Priorat mig matarranyenc

// Roberto Albiac

Isco de casa a primera hora, sols se sinten moixons i el “bon dia” en l’agüeleta que agrane lo pedrís de ca seua i en lo jubilat que va camí de l’hort en la galleta. Passo entre les diferents parades del mercat que van prenent forma mentres lo pregó anuncie d’on han vingut i què mos oferiran. Avanço pel Carrer Major, respiro eixa oloreta de pastisseria de forn de llenya i la carnissera de la cantonada va emparellant lo seu repertori d’embotits.

Entro al cotxe ─rebossat en un ditet de gebra─ disposat a emprendre la ració de corbes mig boiroses que desemboquen al meu treball. Los colors dels bancals, valls i tossals (verd, groc, marró, gris) i sobretot los llauradors, en les seues faenes, me recorden a quin moment del calendari estem: quan vaig arribar, repassaven los ametllers; més tard, carrejaven verema; a continuació, varejaven los olivers; ara, van apujalant per a cremar una part de lo que han estat podant estes setmanes. L’altra part eixirà, en forma de fum, per les xamineres després d’haver calentat la casa o, potser, haver rostit carn o verdures al caliu. Lo riu i els barrancs baixen en la mateixa concurrència que solen presentar la majoria dels carrers d’estes viles.

Les poblacions, familiars i mitjanetes, s’agrupen en centenars d’habitants, casi mai en milers. La gent de la zona sovint destaque per la senzillesa de qui s’ha criat en un entorn rural en plena naturalesa: fills, nets i renets de treballadors de la terra, alguns també ho són en algun moment per a aidar a casa. Persones humils i lluitadores que han sobreviscut al pas dels segles fidels al seu territori, cada volta més despoblat, en esta forma de vida, com dieve Ciceró: “la professió pròpia del savi, la més adequada al senzill i l’ocupació més digna per a tot home lliure”.

Quan afirmes que estàs a gust a un puesto, se sol dir que estàs “com a casa”. Suposo que és perquè bona part d’estes escenes quotidianes te remeten a imatges quotidianes viscudes al teu poble d’origen, aquell a on has passat la infància: busseges pel teu cap i trobes un record paral·lel, un déjà vu. Avui parlo del Priorat, però podria estar parlant del Matarranya, de l’Alt i del Baix, inclús del Bergantes-Mesquí; perquè al final, quan miram al món rural, per damunt de fronteres i comarques, tots sem diferents, tots sem casi iguals.

Ix lo sol al Priorat. / Roberto Albiac

Share this...

Twitter

Facebook

Email