Gran Recapte 2018
Chelats Sarrate

Quina llengua és més útil… ací?*

// Pietro Cucalón

«…El rellotge infantil de la paret on apareix un monjó de colors brillants marque les onze i mitja del matí. Lo meu nin de sis anys i jo som asseguts a una sala d’espera d’una clínica odontopediàtrica a Saragossa. L’espai és prou agradable amb les parets pintades a tons pastel. És ple de joguets una mica gastats i pansits, però molt variats, fins i tot es pot veure al fons un penjador amb disfresses. Hi ha una altra nina més menudeta i innocent que jugue amb un trencaclosques de fusta i amb un peluix però no s’aparte més de dos passos de sa mare.

»Mon fill té la mirada fixa. Intento fer conversa però ell només me conteste amb monosíl·labs. Li toco les manetes, les sento suades i de seguida agarren en força les meues. Sap a què hem vingut, té uns records molt roïns de les raderes visites al dentista. Este és lo quart professional que visitem i ja mos queden poques opcions perquè duu moltes peces en càries. Sempre hi ha la solució de l’anestèsia general però no m’agrada pònt i si puc la volem evitar.

»De sobte apareix la dentista, una jove en la veu suau i afectuosa que mos convide a passar. Endevino per damunt de la seua mascareta uns ulls i una mirada pacient i empàtica. Jo animo al meu nin a alçar-mos en veu baixa i en català, en lo nostre bonic català occidental de la Franja, és la nostra llengua de vida, la nostra llengua materna. La seguim per un passadís llarg fins a la consulta. Mon fill no hi vol parlar i m’agafa molt fort la cuixa davant la típica demanda de dades del pacient. L’hi explico el problema del nin que es resumix en una paor atroç al dentista que li fa entrar en un estat d’histerisme que pose en perill tant al pacient com al professional. La dentista va mirar amb tendresa al nin i sorprenentment li va començar a parlar en català. La reacció de l’infant és colpidora perquè d’improvís va respondre a les preguntes i va relaxar els trets de la cara, fins i tot va apuntar una mena de somriure. A partir d’ací el tractament se va aplicar sense grans problemes, vam evitar passar pel quiròfan i ara per ara el nin llueix unes dentetes ben boniques…»

Mitjançant aquesta anècdota real podem reflexionar sobre alguns aspectes del bilingüisme natural existent (encara) al nostre territori. En primer lloc són clars i palesos els llaços emocionals que la llengua materna estableix amb les persones, a més a més en la infantesa. El tractament dental aplicat al meu fill va tindre èxit gràcies a la professionalitat, recursos i capacitació del personal de la clínica, però no hi ha cap dubte que la comunicació en la llengua materna del pacient va ser clau i determinant. Això ens amostra que saber i dominar més d’una llengua (qualsevol llengua) sempre és un recurs molt valuós que podem fer servir i aplicar en el desenvolupament i millora de la nostra vida professional.

Per una altra banda, pensem que a l’Aragó, a causa de la seua condició trilingüe, existeixen allò que diem «conques lingüístiques», és a dir, grans nuclis generalment urbans on acullen un nombre significatiu de parlants de diferents sistemes lingüístics a més de la llengua oficial. Des del punt de vista del català, la ciutat de Saragossa dona cabuda a més de 12.000 persones que parlen català, pràcticament el 2% de la seua població (la gran majoria provinents de localitats de la Franja d’Aragó) o la ciutat d’Osca amb prop de 2.000 catalanoparlants[1]. Hi ha uns altres casos curiosos, a causa de la condició trilingüe del nostre territori, com és la situació de Graus o Montsó on podem trobar tant catalanoparlants com parlants de les diferents varietats de l’aragonès.

La majoria de les persones que treballem a la nostra terra triem i prioritzem l’estudi d’unes llengües o d’unes altres sempre valorant com a factor més important el prestigi social del nou sistema lingüístic que volem aprendre i generalment ens decantem per l’anglès l’alemany o el francès. Ben segur que tant les administracions com l’àmbit privat empresarial  afavoreixen i suggereixen l’elecció d’aquests idiomes. Totes són llengües estrangeres que molt possiblement no arribem a fer servir dintre de la nostra tasca (en la majoria dels casos llevant que estiguem treballant a una multinacional com a directius). Hi ha més possibilitats d’interactuar en la nostra feina amb una persona catalanòfona que no amb un ciutadà anglès, francès o alemany.

Per acabar, m’agradaria insistir en la idea que si ens apropem, estudiem i coneixem les llengües utilitzades pels habitants del nostre territori ens coneixerem molt millor a naltres mateixos i per tant ens valorarem millor. Normalment allò que ignorem i desconeixem no ho estimem, no ho volem. Cada llengua comporta una cultura, una visió del món i una manera de plantejar les relacions amb la realitat completament diferent i tot això suposa un enriquiment i una aportació envejable en la nostra cultura aragonesa.

Oceà verd en algun lloc entre el Baix Aragó i el Matarranya. / Pietro Cucalon

  • [1] Dades estadístiques del “Seminario Aragonés de Sociolingüística”. 9-05-2015

*Publicat a Compromiso y Cultura, n. 109, gener de 2024

Tags:

REVISTA DE LES COMARQUES CATALANOPARLANTS D’ARAGÓ

 


Membre de l’Associació Catalana de la Premsa Comarcal

Logo ACPC blanc 150 px

 

Edita:

Iniciativa cultural de la Franja

C. Sagrat Cor, 33. 44610 Calaceit.

T. 978 85 15 21.

Enviar correu electrònic

Associacio Cultural del Matarranya (ASCUMA)

Institut d’Estudis del Baix Cinca (IEBC-IEA)

Centre d’Estudis Ribagorçans (CERib)

Amb la col·laboració de: