És clar que ens ha tocat viure una època en què es fan servir termes i conceptes d’una manera molt interessada i molt sovint desviats i contaminats cap a posicions polítiques, encara que també hem d’acceptar que “tot és política” com va dir l’escriptor del premi Nobel alemany Thomas Mann. Fins i tot podíem parlar de les nombroses actituds revisionistes (generalment reaccionàries i de dreta extrema) respecte de fets històrics, conclusions culturals universals amb aval i suport universitari, drets adquirits i consens consolidats en temes socials amb la intenció de reescriure una narrativa que debiliti i justifiqui la revisió de les conquestes socials, laborals, civils i democràtiques aconseguides prèviament sobretot al llarg del segle XX.
Un d’eixos termes convertits gairebé en un “anatema” i que fa perdre els nervis a moltes persones no només dintre de l’Aragó catalanòfon, també dintre dels diferents territoris on es parla català[1] i especialment en la resta de l’Estat espanyol i també de l’Estat francès és el concepte de Països catalans. Tant en l’obra La Gran Enciclopedia España con en La Gran Enciclopèdia Catalana aquest terme ve definit de manera quasi idèntica: com el conjunt de territoris de llengua i cultura catalanes situats principalment a la riba occidental de la Mediterrània. Aquest àmbit comprèn dins del Regne d’Espanya a Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears, la Franja d’Aragó i la zona o comarca del Carxe a Múrcia, dins de la República Francesa a la Catalunya del Nord o Regió del Rosselló, dins de la República Italiana a la ciutat de l’Alguer i per últim a l’Estat Principat d’Andorra, tot i que la delimitació concreta pot variar lleugerament segons que s’hi apliquin criteris lingüístics, històrics o culturals.
Per resumir la seua posada en escena, va ser el jurista i historiador valencià Benvingut Oliver i Estellés qui va inventar el terme Països Catalans l’any 1876 . Més tard va ser popularitzat per l’escriptor valencià Joan Fuster, que el va fer servir en els seus assajos polítics en la dècada de 1960, publicats en el seu llibre Nosaltres, els valencians.
Abans d’analitzar el “perquè” del rebuig cap aquest terme podem fer un exercici de comparació i paral·lelisme respecte d’altres termes similars que fan referència a unes altres cultures[2] com és la cultura hispànica. En aquest àmbit tenim el concepte Hispanoamèrica que acostuma a designar els països americans on el castellà o espanyol és la llengua majoritària o principal. Inclou estats independents i molt diferents entre ells, com a Mèxic, l’Argentina, Veneçuela, Bolívia, Uruguai o el Perú. El terme Llatinoamèrica és un concepte més ampli. Sol incloure les societats americanes on predominen llengües derivades del llatí, especialment l’espanyol i el portuguès, i habitualment també el francès. En aquest espai conviuen realitats tan diferents com el Brasil, Haití, Mèxic, Colòmbia i l’Argentina. I per acabar Iberoamèrica designa habitualment els països americans vinculats històricament amb els estats de la península Ibèrica, sobretot Espanya i Portugal. En alguns contextos institucionals, també inclou aquests dos estats. El terme combina un criteri lingüístic amb un origen històric relacionat amb l’expansió ibèrica, la colonització i la formació de les societats americanes modernes. (Com es pot hi veure s’obvia completament en aquestes expressions les cultures indígenes natives americanes, però aquest és un altre tema a tractar).
És clar que fins ara ens hi movem dintre d’uns paràmetres culturals i lingüístics. Respecte del terme Països catalans el problema ve quan la intenció és assimilar-ho a una mena de pancatalanisme és a dir, al·ludir a la reclamació d’un projecte nacional i geopolític on pot ser percebut com una idea amb connotacions de primacia de Catalunya damunt altres territoris com a València, La Franja, Illes Balears… Però no ens enganyem, això també passa amb els termes d’Hispanoamèrica i els altres esmentats de la cultura hispànica. Al llarg de la Història han aparegut corrents com l’Hispanoamericanisme conservador de finals del segle XIX o la Hispanitat del franquisme on es presentava a Espanya com una metròpoli que exercia un lideratge de naturalesa tradicional, catòlica i imperial respecte del continent americà.
Per tant, podem afirmar que hi ha certs sectors ideològics de la dreta extrema i del nacionalisme espanyol nostàlgic que defenen una mena de bloc geopolític unificat dintre del món hispànic com també existissen grups de dreta i esquerra radical nacionalista que volen associar la idea de Països catalans a la reclamació d’un projecte nacional i geopolític.
