Gran Recapte 2018
Tel·lúric, oli & vi & ametlles ecològics

Moncadiana memòria*

// Roberto Albiac

Fa un parell de dècades, al meu jo adolescent, durant unes setmanes, li va tocar llegir una lectura obligatòria de l’assignatura Lengua castellana y literatura. Aquella lectura no ere com les altres que mos havien fet llegir als cursos anteriors: lo professor caspolino mos va dir que l’autor ere del poble del costat (i que vindrie a visitar-mos), l’argument tenie una fonamentació històrica i aquells fets van passar per la nostra zona.

 



La dedicatòria “bilingüe” . / Roberto Albiac

 

Vaig començar a llegir en curiositat i, mentres devorava pàgines, me venien al cap moltes converses familiars: les mines a les que van treballar de picador un tio meu o el meu iaio matern (perquè es volie lliurar de la mili), la barqueta que havie d’utilitzar la meua iaia materna per a anar a servir, la vella “Miquerensa”… La trama s’anave descobrint i jo cada volta estava més sorprès ja que, sense haver llegit lo llibre abans, me sonaven molts dels detalls i dels personatges d’haver escoltat contar històries al meu iaio patern.

Així que vaig tancar el llibre i vaig anar a veure’l en una llibreta a la mà, li vaig dir: “iaio, torna’m a explicar què va passar als nostres bancals d’armellers del Fondo”. Fa uns mesos la vaig trobar. Per sort, a aquella època, lo maleït alzheimer encara no havie silenciat aquelles velles històries que li van ser contades quan ell també ere nét… me va dir: «Mi iaio me contae que els recaudadors anaen a cobrar els impostos al mes d’agost per una raó: los llauradors que no podien pagar els impostos en perres, los pagaen en gra i eixa ere una època en la que ja l’havien arroplegat. Anaen en un mulero que carregae el fato a una mula i controlae el pes. L’aguacil ere l’encarregat d’acompanyar el recaudador per totes les cases pa cobrar los impostos a la gent de la vila, no ho sabie su ell lo valor del que ajuntaen, los horaris que tenien i els itineraris que fien. A primera hora del matí, van eixir de Miquerensa lo recaudador —puiat a un cavall—, seguit pel seu mulero i per una parella de civils. Quan estaen a la partició en lo terme de Casp, al final del Fondo —pel camí que ny’ha davall del rader bancal nostre—, se van trobar amagats a dins d’uns tamarits, aguardant-los, a l’aguacil i a su cunyat en unes escopetes de caça. Los dos van encomençar a disparar i els van matar a tots menos a un dels civils, a n’eixe sol lo van ferir al muscle i no el van poder rematar. Va ser ell lo qui va agarrar el cavall del recaudador i se’n va entornar a Miquerensa a buscar a algú que l’aidare. Quan va arribar allí, va explicar lo que havie passat. Los veïns van anar a ca l’aguacil, pa que anare en los de ca la vila al puesto de la matança, i no va ny’haure manera de poder trobar’l. La gent, per això, va pensar mal d’ell i el van aguardar a l’antrà de la vila a que tornare. Quan va tornar, lo van empendre entre tots i, al final, va confessar que ho havie fet en su cunyat. Als dos los van condenar a mort, però sol van matar a l’aguacil perquè resulte que su cunyat tenie d’apellit “Borbón” i, per eixe motiu, lo rei lo va indultar

Passats 142 anys, los fets de Vallcomuna —o “del Fondo”, tal i com designam a esta zona los favarols— seguixen vius, segurament distorsionats, a la memòria de les generacions més avançades de Mequinensa, de Casp i del Baix Matarranya. Encara que sigue una zona en què s’ajunten los termes de Casp i Mequinensa, tradicionalment sempre ha sét cultivada pels llauradors de la meua vila. Precisament, lo iaio del meu iaio patern fie vida de masover a 500 metres del punt a on se van produir los assassinats aquell 25 d’agost de 1877, un punt que, a dia d’avui, encara forme part del meu patrimoni agrícola familiar. Quina casualitat.

Recordo perfectament aquella presentació de la versió en castellà d’Estremida memòria: Memoria estremecida de Jesús Moncada a l’Institut Mar de Aragón de Casp, jo cursava 1r de Batxillerat. Al final de la xarrada, com volia la seua dedicatòria, vaig anar en lo meu llibre. Quan va llegir a la primera pàgina “Roberto Albiac”, me va comentar: “Cuando estudiaba en Zaragoza, hice amistad con una persona que tenía el mismo apellido que tú”. Jo li vaig contestar: “Sic favarol, no cal que parlam en castellà”. I em va dir: “De Favara? Ja havia començat a escriure’t la dedicatòria en castellà…” Lo posat pensatiu momentani se li va transformar en un somriure i va decidir: “L’acabarem en català, a tu t’escriuré —cordialment—”. I així es va quedar per a la posteritat, com a mostra d’eixa manera de ser que lo definie com a escriptor i, sobretot, com a persona.

 


Publicat a Temps de Franja n. 141, abril 2019

 

Vols compartirShare on FacebookTweet about this on TwitterShare on Google+

Tags:

Trackback des del seu lloc.

Deixa un comentari

REVISTA DE LES COMARQUES CATALANOPARLANTS D’ARAGÓ

Edita:

Iniciativa cultural de la Franja

C. Major, 4. 44610 Calaceit.

T. 978 85 15 21.

Enviar correu electrònic

Associacio Cultural del Matarranya (ASCUMA)

Institut d’Estudis del Baix Cinca (IEBC-IEA)

Centre d’Estudis Ribagorçans (CERib)

Amb la col·laboració de: