Gran Recapte 2018
Chelats Sarrate, així som i així facem

Lo pare Faci*

// Artur Quintana

Amb quaranta obres publicades, la majoria originals tret d’algunes traduccions de l’italià, a més de pròlegs, presentacions i cartes encara ben poc coneguts, lo pare Faci és un dels autors més prolífics del Baix Aragó.

No fa gaire s’ha publicat una tesi doctoral, accessible a la xarxa, de na Cristina Gimeno Maldonado de la Universitat Autònoma de Barcelona: Una memoria histórica de la Orden del Carmelo: Roque Alberto Faci. Barcelona 2018, on l’autora presenta una acurada biobibliografia d’en Faci i n’estudia amb molt de detall cada una de les obres. En Roc Faci Agud va nàixer a la Codonyera, aleshores aldea d’Alcanyís, el 20 de juliol del 1684, primer fill de na Jerònima Agud i en Roc Faci, membres de la baixa pagesia. Els cognoms Agud i Faci són prou corrents tant al lloc com a la comarca, i molt més encara la devoció a Sant Roc. El català era la llengua materna del pare Faci, com és ben sabut, i na Gimeno Maldonado no oblida pas d’esmentar-ho (p. 271 de la tesi citada). Als tretze anys en Faci entrà al noviciat carmelità d’Alcanyís i als setze prengué l’hàbit a Calatayud, on, seguint el costum de l’orde, s’afegí el segon nom d’Albert. Un cop pres l’hàbit passà a residir al Convent de Sant Josep que els carmelites tenien a Saragossa, i allí li tocà de viure l’època tumultuosa de la Guerra de Successió i la Postguerra, especialment del 1706 al 1714, o sia quan ell tenia de 24 a 28 anys. Lo pare Faci havia nascut en un regne, el d’Aragó, un estat sobirà que no en depenia de cap altre, i només en compartia la persona del rei, duc o comte, amb alguns –València, Portugal, Castella, Catalunya, … –, i de cop i volta es va trobar al 1707 que Aragó, com bé ens recorda na Gimeno Maldonado a la tesi citada (p. 276), ya no existía como reino soberano, ni tan sólo como entidad política autónoma, perquè en Felipe V havia abolit els furs i assimilat Aragó a les lleis de Castella, per dret de conquesta. En el conflicte en Faci i altres companys de l’orde foren austracistes i contraris als borbons. Després de la victòria borbònica hi hagué represàlies, però en Faci, que segons en Miguel de Salamanca, fiscal de la Croada, era de tarannà quieto y sosegado, fou proposat per a posar pau entre els carmelites borbònics i austracistes, i també perquè anés a Roma per a refermar-la del tot. No se sap si hi va anar, si bé les seues traduccions de l’italiá podrien indicar que sí. Sí se sap que va poder estudiar al mateix Col·legi de Sant Josep que des del 1725 havia estat elevat a universitat, i s’hi va doctorar en teologia el 1730. Dos anys més tard fou destinat a Alcanyís com a rector del Convent Carmelità, i hi residí durant quatre anys per a tornar després al Convent de Sant Josep a Saragossa per sempre més. Hi féu de professor universitari i tingué càrrecs importants en el Carmel, que el dugueren a fer molts de viatges, sobretot per Aragó, i a València en tres ocasions: 1747, 1750 i 1761 quan ja tenia 77 anys. El seu primer llibre publicat és del 1737, just un any després d’haver deixat Alcanyís, per tornar a Saragossa. Tenia 53 anys i des d’aqueixa data fins al seu darrer llibre aparegut el 1770, un període de 23 anys, en Faci publicà, la més gran part en castellà i menys en llatí, els seus 40 llibres, ço que ens dóna un ritme de més d’un per any per a algú que, a més d’escriure, seguia fidelment la regla monàstica i tenia càrrecs pedagògics i administratius dins del Carmel. Són obres de caràcter hagiogràfic i biogràfic, sermonaris, bibliografies, i descripcions de