Obres d’art de Santa Maria de Sixena
// Glòria Francino
El dia 11 de desembre de 2017 ha estat un dia trist per al Museu de Lleida i la seva gent; en canvi, per a la població de Vilanova de Sixena ha estat un dia d’eufòria i d’alegria, i s’entén, perquè les obres conservades, restaurades i comprades per la Generalitat de Catalunya, procedents del Reial Monestir de Santa Maria de Sixena, 43 d’elles, han tornat al seu lloc d’origen.
El cas de les obres d’art de Sixena té dues causes obertes:
Una, les obres que són al MNAC, Museu Nacional d’Art de Catalunya, de les quals 53 peces van ser traslladades al monestir al juliol de 2016. De les que encara són al MNAC destaquen les pintures de la sala capitular de l’antic cenobi. Aquests frescos van ser rescatats després de la Guerra Civil Espanyola per l’arquitecte i historiador de l’art, Josep Gudiol, qui va tenir cura de endur-se només les que quedaven al ras, ja que la sala havia quedat sense sostre a causa dels incendis, amb un ajut d’unes 4.000 pessetes, les va guardar a la Casa Amatller de Barcelona fins que va aconseguir diners per a ser restaurades i exposades al museu; van ser comprades y pagades per la Generalitat de Catalunya.
La segona causa és la de les obres d’art procedents de Sixena, exposades a Lleida, catalogades com a 44, ja que el Monestir de Santa Maria de Sixena formava part del Bisbat de Lleida. Com ja se sap des de l’any 1995 fins el 1998 van passar moltes parròquies aragoneses de la Franja, sobretot del Baix Cinca i de la Ribagorça, al Bisbat de Barbastre-Montsó. I com a conseqüència d’aquest desarrelament antiquíssim dels bisbats, comencen els litigis per les obres d’art pertanyents a aquestes parròquies, que des de l’Edat Mitjana havien estat del bisbat lleidatà, i conservades a museus catalans. Les obres procedents de Sixena i conservades al Museu de Lleida les havien cedit i donat les pròpies monges de Santa Maria de Sixena de l’orde de Sant Joan de Jerusalem que l’habitaven, i que posteriorment van anar a viure a la comunitat de Valldoreix, on l’última procedent del monestir aragonès va morir l’any 2000.
La Generalitat va pagar, entre 1983 i 1992, uns 50 milions de pessetes per l’adquisició, en tres tongades, de les obres d’art de Sixena. Al 1997, després de dos anys de la creació del nou Bisbat de Barbastre-Montsó, comencen els litigis per les obres d’art entre Aragó i Catalunya, i l’any 2010 es fa una gran manifestació a Saragossa demanant la recuperació dels béns artístics de les parròquies de la Franja. Al 2012 el Tribunal Constitucional dona la raó a Catalunya, fins que al 2015 el Jutjat de Primera Instància d’Osca declara la nul·litat de les tres compres de les obres d’art fetes per la Generalitat, perquè no es van ajustar al que preveu la legislació espanyola de patrimoni, ja que, segons l’advocat, el Monestir de Santa Maria de Sixena fou declarat Bé d’Interès Cultural l’any 1923, data molt anterior a la cessió i compra de les obres. A partir d’aquests moments el litigi entre les dues comunitats s’endureix i finalment, i com a conseqüència de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola a Catalunya, s’aconsegueix que un jutge provisional del Jutjat de Primera Instància d’Osca, amb el vist-i-plau del ministre de Cultura de l’Estat, hagi fet tornar les obres d’art que eren al Museu de Lleida al seu lloc d’origen.
A partir d’aquesta sentència del dia 11 de desembre de 2017, com és que no s’han fet tornar les obres d’art de Sixena que són escampades a altres museus com al del Prado, a Saragossa, a Cleveland, a l’arxiu de la Diputació d’Osca o a possibles altres indrets? Quan es van fer aquestes compres? Ni l’advocat va donar les dates.
A més a més, el cas de Sixena posa sobre la taula un replantejament de les obres que composen els museus: com s’han adquirit, si els monuments són béns d’interès cultural com són la majoria dels que tenen obres artístiques de valor haurien de ser als seus llocs d’origen, quins interessos polítics i eclesiàstics s’amaguen darrere de moltes d’aquestes actuacions? Sembla que la major part dels museus terrenals perillen amb l’aplicació d’aquesta normativa, que no ha tingut en compte la legislació del patrimoni dels museus ni el que diu la UNESCO al respecte.
Aquest ha estat i és un assumpte molt mediàtic, eclesiàstic, des del Vaticà als bisbats, i polític que ha volgut enfrontar dues comunitats, que fins fa molt poc formaven part del mateix bisbat i de la mateixa situació. Tot això ha provocat un allau d’articles a la premsa i de llibres que es troben a internet i a biblioteques, respectivament.
Amb tot el que suposa per a molta gent el retorn de les obres al Monestir de Santa Maria de Sixena, el més lamentable van ser les paraules de la màxima autoritat aragonesa, el President de la DGA, en lloc de paraules d’agraïment i de reconeixement als catalans per haver-les guardat i restaurat, perquè si no, no existirien, perquè a Lleida i a Barcelona hi ha un conjunt de restauradors d’obres d’art de molt prestigi i reconeguts arreu. On és tot el que va quedar a Sixena i que no se’n van endur els catalans? Quin any va restaurar el monestir el Govern d’Aragó? Quantes ermites i esglésies romàniques han descuidat i s’han perdut i es perden a la comunitat aragonesa? Només cal fer un repàs a les fotografies dels segle XX de molts indrets, que ja són runes o record…
Si aquest assumpte político-eclesiàstic, s’hagués tractat d’una altra manera, sense tanta influència de certes personalitats, es podien trobar solucions no tan doloroses per a la part que els va rescatar i cuidar, i aconseguir un acord on es poguessin fer exposicions itinerants de les obres que permeten trasllats, perquè de la manera que s’ha fet ha estat Desvestir un sant per vestir-ne un altre.
Caixa sepulcral de Beatriu Cornel. Segle XV. / Wikimedia Commons
*Publicat a Temps de Franja 136, gener de 2018
Tags: Tribuna
Trackback from your site.
