Gran Recapte 2018
Chelats Sarrate, així som i així facem
  • Inici
  • Opinió
  • Tribuna
  • L’encaix polític de la llengua i la cultura. Calaceit, ciutat de la concòrdia

L’encaix polític de la llengua i la cultura. Calaceit, ciutat de la concòrdia

Conferència de cloenda de les Jornades Culturals del Matarranya, 2021

// J. J. Moreso*

Vull començar aquesta presentació agraint de tot cor la invitació a pronunciar avui aquesta conferència. I vull agrair-ho especialment al meu amic Joaquim Monclús, el millor ambaixador que Calaceit por tenir a Barcelona, on viu de fa molts anys. Conec Joaquim de fa quaranta-cinc anys, quan vam coincidir al Seminari de Tortosa i hem mantingut aquesta amistat de manera intermitent, en dinars i trobades diverses a Tortosa, a Barcelona i a d’altres llocs del nostre territori. És un conversador inigualable, sempre sap més que tu dels esdeveniments i persones de la nostra història recent, sempre atent al que a sovint queda ocult als diaris i a les cròniques dels historiadors.

Sempre punyent, sempre generós, sempre obert a la concòrdia de la que parlaré al final. Amb aquest anys s’ha convertit en el millor cronista imaginable de la història i la vida d’això que els catalans anomenem la Franja de Ponent, però que pels aragonesos és la Franja de Llevant, mostrant així la radical indexicalitat, com dirien els lingüistes, de la majoria dels nostres conceptes culturals (d’una manera similar a com quan, com ara, a l’hemisferi nord és tardor, al sud és primavera). I, també, del Calaceit més obert al món, allí on als anys setanta del passat segle vivien temporades molt llargues, escriptors com José Donoso o Ángel Crespo o pintors com Ràfols-Casamada. Com el món és molt petit, diré que Ángel Crespo i Ràfols-Casamada van tenir una relació intensa amb la meva universitat, la Universitat Pompeu Fabra, i indirectament amb mi. Ángel Crespo, un excel·lent poeta i un traductor extraordinari, per exemple de la Divina Comèdia de Dante (hi ha una edició preciosa amb dibuixos de Miquel Barceló), va ser professor de la universitat els anys finals de la seva vida, quan va tornar a Espanya, i jo he conegut bé la seva dona, també professora a la Pompeu Fabra, Pilar Gómez Bedate, que m’ha regalat precioses publicacions del poeta. I Ràfols-Casamada va crear el cartell de la inauguració de curs 2001-2002, el primer en el que jo era vicerector de la rectora Rosa Virós, quatre anys després la vaig succeir com a rector.

Ell sap millor que ningú els diversos viaranys, polítics i eclesiàstics que van fer que les comarques de la Franja, que són de parla catalana, de fet constitueixen les comarques de tots els territoris de parla catalana on el català és la primera llengua de més tant per cent de persones, més del 80%,  fossin part d’Aragó. Tenen a veure amb el casament de Ramon Berenguer IV, el conqueridor de Tortosa i Lleida, amb Peronella d’Aragó, unint així dinàsticament la Corona d’Aragó i la casa comtal de Barcelona, tenen també a veure amb el polèmic testament de Jaume I i amb les decisions del seu net, Jaume II. Guarden relació també amb les disputes eclesiàstiques pels límits de les diòcesis de Saragossa, Osca, Barbastre, Tortosa i Lleida, disputes que duren fins abans d’ahir com bé sabem. Això va deixar, per exemple, el territori de l’antiga diòcesi de Tortosa repartit entre Aragó, Catalunya i València. Aquest és el territori de la meva infantesa tortosina, dels Ports de Morella venien les plegadores d’olives a la finca dels meus avis i Tortosa era la ciutat on venien al notari, al metge, a estudiar, les persones del Matarranya, de Calaceit a Vall-de-Roures. Ara que parlo de olives, no m’oblido del fet que Calaceit significa amb una de les seves etimologies raonables ‘el Castell de l’olivera’. I si algun arbre hagués de ser el símbol d’aquestes terres, sense dubte que seria l’olivera, les branques del qual són el símbol de la concòrdia, precisament. En anglès, oferir ‘an olive branch’ és oferir la pau, la concòrdia, la reconciliació.

