trobar la manera d’establir la teva identitat, sinó també estàs exposat a preguntes i situacions molt incòmodes. En alguns casos, és pura curiositat, en altres… no n’estic tant segura, perquè quan et pregunten d’on ets, el que t’estan preguntant en realitat és per què ets negra en un país de blancs.

Cal dir que els infants adoptats també gaudim de certs «privilegis». A l’escola i a l’institut, les amigues em veien com una blanca més, mentre que als nens marroquins o negres —els pocs que hi havia—, els veien com a forasters. Preguntaven, per exemple «¿Por qué van los moros siempre juntos?» i ni se’ls passava pel cap que elles mateixes eren totes blanques i només interactuaven entre elles.

Quan anava a comprar, les dependentes de les botigues paraven una atenció extra als meus moviments, no fos cas que robés. Aleshores, m’assegurava de dir coses com «Mira mama, m’agrada aquest». Tan bon punt veien que els meus pares eren blancs, baixaven la guàrdia. Els xiquets negres i magribins no adoptats, en canvi, s’ho havien d’empassar.

Els problemes a què ens enfrontem els nens racialitzats adoptats, són tants que mai acabaria: problemes d’abandonament, culpabilitat, complexes d’inferioritat, intentar encaixar en els cànons de bellesa blancs, sentiment constant de falta de pertinença i un llarg etcètera.

Amb l’edat he anat aprenent a bregar amb tots aquests conflictes interns i externs. Una batalla llarga, però exitosa. He tingut la sort de tenir uns pares i una germana que estaven disposats a escoltar, i una cosina també adoptada amb qui m’he pogut desfogar i sentir-me entesa al cent per cent.

I la sort de saber que, si el meu entorn no em proporciona els referents que qualsevol criatura necessita quan creix, tinc l’opció de buscar-me’ls jo mateixa.

No obstant això, no tots els nens adoptats compten amb aquest sistema de suport. De vegades, les famílies són tan hostils com l’entorn no familiar. És per això que ens hem d’assegurar que els nens adoptats tinguin un bon sistema de suport.

Pares que volen una criatura i una criatura que vol i necessita pares: això és l’adopció. Quan la gent comenci a tenir un plantejament més humanista cap al tema, començarem a ser part de la solució.


Publicat a Temps de Franja, n. 164, gener de 2025

Tags:

REVISTA DE LES COMARQUES CATALANOPARLANTS D’ARAGÓ

 


Membre de l’Associació Catalana de la Premsa Comarcal

Logo ACPC blanc 150 px

 

Edita:

Iniciativa cultural de la Franja

C. Sagrat Cor, 33. 44610 Calaceit.

T. 978 85 15 21.

Enviar correu electrònic

Associacio Cultural del Matarranya (ASCUMA)

Institut d’Estudis del Baix Cinca (IEBC-IEA)

Centre d’Estudis Ribagorçans (CERib)

Amb la col·laboració de: