Turisme lingüístic

// Pietro Cucalón*

No hi ha cap dubte que el turisme ha esdevingut una de les activitats empresarials més interessants relacionades amb el temps lliure o amb l’oci. Com a prova d’això en moltes ocasions compta amb el suport de les institucions i fins i tot forma part com a objectiu en molts programes i projectes d’actuació política. A més de suposar una font d’ingressos de primer ordre, reivindica el patrimoni i remarca les característiques genuïnes dels territoris. És clar que este camp té cada volta un pes i una importància més gran en l’economia de les nostres comarques i localitats. Però dintre d’este àmbit tan ampli com és el turisme comencem a escoltar amb força el terme de turisme idiomàtic o turisme lingüístic que és una modalitat de turisme cultural que té com a principal atractiu i motivació l’aprenentatge, el perfeccionament i la convivència en un idioma i d’un idioma.

L’Organització Mundial del Turisme (1991) defineix el turisme idiomàtic com: «les activitats que realitzen les persones durant els seus viatges i estades en llocs diferents del seu entorn natural per un període de temps consecutiu inferior a un any, amb la finalitat de fer una immersió lingüística en un idioma diferent del seu entorn natural».

Per veure la dimensió i la importància que ha guanyat esta mena de turisme en diferents llengües podem tractar el cas del castellà al nostre Estat. Per exemple destinacions com Madrid, Salamanca, Cadis, Barcelona, Granada, València o Màlaga compten amb una demanda bastant considerable d’esta mena de turistes. Els principals països emissors són Alemanya, els Estats Units i França i en els darrers temps també Xina motivada per l’interès a connectar amb el mercat sud-americà.

En l’últim any, quasi 860.000 turistes van visitar Espanya per motius acadèmics i, d’ells, molts ho van fer per qüestions relacionades amb l’idioma. Cal recordar que el castellà o espanyol és la segona llengua materna més parlada del món, després del xinès mandarí i compte amb 577 milions de nadius a tot el món dels quals 480 milions de parlants la tenen com a llengua materna. Segons la federació d’escoles d’idiomes, Fedele, en 2014 van aplegar a Espanya 500.000 turistes idiomàtics (el 2% del turisme total). L’estada mitjana d’esta mena de visitant és de dues i quatre setmanes, amb una despesa que supera els 2.300 euros per estada i que deixa a Espanya més de 2.000 milions d’euros a l’any. Per altra banda estes xifres es multipliquen per quatre al Regne Unit si analitzem el cas de la llengua anglesa a causa del prestigi socioeconòmic que té a hores d’ara.

Tots estos aspectes atractius del turisme idiomàtic ens poden motivar a valorar i reivindicar les nostres llengües pròpies a l’Aragó. És clar que la situació, motivacions i raons per a deprendre una llengua no són exactament les mateixes ni tampoc segueixen el mateix ordre de prioritats, però particularment al nostre territori el fet que el català encara estigui als carrers de moltes localitats del Matarranya, Baix Aragó-Casp i Bajo Aragón i per tant també tingui presència a molts negocis d’hostaleria, restauració i comerç menut suposa un reclam turístic de primer ordre. Podem observar com, dintre de la iniciativa privada, a molts negocis s’atén als turistes en català si ells ho demanen o s’hi estableix d’una manera natural a l’inici de les conversacions. Malauradament no hi ha pràcticament cap estudi que mesuri la incidència de la llengua pròpia ni a la nostra zona ni tampoc no a la Franja d’Aragó. No obstant això no podem oblidar que la llengua catalana es fa servir i fins i tot és considerada cooficial en altres territoris pròxims i fronterers amb l’Aragó (Illes Balears, País Valencià i Catalunya) i amb el rang d’oficial a països com a Andorra, la qual cosa té com a conseqüència una comunitat de parlants que passa en creixents dels 11 milions de persones.

El català a l’Aragó, al costat de l’aragonès, forma part de l’anomenat “Patrimoni Immaterial aragonès”. Això no vol dir que hàgem de reduir i tancar les nostres llengües en un museu ni tampoc abandonar-les en un ús domèstic i anecdòtic. Almenys en el cas del català, les nostres comarques bilingües poden oferir la possibilitat de xalar d’unes activitats turístiques fent servir de manera natural la llengua pròpia.

Són molts els establiments hotelers a la comarca del Matarranya 
que fan servir tant lo català com lo castellà per atendre als 
seus clients. A la foto la Fàbrica de Solfa de Beseit. / Carles Terès

Per posar-hi una situació pràctica, si jo vaig a un restaurant del nostre territori a dinar o a sopar el meu objectiu principal serà un bon servei, una qualitat òptima dels aliments, una bona cuina i un preu raonable, però si a més de tot això em reben i em serveixen en la llengua pròpia del territori, que és la meua llengua materna, este detall marca la diferència. Hem de ser conscients que el fet de dominar un idioma i tindre per tant una capacitació adient d’eixa llengua automàticament ens converteix en un “consumidor” d’eixe codi. Esta necessitat si és coberta alhora que estem fent unes altres activitats com visites als atractius culturals, naturals i paisatgístics de la zona, el patrimoni sociocultural i el consum de productes complementaris i la gastronomia pot convertir el nostre territori molt més atractiu per al turista.

Es tracta doncs de combinar la convivència i, per què no, el perfeccionament d’un idioma que fem servir en la nostra vida social o laboral (o totes dues coses), amb la part més lúdica del turisme: les visites culturals, la gastronomia, l’oci, etc. I també la part de conèixer gent, de viure noves experiències amb altres persones que es troben en la mateixa situació.

Per concloure hem de remarcar que el turista idiomàtic reuneix una sèrie de característiques que dibuixen un turisme de qualitat com són: la seua despesa mitjana és superior al del turista mitjà, sol fer estades llargues, viatja durant tot l’any (no és un turista de temporada), visita unes altres destinacions pròximes (es mou per totes localitats) i manté una gran fidelitat amb la destinació. En suma es tracta d’un ambaixador immillorable per a difondre posteriorment les qualitats d’un país, una regió o una ciutat. En resum, podem destacar que una llengua comuna crea xarxes i llaços de confiança. En una paraula, podem dir que aproxima, és a dir forma un lligam i un servei de qualitat entre el consumidor i la persona que ofereix el servei.

*Publicat a Compromiso y Cultura, n. 61, gener 2020