La humanització del traç

// Montse Gort

Entrem a una aula qualsevol. Hi trobarem rètols de totes mides fetes amb diferents tipografies perfectes: majúscules, minúscules, lletra de pal, lligada, d’impremta, cursiva, negreta, Arial, Massallera, Calibri, Courier… Tot un ventall inacabable de modalitats de signes sortits d’una impressora per identificar el que calgui: un alumne, una finestra, el nom de la classe…

No en teníem prou en omplir documents i llibres; ara, les magnífiques lletres fetes amb ordinador, han envaït tot l’entorn i han situat el llistó del model a seguir tan allunyat de la inexperta mà de l’infant que, ja de ben petit, sent la necessitat de tenir un teclat a l’abast.

Des d’aquí reivindico la humanització del traç, la bellesa de la imperfecció i l’ús de la cal·ligrafia feta a mà com a exercici, no només de psicomotricitat fina (amb tots els avantatges que aquesta representa a nivell cognitiu) sinó com a exercici gairebé espiritual, com a alliberament de potencial, com a manifestació d’una destresa ancestral…en definitiva com a art!

Cali vol dir qualitat y grafia significa gravar, és a dir, gravat o traç de qualitat. La cal·ligrafia és l’art d’escriure els signes d’un llenguatge. En alguns països, sobretot asiàtics, és tan valorada com la pintura, i l’estil personal de cada cal·lígraf representa, a més a més, un valor afegit.

Recordo que el meu avi usava un tipus de lletra diferent per a cada document que havia de lliurar. Amb la seva “plumilla” i amb una destresa i pulcritud que em deixava embadalida, creava obres d’una gran bellesa amb diferents tipus de lletra: espanyola, “redondilla” (així anomenaven la francesa), anglesa, italiana, gòtica, alemanya, itàlica… El seu escriptori semblava ben bé el taller d’un artesà. (Com anècdota, cal esmentar que l’aprenentatge de la lletra “española” era obligatòria a les escoles de primària, segons la “Real orden” del 7 de gener de 1835, tot i que també “es permetia” —així constava— aprendre’n d’altres).

És evident que avui en dia això seria inviable. Si volguéssim escriure com llavors, no tindríem temps de fer res més. D’altra banda, ara disposem d’unes eines meravelloses que ens faciliten l’escriptura d’una manera prodigiosa.

Queda clar que no podem evitar l’ús de les tecnologies. L’ordinador i el teclat formen part de la vida dels infants i seria nefast pel seu desenvolupament integral com a persona, donar-los l’esquena.

Tot i així, la neurociència assenyala que escriure només amb una pantalla tàctil o teclat, pot afectar al desenvolupament del cervell, sobretot dels nens/es que estan aprenent a llegir.

Sembla ser que, després d’investigar amb imatges cerebrals, els neurocientífics han pogut constatar el fet que desenvolupar habilitats com la d’escriure a mà o tocar un instrument musical, poden arribar a canviar l’estructura del cervell. El professor Stanislas Dehaene, director de la Unitat de Neuroimatge Cognitiva de l’organització francesa INSERM-CEA, i autor del llibre Aprender a leer: de las ciencias cognitivas al aula. (Editorial Siglo XXI. Argentina 2019), diu que, avui en dia és un fet prou conegut que aprendre a escriure a mà al mateix temps que aprendre a llegir, facilita la lectura mitjançant el desenvolupament de la motricitat fina. Fa uns dies, una bona amiga mestra em recordava també l’emoció que hom sent en veure com els infants comencen a desenvolupar la creativitat per mirar de resoldre els petits reptes amb els que es troba a l’hora de fer cada enllaç entre lletres. Evidentment són moltes les destreses que s’activen exercitant la cal·ligrafia i privar-los d’aquest aprenentatge és una carència que poden arrossegar per sempre.

A pesar d’aquestes constatacions, en alguns llocs com Finlàndia han decidit prioritzar l’ús del teclat, i l’aprenentatge de la lletra lligada ha passat a ser una optativa (m’agradaria saber l’opinió dels grafòlegs del país).

És clar que hi ha qui creu que, si l’objectiu final de la lectoescriptura és el de poder transmetre i interpretar un missatge, el mitjà que s’utilitzi per fer-ho és secundari. També hi ha qui opina que, si un està concentrat en fer bona lletra, no es pot concentrar en el que vol dir.Des del meu punt de vista, una cosa no exclou l’altra. Només cal tenir clar quin és l’objectiu en cada moment. Crec que, quan un nen/a comença a escriure, cal deixar que experimenti amb tot tipus de signes i símbols, el seu entorn n’està ple i, de manera natural, voldrà imitar aquest entorn. Però, paral·lelament, se li ha de facilitar l’aprenentatge i ensenyar-li a fer i a distingir, almenys, entre “lletra de pal”, coneguda també com a majúscula, més fàcil a l’hora de reproduir; “lletra lligada”, tal i com s’anomena a l’escola la lletra cursiva i que, segons els experts activa ambdós hemisferis del cervell, facilita la visió de paraula com a unitat gramatical i té més fluïdesa a l’hora de realitzar-la;i lletra d’impremta. Se li ha de facilitar l’aprenentatge i acompanyar-los d’una manera rigorosa i eficaç en la pràctica d’aquesta “lletra lligada” tan valorada pel experts, implicant-ne tots els sentits, tal i com feia la gran pedagoga, científica, metgessa, filòsofa… Maria Montessori (1870- 1952)

Saber fer i distingir per tenir més coneixements i així poder triar lliurement. Saber fer i distingir tipus de lletra per poder triar en cada moment la més adient i coherent amb el que volem transmetre i tenir sempre la possibilitat de poder fer aquesta transmissió sense dependre de cap eina digital.

Darrerament ens trobem sovint alumnes de l’ESO que, a l’hora d’escriure a mà, barregen majúscules i minúscules enmig d’una paraula. Aquest fet no sempre és degut a un desconeixement de les normes ortogràfiques sinó a que el seu aprenentatge ha estat guiat per la fórmula del “tot s’hi val”. Ningú no els ha ensenyat a fer distincions ni els ha demanat mai que utilitzin la mateixa tipografia des del principi fins al final d’un escrit, ni tan sols d’un mateix mot i ara esperen que sigui el professor/a qui endevini que, aquella lletra de pal que sobresurt enmig la paraula, no es tracta d’una majúscula sinó de la seva manera personal d’escriure. Una manera caòtica, diria jo, basada en la supervivència, ja que sempre hi ha un moment en què no es pot disposar de teclat i —per sort— cal tornar a la mà i, és clar, si no s’ha exercitat, un fa el que bonament pot.

Com he dit abans, reivindico la humanització del traç. Potser perquè em fascina tot allò que sigui manufacturat, potser per instint de supervivència, potser per esperit contestatari, o potser perquè davant d’una “bona lletra” feta a mà sento un plaer similar al d’estar davant d’una obra d’art.

Així doncs i resumint, sóc partidària d’escampar per les parets diferents models tipogràfics, però sense oblidar mai els fets a mà. Sóc també partidària d’oferir en tot moment tipografies de lletra impresa per llegir, ja que l’infant en trobarà per tot arreu i el natural és que les vulgui desxifrar, i a l’hora d’escriure, sóc partidària d’una escriptura natural i lliure, i precisament per això, per poder garantir aquesta llibertat, sóc molt partidària de fer-los practicar la direccionalitat del traç, el domini del gest… en definitiva, d’ajudar-los a adquirir destresa amb aquest “òrgan polifacètic” que colpeja i beneeix, dóna i rep, alimenta, presta jurament, edifica la mesura, llegeix per al cec, parla per al mut, s’allarga cap a l’amic, s’alça contra l’adversari, i es converteix en martell, tenalles, alfabet (Paul Valéry).