I això vull que sigui la meva conferència d’aquest vespre, una invitació a la concòrdia, una branca d’olivera per la concòrdia.

(II)

Vivim un període de polarització, un període on la vida política de totes les societats sembla que està estructurada pel que un gran pensador de l’Alemanya de Weimar, però també un defensor del nazisme, Carl Schmitt, anomenava la dialèctica amic/enemic. Per al tema que ens ocupa hi ha també dos extrems irreconciliables, alhora d’establir com la política ha d’encaixar la llengua i la cultura a les societats humanes, ens movem entre dos extrems: una posició que anomenaré identitària, que sosté que la política només és possible si governa societats que són plenament homogènies des del punt de vista cultural i, també, lingüístic i una altra, que podem batejar com desvinculada, segons la qual la política ha d’estar plenament desvinculada dels llaços pre-polítics, culturals, dels ciutadans sotmesos a un govern. En algunes de les seves versions, ha de ser plenament neutral, com els Estats moderns ho són respecte de les diverses confessions religioses dels seus membres.

De les dues posicions podem aprendre algunes coses, les visions extremes ensenyen sempre alguna cosa, es fixen en alguns elements poderosos, però d’aquesta manera poden mostrar una visió distorsionada del paisatge que aspiren a retratar.

(III)

Comencem per la versió identitària. És la versió que hi ha darrera del nacionalisme català. Del moviment que, de la mà de la Renaixença, comença amb les doctrines del bisbe Torras i Bages (La tradició catalana 1892) i Prat de la Riba (La nacionalitat catalana, 1906). Enacara que hi havia una versió del catalanisme menys identitària també, com la de Valentí Almirall (Lo Catalanisme, 1886).

Contemporàniament, i com a conseqüència de la influència de certa literatura molt influent en la filosofia política dels nostres dies, les doctrines nacionalistes han ressorgit amb força. A finals del segle passat va prendre impuls la crítica comunitarista al liberalisme, habitualment dirigida contra la teoria liberal de la justícia més rellevant dels nostres dies, la concepció de John Rawls. Autors com Alasdair MacIntyre, Michael Sandel, Charles Taylor i Michael Walzer sostingueren que el liberalisme desconeixia la importància dels vincles pre-polítics que ens situen en un ordit cultural determinat, de manera que sense comptar amb aquests vincles l’exercici de l’autonomia personal esdevé una quimera. Amb l’excepció de Taylor aquestes doctrines generals no es van fixar amb allò que les seves tesis implicaven per al disseny de les fronteres polítiques. Nogensmenys, a poc a poc, aquesta consideració fou inclosa en el debat. Autors com Will Kymlicka, Avishai Margalit, Joseph Raz, David Miller o Margaret Moore van posar aquesta qüestió al centre del debat.

Sembla que aquests autors accepten una tesi que s’acostuma a atribuir a John Stuart Mill que la va exposar amb aquestes paraules (com aquesta tesi és compatible al liberalisme de Mill ho deixarem per un altre dia):

Quan el sentiment nacional existeix amb força, hi ha una raó prima facie per unir tots els membres de la nacionalitat sota un mateix govern, un govern separat per ells.

Una tesi de vegades coneguda com a principi de les nacionalitats, que durant la segona meitat del segle XX fou usada per Mancini (1851) per justificar els processos d’unificació a Itàlia i Alemanya, i a començaments del segle XX, després de la Gran Guerra, pel president dels Estats Units Woodrow Wilson per justificar la fragmentació dels antics imperis centro-europeus, derrotats a la contesa.

Per tant, podem dir que la doctrina identitària està formada per dues tesis, anomenem-les, la tesi cultural i la tesi política:

[Tesi cultural] La pertinença a una cultura societària és una part crucial d’allò que fa possible la nostra autonomia, el desenvolupament dels nostres plans de vida personals d’acord a la nostra concepció del que és bo per nosaltres.

[Tesi política] Totes les nacions culturals tenen un dret, entès com una demanda que poden exercir unilateralment, a constituir-se un Estat amb sobirania sobre un territori determinat.

Aquests autors consideren que la tesi cultural implica la tesi política, que la tesi política es deriva de la tesi cultural, perquè la identitat d’aquests grups va de la mà d’una vinculació històrica a un territori determinat, a una pàtria.