santuaris, marians molt especialment, i quasi exclusivament aragonesos, amb poques excepcions com el llibre dedicat a Batea i la Fontcalda a la Terra Alta (1739) i el que ho féu per a l’Aran (1758). És en aquests darrers tipus d’obres on més obertament es manifesten els seus ideals aragonesistes: en Faci entén que si Aragó ha deixat de ser regne terrenal, segueix essent-ho celestial, com ben posa al títol de la seua obra més coneguda Aragon, Reyno de Christo, y Dote de Maria Ssma publicada del 1739 al 1750, i ho raona àmpliament al pròleg. Aquest magnum opus seu, que en Josep Ramon Bada va tenir l’encert de reeditar el 1979, conté la descripció de centenars i centenars de santuaris quasi exclusivament marians de pràcticament totes les viles i llogarets del nostre país, amb dos únics exemples d’altres terres: la de la Mare de Déu de la Fontcalda i la del Portal de Batea, que situa al començament, i ho justifica perquè Aunque Nuestra Señora de la Fon-Calda, y Nuestra Señora del Portal no se veneran en Aragón, sino en Cataluña, no permite la devocion, que tengo à estas Ss. Imagenes, omitirlas en este lugar, y mas que son vezinas de N. Reyno de Aragon por su Oriente. Es més: un cop publicat el llibre des de Batea i Gandesa se li van queixar i li van enviar més materials, entre els quals els goigs bateans en català. Tot plegat va moure en Faci a editar una obreta dels santuaris d’aqueixes viles, abans citades, el mateix any 1539. Si bé Aragon, Reyno de Christo és en castellà, conté mots i citacions sovintejades en llatí, així com unes quantes en aragonès, en nuestro idioma aragonés escriu, i en català que sol anomenar lengua Eleemosyna, com era corrent a l’època, i només en un cas en diu catalán i en un altre valenciano; res de xapurriaus que encara trigarien més d’un segle a fer acte de presència. En Faci explica que es va decidir a escriure el llibre esperonat per l’exemple del pare Narcís Camós, que al 1657, gairebé cent anys abans havia publicat Jardin de Maria, on es descrivien els santuaris marians de Catalunya, i aleshores va entendre que urgia tenir el mateix per a l’Aragó. Per a aconseguir-ho calia visitar tots els santuaris com havia fet en Camós, recollint-ne tanta informació com fos possible, treta de llibres i arxius i de l’oralitat de llegendes i tradicions. I així va ser: potser en Faci no va anar a tots els llocs -es queixa sovint de la seua poca salut (de ferro, que va viure 89 anys) i de pocs mitjans per als viatges -però sí a molts, i disposava de bastants corresponsals. Amb aquesta obra, sense adonar-se’n, va posar els fonaments de l’etnopoètica aragonesa, que tan bon servei han fet als investigadors que han anat venint, així com també ha estat font d’inspiració del literats, com els coneguts Miracles de la Mare de Déu de la Font d’en Desideri Lombarte del 1985 basats en el llegendari que en Faci replegà a Pena-roja. Lo pare Faci morí a Saragossa el 1774 als 89 anys d’edat. A la Codonyera hi té dedicada una carrera des de 1901: la que surt de davant mateix de la casa de la vila.

Portada del llibre ‘Aragon Reyno de Cristo’


*Publicat a Compromiso y Cultura n. 73, gener 2021

Share this...
Share on Facebook
Facebook
Tweet about this on Twitter
Twitter

Tags:

Trackback des del seu lloc.

Deixa un comentari

REVISTA DE LES COMARQUES CATALANOPARLANTS D’ARAGÓ

Edita:

Iniciativa cultural de la Franja

C. Major, 4. 44610 Calaceit.

T. 978 85 15 21.

Enviar correu electrònic

Associacio Cultural del Matarranya (ASCUMA)

Institut d’Estudis del Baix Cinca (IEBC-IEA)

Centre d’Estudis Ribagorçans (CERib)

Amb la col·laboració de: