Cada vegada que mor un intel·lectual, un escriptor, un professor o un investigador, no només desapareix una persona. També queda orfe una biblioteca. Milers de llibres acumulats durant dècades, subratllats, anotats als marges, ordenats segons una lògica personal que explica una vida dedicada al coneixement. Però massa sovint aquest patrimoni acaba dispersat, malvenut o, encara pitjor, llençat al contenidor.
La situació és preocupant. Les noves generacions llegeixen de manera diferent i els habitatges són cada vegada més petits. Les famílies hereten prestatgeries plenes de volums que no saben on posar ni què fer-ne. Les biblioteques públiques ja no poden absorbir grans donacions, les universitats seleccionen només allò que consideren d’interès especialitzat i el mercat de llibre de segona mà està saturat. El resultat és que col·leccions construïdes al llarg d’una vida sencera es desfan en pocs dies.
No és només d’una qüestió sentimental. Les biblioteques particulars són testimonis intel·lectuals d’una època. Els llibres que una persona va triar, les anotacions que hi va deixar i les relacions que s’estableixen entre els volums constitueixen una font valuosa per entendre la seva obra i el seu pensament. Quan aquests fons desapareixen, es perd una part de la nostra memòria cultural.
Caldria obrir un debat sobre la preservació d’aquest patrimoni. Potser calen programes públics de recepció de biblioteques personals, xarxes d’intercanvi o projectes de digitalització que en conservin almenys el rastre. Una societat que no sap què fer-ne, dels llibres dels seus intel·lectuals, demostra que tampoc no sap què fer amb el llegat que aquests representen.
Quan una biblioteca acaba al contenidor, no només es llencen llibres. Es llença una vida de lectura, de reflexió i de coneixement compartit.
Publicat a Temps de Franja n.170, juliol-agost 2026