Diversos autors a Catalunya han adoptat aquestes idees per tal d’actualitzar el pensament nacionalista tradicional. Destaquen, per exemple, Ferran Requejo, Neus Torbisco o Pau Bossacoma, tots tres col·legues i amics a la Universitat Pompeu Fabra. Ferran Requejo ho diu així:

La idea bàsica és que la perspectiva individual que dóna suport al liberalisme clàssic deixa massa elements normatius rellevants fora del focus. Addicionalment a la identitat dels individus considerats de manera aïllada, és important considerar la relació entre els individus amb la finalitat de comprendre la dignitat i identitat d’ells mateixos.

(III)

Anem ara a la concepció desvinculada, que sosté que la pertinença a una cultura és un tret irrellevant des del punt de vista polític. Alguns autors han defensat aquesta posició i han criticat les polítiques de l’anomenat multiculturalisme. Per exemple Brian Barry o Ernesto Garzón Valdés, o a Espanya Francisco Laporta, Luis Rodríguez-Abascal o el català Félix Ovejero, també aquests són coneguts meus, a sovint amics. Brian Barry (al seu influent llibre Culture and Equality, 2000) ho diu així:

En un Estat liberal tots els grups són lliures de dedicar les seves energies i recursos a perseguir els seus objectius culturalment emmotllats en els mateixos termes (‘on the same terms’).

Com ja he dit l’analogia és la religió. El liberalisme modern, amb John Locke per exemple, parteix de la constatació de la pluralitat religiosa i per evitar les guerres de religió que havien assolat als segles XVI i XVII bona part d’Europa, proposa la tolerància, basada en alguna cosa com la neutralitat de l’Estat i la llibertat per desenvolupar cadascú les seves creences, respectant les dels altres. Per aquests autors fer diferències entre els ciutadans  per la seva procedència cultural significa trair les bases de la igualtat liberal. De la pertinença a una cultura no es deriva cap conseqüència política, les adscripcions culturals dels ciutadans, al igual que les seves adscripcions religioses, són irrellevants des del punt de vista polític. D’una o altra manera, rebutgen la tesi cultural. L’any 2013, en un article a El País, Félix Ovejero ho deia d’aquesta provocadora manera:

«Yo pertenezco a una familia, vivo en un barrio barcelonés y he nacido en Cataluña, pero, desde el punto de vista de mi condición de ciudadano, lo que incluye el entramado jurídico en el que se insertan “mis” impuestos, esas circunstancias tienen tan poca relevancia como mi condición de culé, miope o varón. Los miopes, que compartimos identidad biológica y hasta visión del mundo, borrosa, no somos sujetos fiscales. La igualdad solo se hace inteligible entre ciudadanos, no entre familias, tierras o aficionados deportivos

(IV)

A continuació tractaré de mostrar perquè aquestes dues concepcions, malgrat les seves intuïcions, distorsionen la nostra comprensió adequada de les coses, tenen biaixos que ennuvolen el cel de les nostres idees. La concepció identitària en la meva opinió, deriva incorrectament la tesi política de la tesi cultural. La concepció desvinculada rebutja sense raons la tesi cultural com a irrellevant des del punt de vista polític, i ho fa amb l’analogia de la religió que, com argumentaré, no és aquí il·luminadora.

 Comencem llavors per la concepció identitària. Si tinguéssim un concepte precís de nació cultural, aplicable al món actual, i poguéssim aplicar-lo directament determinant quantes nacions hi ha al món i si aquestes nacions ocupessin cadascuna d’elles un territori diferenciat, llavors la tesi política tindria una certa plausibilitat. Donat que les fronteres actuals són arbitràries, són fruit de contingències històriques irrellevants des del punt de vista normatiu, seria una alternativa fer coincidir els Estats amb les nacions. Podria produir certa inestabilitat, però seria un ideal assolible i, resolts els problemes de justícia distributiva, raonable.

Ara bé, les coses no són així. Aprofitant-me d’una idea de Gowans, elaborada per un tema veí a aquest, el del relativisme cultural, l’autor ens diu que les cultures no són com un quadre del gran pintor Piet Mondrian, amb límits precisos (com sí que ho son els Estats), sinó que més aviat són com un quadre del no menys gran Jackson Pollock, en els quals tot flueix i no hi ha forma de traçar límits precisos.

Adonem-nos-en que això no planteja cap dificultat per a la tesi cultural. No res ocorre per dir que una persona pertany a diverses cultures o que les cultures estan esteses en territoris dispersos i discontinus. Podem establir el deure de tots els Estats d’honorar i respectar totes les cultures del seu territori, i no res importa com aquestes estan distribuïdes. La tesi cultural pot conviure perfectament en un escenari Pollock. I, en conseqüència, la noció de nació cultural és innòcua des d’aquest punt de vista, és compatible amb molt diversos i múltiples arranjaments institucionals. Podem així parlar de la nació catalana, com una entitat cultural, sense necessitat de posar-li límits. Es refereix a coses diverses: una llengua, un mode de viure mediterrani, és compatible amb la mescla no és pura. Un escriptor de la Franja, com el gran Jesús Moncada, pot ser de la cultura catalana per la llengua en la qual va escriure i de la cultura aragonesa, en d’altres dimensions. A Catalunya hi ha molts escriptors que han usat i usen el castellà a les seves obres literàries, només cal pensar en Juan Marsé, Eduardo Mendoza o Manuel Vázquez Montalbán. No és cap problema, són membres de la cultura espanyola i de la cultura catalana (els tres van escriure, en castellà, algunes de les pàgines més memorables sobre la Barcelona contemporània).

Aquest és, tal i com ho veig, el sentit en el qual durant la transició espanyola es va popularitzar l’expressió ‘nació de nacions’, deguda a un socialista espanyol, Anselmo Carretero, exiliat a Mèxic durant el franquisme. És només el reconeixement de la diversitat cultural d’Espanya, un reconeixement molt convenient per tal que tots els ciutadans, de diversos grups i procedències, se sentin reconeguts. Per això estic d’acord amb una recent proposta de Joseph Weiler, un dels millors coneixedors de la Unió europea, en introduir en una desitjable reforma constitucional, un article, un dels primers, que digui una cosa com (deixem també per un altre dia la qüestió de la monarquia): ‘Espanya és una monarquia parlamentària, un Estat indivisible, membre de la Unió europea, composat per una nació de nacions’.

No obstant, la tesi política no pot conviure amb aquest escenari Pollock. I no pot perquè aquesta tesi està destinada a concedir la sobirania excloent i exclusiva sobre un territori. Per això, com ha de resultar obvi, la noció de nació cultural no serveix, perquè no pot traçar límits precisos, per delimitar noves fronteres. Perquè un ciutadà de la Franja se’n vagi a viure a Saragossa, a Barcelona, a Palerm o a Montevideo no deixa de ser membre de la cultura de la Franja, encara que ara adquireixi una nova nacionalitat política o inclús una altra cultura.

Considero aquest un tret afortunat, la veritat, de les societats contemporànies, multiculturals. No ens tanca dintre d’uns límits previs determinats. A mi, per exemple, em permet ser de Tortosa, aquesta ciutat que un dia fou la capital d’aquest territori mestís al que em referia, referència històrica de ciutadans de tres regnes medievals diferenciats, i a la vegada fruir de la cuina italiana, que un dels millors dels meus amics sigui un professor de Palerm, em permet gaudir de la literatura anglesa, de la música alemanya, del cinema francès. Tots nosaltres som part de moltes cultures i volem que totes aquestes pertinences siguin respectades pels nostres governs. D’una manera similar a com som de moltes associacions a la vegada, que no són excloents, que se solapen entre si, som membres d’un club de lectura, d’un partit polític, d’un club de lectura, d’un equip de futbol, d’una ONG… No res de l’anterior competeix entre si, són totes pertinences compatibles i totes són valuoses per al desenvolupament dels nostres plans de vida, per a la nostra vida en llibertat.

Ara bé, això no és compatible amb la tesi política, perquè tal tesi requereix una delimitació excloent dels límits de cada cultura, i això no ho tenim. És a dir la tesi política no es deriva de la tesi cultural, podem acceptar la tesi cultural i fer-la compatible amb configuracions polítiques molt diverses.

