Sota el cereal*

// Vicent Pallarés Pascual

M’inquieten sempre els desapareguts. Aquell estatus en què no coneixem si una persona és morta o viva. Una incertesa que es barreja amb l’esperança, que acompanya els seus familiars, de saber que, algun dia, aquells éssers estimats absents tornaran amb vida. O que, almenys, podran certificar, definitivament, la seva defunció. Al final dels conflictes bèl·lics, arreu del món, les persones desaparegudes són quantioses.

Una de les històries que contava la gent que treballava al camp i que em sorprenien era que, a l’acabament de la Guerra Civil, la tornada a les seves tasques agrícoles, implicava sembrar una altra vegada. En aquesta primera llaurada, els animals, de vegades, topaven amb cadàvers sota la terra. Una manera que els pagesos tenien per identificar a primera vista que hi havia un mort enterrat al seu camp, era observar els rodals on el cereal creixia molt més ufà, fet que indicava l’existència de morts en descomposició a sota.

Molts cossos de víctimes anònimes del conflicte, van restar allí durant un temps fins que es van desenterrar. Alguns, es van poder treure perquè es recordava el punt on van morir. D’altres, malgrat el temps passat, encara hi són soterrats i la seva identitat no s’ha pogut saber. Un rastre de desapareguts que engrosseixen una llista que sembla no tenir fi. Encara, sota el cereal, deuen romandre amb el seu relat personal, envoltat d’un silenci que es fa massa llarg.

---

*Publicat a Temps de Franja n. 152, gener de 2022