Ucronia

// Artur Quintana i Font

A Noruega no cal ucrònia,
a l’Aragó sí.

És sabut que entre Aragó i Noruega existeixen forts paral·lelismes històrico-lingüístics. Vaig tractar aquest tema no fa gaires anys a Graus en un col·loqui sobre les llengües de la Ribagorça. Ara hi torno amb més detalls. Tant a Noruega com ací a l’Aragó se n’hi parlen actualment tres, de llengües. Però anem primer a la història.
Al Regne de Noruega fins a la Unió de Kalmar l’any 1397, quan aquell país va ser incorporat a Dinamarca, parlaven noruec al sud i sami (lapó) al nord sense que cap llengua al principi s’imposés sobre l’altra. Existia una forma escrita del noruec, però no del sami. Mentre el noruec s’anava estenent per les illes Britàniques i Irlanda, a més de les Feroe, Islàndia i Grenlàndia, l’escassa població sami anava retrocedint davant dels avenços dels noruecs cap al nord. Després de Kalmar es va anar imposant el danès com a única llengua escrita oficial, i aviat també parlada, mentre noruec i sami passaven a mal sobreviure en l’oralitat dialectal. Quan les guerres napoleòniques Noruega s’independitzà de la tutela danesa, i aleshores van considerar que per molt danitzada que fos la llengua oficial, calia canviar-li el nom: se’n diria noruec i se li donaria uns canvis mínims per a fer veure que no era danès. Quedava un problema: als territoris on seguia viva en l’oralitat dialectal la llengua noruega, especialment al nord i a l’oest, aquesta llengua s’unificà gràcies als esforços d’Ivars Aasen, i des d’aleshores hi ha dos noruecs que cal diferenciar. Al noruec danitzat se li diu llengua escrita (bokmål) i al noruec unificat neo-noruec (nynorsk), que també s’ha anat introduint a l’escola i a l’administració. El sami començà a ensenyar-se tímidament el 1959, si bé no ha estat fins a la dècada dels vuitanta dels segle passat que hi ha hagut progressos veritables en l’ensenyament del sami, i aquesta llengua va fent-se present, poquet a poquet en l’administració.
La situació noruega és força pareguda a la nostra: fins al Compromís de Casp (1412) l’aragonès era oficial junt amb el català. Amb els Trastàmares s’imposà el castellà i l’aragonès quedà reduït a l’oralitat dialectal, mantenint-se sobretot a les terres del nord. El català continuà en una oficialitat cada vegada més precària. Fins que el 1707 amb la victòria borbònica sobre els austriacistes tots els aragonesos vam ser sotmesos a la llengua i lleis borbòniques de Castella. La victòria austriacista del 1713 a Açuara i l’avenç cap a Madrid de les nostres tropes portà a la pau de Nimega: els Borbons mantenien Castella i Carles d’Àustria era proclamat rei d’Aragó, com tots sabem. Aleshores vam considerar que per molt castellanitzada que fos la llengua oficial calia canviar-li el nom: en diguérem aragonès i li vam fer uns canvis mínims per a fer veure que no era castellà –allò de la “ny” i “ç”, i fora “ch”!. Per la unificació dels dialectes aragonesos, gràcies a la gran obra de Jusép de Penyalva, calia fer diferenciació entre els dos aragonesos: a l’aragonès castellanitzat li vam dir baixaragonès, a l’unificat altaragonès. El català tornà a ser oficial.
Tot i els paral·lelismes la nostra situació es diferencia prou de la de Noruega, ja que les tres llengües de cada país no tenen els mateixos drets: a l’Aragó totes les tres llengües –altaragonès, baixaragonès i català– són oficials a tot el territori davant de l’administració. Només és excepció l’ensenyament, que es fa a cada territori exclusivament en la llengua pròpia, mentre que les altres llengües i literatures hi són només assignatures. La diferència amb Noruega és, sobretot, que el noruec és oficial, sota una o altra forma, a tot el país, mentre que el sami només ho és al seu territori i encara allà de forma prou limitada, i el mateix passa amb l’ensenyament: tots els sami aprenen noruec, i només amb poca o molta limitació el sami. Ni caldria dir que els noruecs no aprenen sami, llevat de casos estadísticament irrellevants. S’observa que tant a l’Aragó com a Noruega la tendència a llarg termini va dirigida a unificar les dues variant d’aragonès –l’alt i el baix– i les dues de noruecs –nynorsk i bokmål– en una de sola.

Pintura de Christian Krog (1893) que representa el norueg Leif Ericson 
descobrint Amèrica del Nord al voltant de l'any 1000
(Foto: Domini públic, Wikimedia Commons)