Anem ara a l’altra concepció, la concepció que he anomenat desvinculada. Com sabem, aquesta concepció considera que la tesi cultural no és acceptable. Que tot el que han de fer els governs és ser neutrals respecte a les diverses cultures i llengües dels seus ciutadans. Si pensem en l’analogia de la religió i pensem en el cas de neutralitat religiosa més agut, el de la laïcitat dels francesos, això significa exclusió de les religions de l’espai públic i que cadascú, privadament, practiqui les creences religioses que vulgui, però aquesta pràctica no els dóna cap dret a l’àmbit polític, més enllà del respecte per la seva pràctica.

El que ocorre aquí és que l’analogia religiosa està mal farcida. Suposant -que ara molts ho posarien en dubte- que la neutralitat religiosa de l’Estat sigui possible, és obvi que la neutralitat lingüística i cultural no és possible. Les institucions públiques s’han d’expressar en alguna llengua, amb la qual s’hauran de comunicar amb els governats, i si -com és el cas entre nosaltres- hi ha una escola pública, s’haurà de decidir quina o quines són les llengües de l’escolarització. Potser un Estat pot viure sense expressions religioses (encara que si pensem amb els dies festius, ja veurem que això no és tan fàcil tampoc en aquest cas), però no pot viure sense expressions lingüístiques.

D’altra banda, si l’Estat no s’ocupa de preservar les cultures més vulnerables, llavors els ciutadans que en formen part tindran més dificultats per desenvolupar el sentit de l’auto-estima, que és bàsic per qualsevol societat decent. Penseu vosaltres mateixos en el fet que representava, en el passat, que la llengua en la qual vàreu créixer fos coneguda com ‘chapurriao’, com si la llengua que us van trametre els vostres pares i avis fos una manera de parlar malament. La manera de tornar-vos la dignitat és ensenyar als vostres fills la vostra llengua de la manera adequada. El qual és perfectament compatible, per fortuna les llengües en qüestió no són més que dialectes del llatí, ‘chapurriaos’ de la llengua de Ciceró i d’Horaci, amb ensenyar perfectament l’espanyol, com ha de ser.

En conclusió, la tesi cultural ha de ser acceptada: els governs tenen el deure de respectar i promoure les cultures dels ciutadans, és una pre-condició del seu desenvolupament com a persones lliures i iguals. Ara bé, això pot ser fet amb una diversitat d’estructures institucionals, les identitats culturals no donen dret a canviar les fronteres polítiques, ni les dels Estats ni les de les institucions infra-estatals.

(V)

Si s’accepta aquesta conclusió, llavors la concòrdia és possible. Penso ara amb els frescos del Palazzo del Comune de Siena, que a començaments del segle XIV va pintar tan meravellosament Ambrosio Lorenzetti per ala Sala dei Novi del palau, i els va dedicar al buon governo i al cattivo governo. El que em crida l’atenció d’aquests frescos és que el bon govern està suportat no només en la saviesa, que apareix com un querubí, a la part superior, ni en la justícia, que apareix amb la famosa balança al centre, sinó també en la concòrdia, que veiem distribuint entre els ciutadans iguals uns cordills que teixeixen el vinculum concordiae. Doncs bé, que aquesta sigui la concòrdia al nostre horitzó, la concòrdia que ens aparti de les amenaces, com als frescos del pintor. És una cosa que no hauria comprès així de bé, sinó fos per un llibre deliciós, del teòric del republicanisme, Quentin Skinner (El artista y la filosofia política, 2009).

Ben mirat, el Calaceit dels anys setanta és un bon exemple de ciutat de la concòrdia: una ciutat administrativament d’Aragó, on es parla català, oberta als escriptors i artistes de tot el món, tot unit pel cordó de la concòrdia.

Josep Joan Moreso i Joaquim Montclús. / Sigrid Schmidt von der Twer
J. J. Moreso, J. Montclús i J. M. Anguera a la presentació de la cloenda de les Jornades. / Carles Terès

Tags:

REVISTA DE LES COMARQUES CATALANOPARLANTS D’ARAGÓ

Edita:

Iniciativa cultural de la Franja

C. Sagrat Cor, 33. 44610 Calaceit.

T. 978 85 15 21.

Enviar correu electrònic

Associacio Cultural del Matarranya (ASCUMA)

Institut d’Estudis del Baix Cinca (IEBC-IEA)

Centre d’Estudis Ribagorçans (CERib)

Amb la col·laboració de: