Sialls florits

// Josefina Motis

Siscalls en català , sisallos en castellà, de la salsola vermiculata al poble en diuen sialls. Matoll molt abundant i al mateix temps, inadvertit. No són plantes de jardí, ni reconegudes com a flors silvestres. Tampoc són plantes aromàtiques com el timó o el romer, no fan olor, ni pudor com la botxa o la xolibarda, se’n parla menys que de les argelagues o de les soses, però allà es troben per tot arreu. A peu de muntanya, per les espones, als límits dels camps erms. Es pot dir que al lloc és el matoll més abundant, fins i tot hi ha una partida que porta el nom de Siallar. Hi han estat sempre, envoltant el poble i omplint el terme, tan discrets, tan inadvertits, que no son admirats ni perseguits.

Recordats com a matolls verds de diferents mides, vet ací que després de molts anys d’anar pel món, en una visita al lloc al paisatge de tardor, de cop vaig veure tots el sialls florits com si no els hagués vist mai. I això que sempre haurà estat així.

Al viure lluny, quan podia veure el camp del poble, de tant en tant, em quedava un flash visual de cada estació.

A la tardor esgrogueïda, els camins polsosos, les herbes que s’estan secant, el record de les patarotes florides a la fassera, la xolibarda verda i groga a la banqueta de la secundària sense aigua, les sisques amb els seus rams, les figueres que ja no hi són, una cabana tancada, un corral desaparegut, una mangranera carregada de fruits i ignorada, els bancals amarronats. I, entre mig de tot això, amb unes floretes fines entre blavoses i rosades hi trobem els sialls florits.

A l’hivern, amb uns dies emboirats, els paisatges difuminats, un sol descafeïnat enorme i ataronjat que s’amagava molt avall mentre esperava la família que arribés de collir olives. Els camps estaven plens d’arbres pelats, amb gotetes que s’havien quedat sòlides i amb els sialls gebrats.

La primavera, quan tot començava a reviure, les plantes volent llucar i la llum a espavilar, allà estaven els sialls revifats.

A l’estiu, amb abundància de llum, la varietat de colors de cultius i de collites, abundància d’aigua i els dies tan llargs, els sialls estan medrant

En algunes temporades, hi ha a les espones unes masses grises, amb una base molt fosca i recargolada. Són els sialls rostits per la sequera. Sempre disposats a tornar a brotar, com tantes vegades hauran fet.

Els sialls que no donen ni treuen. No estan ben vistos ni mal considerats. No fan falta ni nosa a ningú. Sempre hi han estat, abans que nosaltres i encara hi seran després. Representen la persistència i els sentiments. Sentiments de nostàlgia de coses i de persones que ja no hi son. Sentiments d’enyorança de pensar en quan els podrem tornar a veure. Als sialls, al poble i a tot lo que hi ha. Són reflexions fetes ja fa molt de temps, passejant des del lloc (Albelda) al Siallar, passant per l’Armallós i el Saladar, partides de les moltes que hi ha pel terme.