És a dir, expressions com Hispanoamèrica, Llatinoamèrica o Iberoamèrica agrupen territoris políticament independents davall uns vincles lingüístics i, per tant, culturals i històrics. D’una manera comparable, el terme Països Catalans nomena els territoris on la llengua catalana és pròpia o ha tingut una presència històrica significativa. En tots aquests casos, la denominació no implica necessàriament l’existència d’un estat únic, sinó el reconeixement d’un espai cultural compartit.
I a més a més, abundant en aquesta radera idea, en la mateixa manera que el terme Hispanoamèrica no afirma que tots aquests països americans siguin idèntics, sinó que assenyala uns vincles històrics i culturals generals, això ajuda a comprendre que una denominació col·lectiva no exigeix homogeneïtat. Els Països Catalans també contenen dialectes, tradicions, marcs jurídics i sentiments de pertinença diferents. El català central i oriental, el valencià, el balear, l’occidental i nord-occidental o el rossellonès presenten particularitats, però aquestes diferències no impedeixen que formin part d’un mateix sistema i àmbit lingüístic. De la mateixa manera, les grans diferències entre les varietats americanes del castellà no invaliden el concepte d’Hispanoamèrica.
En allò que tots considerem sense problemes com a Llatinoamèrica o Hispanoamèrica cap dels països que la componen no perden la seua identitat nacional pel fet de ser considerats llatinoamericans o hispanoamericans. Un ciutadà pot ser argentí, colombià o mexicà i, alhora, formar part d’una comunitat lingüística i cultural hispanoamericana. Cal considerar que un valencià, un mallorquí, un català del Principat, un aragonès catalanoparlant o un andorrà pertanyen a un espai cultural catalanoparlant no obliga a negar les seves identitats territorials.
Sempre he considerat que una llengua no és només un codi per transmetre informació, també és el vehicle d’una literatura, una manera particular d’entendre, de percebre i de representar el món. El català ha produït una tradició cultural en comú que va de Ramon Llull, Ausiàs March, Mercè Rodoreda i Joanot Martorell fins a Jacint Verdaguer, Jesús Moncada, Joan Fuster, Francesc Serés, Desideri Lombarte, Vicent Andrés Estellés, Antoni Morell, Josep Sebastià Pons, Antonina Canyelles, Pere Cerdà, Antoni Ciuffo, Rafael Catardi i Arcà, Joan Alcover… tots autors i autores en llengua catalana originaris de tots els territoris que formen els Països Catalans. Tot allò també es manifesta en la música, el teatre, els mitjans de comunicació, l’ensenyament, la toponímia, els cognoms dels seus habitants, l’edició i la cultura popular. Les festes de foc, els castells, les muixerangues, les rondalles, les cançons i contes tradicionals i les celebracions mediterrànies se mostren aparegudes, hi ha influències mútues però també variants locals. Parlar de tradicions compartides no significa presentar una cultura uniforme, hi ha una cuina marcada pel paisatge mediterrani, amb productes i elaboracions que circulen d’un territori a un altre, encara que cada zona mantingui receptes distintives.
Per a concloure, em penso que l’ús polític d’un terme és molt lliure de fer-lo servir sobretot dintre d’un sistema polític d’«Estat de Dret» que garanteix llibertats com és la llibertat d’expressió, però l’exercici d’aquest dret no n’elimina el significat lingüístic i cultural del concepte Països Catalans.
Els termes Llatinoamèrica, Hispanoamèrica i Iberoamèrica apareixen en un pujal de projectes diplomàtics actuals, institucions internacionals i discursos ideològics, sense cap problema i per això mai deixin de ser categories útils per estudiar la llengua, la literatura o la història. Crec que el concepte Països Catalans permet, per tant, expressar simultàniament la diversitat territorial i l’existència d’un patrimoni comú. Podríem finalitzar, tornant a la idea que transmet el títol de l’article, les llengües són més a prop de la cultura i les fronteres són més a la vora de la política.
[1] Amb el català agrupem totes varietats dialectals: El català central i oriental, el valencià, el balear, l’occidental i nord-occidental, el rossellonès i el català parlat a la ciutat de l’Alguer.
[2] Altres àmbits de caràcter lingüístic i cultural com: La Francofonia, països i territoris de parla francesa (França, Quebec al Canadà, Bèlgica, Suïssa, diversos països africans), l’Anglosfera, països i territoris de parla anglesa (Regne Unit, Irlanda, EUA, Austràlia…), Món eslau, territoris de parles derivades del rus, Comunitat Germanòfona, territoris de parla alemanya, Comunitat Neerlandòfona (Països Baixos, Flandes, part d’Alemanya, Surinam, part del Carib), Arabofonia o Món Àrab, Lusofonia, països de parla portuguesa com a Portugal, Brasil i part d’África, la Persononia, conjunt de països on es parla el persa…
*Publicat a Compromiso y Cultura n. 141, setembre de 2026