Gran Recapte 2018
Chelats Sarrate

Un home només tenie dos fills*

// Albert Aragonès

A l’inici del primer confinament, a propòsit de la locució fill pròdig, i de la desaparició progressiva de la cultura religiosa, Magí Camps recordava a La Vanguardia (27-4-2020): “Fa quaranta anys, a la Universitat de Barcelona estudiàvem dialectologia catalana amb la paràbola del fill pròdig. El doctor Joan Veny n’havia fet unes gravacions per tot de punts geodialectals rellevants dels Països Catalans perquè ens féssim una idea de les variants de cada zona”.

Magí Camps es refereix a un apèndix de textos dialectals que figura en el llibre Els parlars catalans, un manual universitari llegit, en múltiples edicions, per diverses generacions d’estudiants, el qual presenta diverses versions del text de «La paràbola del fill pròdig» del Nou Testament (Lluc, 15: 11-32), adaptat a les característiques dels principals dialectes catalans.

Aquests textos, que no figuraven a les dos primeres edicions, es van afegir a la tercera edició corregida i augmentada que va publicar l’Editorial Moll l’any 1982 (a la col·lecció Raixa, n.º 128), on va arribar a l’onzena edició (1993), una per any, pràcticament.

Del català nord-occidental hi figuraven tres textos: un de Lleida (de Miquel Pueyo, actual paer en cap de Lleida des de 2019), un de Camporrells (de Ramon Sistac, membre de la Secció Filològica de l’IEC i professor de la UdL) i un altre de Tortosa (de M. Àngels Massip, professora titular de la UB), tots tres doctors en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona.

No sé com ho vaig fer, però tinc una cinta de casset on hi ha gravades les veus d’estos col·laboradors i la dels parlars balears, valencians i de l’alguerès. És una còpia (crec que estic confessant una apropiació indeguda) que vaig fer servir durant un temps a les meues classes de català als diferents instituts on he treballat.

Ara, un bon amic ha digitalitzat la gravació i ens hem adonat que no conté algunes versions del llibre i que el llibre no conté totes les versions de la cinta. Un dels àudios que no està transcrit al llibre és la veu d’una informant de la Cava (Baix Ebre), de la qual puc donar el seu nom i cognoms perquè és per a mi una veu molt coneguda: Imma Marín Queral, actualment bibliotecària del CRAI de la Biblioteca de Lletres de la Universitat de Barcelona.

D’altra banda, i d’aquí el present article, hi ha una versió de la paràbola de la Sorollera (Matarranya), que només apareix a partir de la dotzena edició de 1998.


CATALÀ NORD-OCCIDENTAL: La Sorollera (Matarranya)

Un home nomes tenie dos fills. Lo més jobe li ba dí a son pare: «Ia és hora que io siga lo meu amo i que tinga dinés (perres); és menesté que puga martxà i bore món. Partixque bosté los seus béns i dono-me (me dono) lo que me toque (toco)». «Ai, fill meu», ba dí’l pare, «com vullgues; eres roín i seràs castigat».

I después ba obrí un caixó, ba partí los seus béns (l’herància) i ne ba fé dos parts. Uns dies después, lo roín ba martxà de la bila assabel (mol) contén i sense dí adiós a dingú. Ba passà moltes tiarr es ermes, mols pinàs i mols rius, i ba arribà a una gran capital a un se ba gastà to los dinés (totes les perres). Al cap d’uns mesos, ba tindre que bendre la roba (los bestits) a una dona bella i se ba llogà com a (ba fé de) mosso; lo ban embià al monte per a guardà’ls burros i’ls bous. Entonces ba sé mol (assabel) desgraciat. Ia no ba tindre llit per a dormí de nit ni foc per a calentà-se (escalfà-se) quan tenie fred. Nyabie boltes que (a boltes) tenie tanta fam (una famera) que s’haguere minjat eixes fulles de col i eixa fruta que mingen los gorrinos; pero dingú li donae res.

Una besprada, en la tripa buida, se ba dixà caure damun d’un tronc i mirae pel la finestra los moixons que bolaen tan apressa. I después ba bore aparèixe la lluna i’ls estrials, i, ploran, ba cabilà: «Allí, la (a) casa de mon pare està plena de mossos que tenen pa i bi, ous i formage, to lo que bolen. Mentrestan, io ací me mòrigo de fam».

Es tracta d’una versió redactada per Xavier Favà Agud, feta a partir d’una lectura de la seua iaia materna, Conchita Pallarés Agud, a qui també va gravar. Xavier Favà és l’autor d’una tesi doctoral sobre els noms dels ceps i raïms, dirigida pel mateix Joan Veny, i d’un excel·lent estudi lingüístic de textos en català dels segles xv i xvi al Matarranya, entre altres. Actualment és director de l’Institut Daniel Blanxart i Pedrals, d’Olesa de Montserrat.
La idea de compilar un text comú, amb les respectives adaptacions a cada parlar, a més de permetre la comparació amb altres llengües i de comprovar l’ús de certes formes al llarg del temps, és una tradició iniciada a França a finals del segle XVIII, com reconeix el mateix Joan Veny.

Segons Pep Vila, Charles-Étienne Coquebert de Montbret (Paris 1735 – Meudon 1831), nomenat l’any 1806 director del «Bureau de la Statistique» del Ministeri de l’Interior, manà que hom traduís la paràbola evangèlica del fill pròdig a cada parlar, entre altres tasques d’una enquesta que tenia com a objectiu “delimitar la presència del francès en relació amb les altres llengües i dialectes del país”. Amb la caiguda de l’Imperi napoleònic i l’adveniment de la Restauració borbònica, desaparegué el «Bureau de la Statistique», però les recerques passaren a mans de la «Société Royele des Antiquaires de France», que les publicà al volum sisè de les seves Mémoires l’any 1824. Aquest volum conté 85 traduccions de la paràbola, entre les quals hi ha la traducció al català que va fer el rossellonès Jaubert de Paçà (1785-1856), autor de l’estudi Recherches historiques sur la langue catalane, inclòs en aquelles Mémoires.

Un altre Magí, l’escriptor Magí Pers i Ramona (Vilanova i la Geltrú, 1803-1888), estava al cas de l’obra de Jaubert de Passa i va fer el mateix en la Historia de la lengua y de la literatura catalana (1857), en què, per primer cop, la catalana era considerada com una literatura diferent de la provençal. En un dels apèndixs, recull la traducció de la paràbola “en todas las lenguas y dialectos que hoy se hablan en la Península” (castellano, portugués, asturiano, gallego, vascuence, catalán (central), valenciano (apitxat), mallorquín, mahonés, ibicenco, andaluz), amb la intenció de demostrar que, a excepció de l’euskera, són totes llengües romàniques, és a dir, que provenen del llatí vulgar, i indirectament, “que todas estas lenguas y dialectos continuarán hablándose hasta que los pueblos que hacen uso de ellos no sean destruidos de cuajo enteramente”. A tot això, afegeix: “Bien puede prohibir el gobierno la enseñanza de estos idiomas, que no por esto dejará de hablarse y aun de escribirse”


Publicat a Compromiso y Cultura, n. 93, setembre 2022

Tags:

REVISTA DE LES COMARQUES CATALANOPARLANTS D’ARAGÓ

 


Membre de l’Associació Catalana de la Premsa Comarcal

Logo ACPC blanc 150 px

 

Edita:

Iniciativa cultural de la Franja

C. Sagrat Cor, 33. 44610 Calaceit.

T. 978 85 15 21.

Enviar correu electrònic

Associacio Cultural del Matarranya (ASCUMA)

Institut d’Estudis del Baix Cinca (IEBC-IEA)

Centre d’Estudis Ribagorçans (CERib)

Amb la col·laboració de: