La figuereta

// Josefina Motis

Una bona cosa que ens ha pogut passar és haver crescut al camp. Les herbes eren fantàstiques, tenien vida les flors silvestres. Els arbres servien per jugar a casetes o palaus amb les amiguetes. Si una branca ens esgarrava el vestits vell que portàvem, fèiem una combinació del penjoll amb les calces i ens sentíem princeses. Així desenvolupàvem la imaginació i la creativitat, encara que el joc fos, en part, representació de la realitat. L’adaptabilitat, la imaginació i la improvisació sempre ens han acompanyat.

Sempre eren atractius els arbres fàcils de pujar i baixar. El millor, per fresc, per tindre fulles amples i rames adequades, era la figuera. Per la seva forma, amb dos troncs, la preferida  i emblemàtica per jugar, llegir, cosir, estudiar, pujar i baixar, era la figuereta. Amb les fulles i  uns pàmpols de cep fèiem de modistes, tot seguint el nervis de la fulla amb puntets o floretes. Érem artistes.

A dalt de la figuereta llegíem el Can-Can  o els  de la col·lecció “Azucena” i algun llibre que teníem per casa, com la Volta al Món en 80 dies. El rellegíem moltes vegades. Quan venien les germanes ens portaven un llibre nou de regal. La figuereta era també un lloc d’estudi. Un estiu, que al tercer de batxillerat vaig repetir el dibuix lineal, amb una branca per butaca i dos per taula, amb una pedra; va anar fenomenal.

La figuereta amb els anys es va fer molt gran. S’hi veien noves criatures per allà jugant, xicarrons esvalotats. Un va caure des de dalt i es va trencar el braç. A les figueres petites hi feien cabanes de veritat, que duraven molt de temps. Devia ser cosa de vocació, ja que aquelles criatures ara es dediquen a la construcció.

Aquella figuera tenia dos troncs. Un, al fer-se gran, va envair el camí. Quan van arribar els tractors molts d’aquests arbres grans es van tallar. Els dos troncs, a poc a poc, van tenir el mateix destí.

Amb el temps, els uns estem fora, altres han marxat per sempre, i altres han viscut sempre al poble. Tot i que la van tallar, alguns rebolls nous tornen a eixir on la figuereta havia estat.

Tots aquells arbres i figueres han quedat en el nostre record i sentiment. Records del passat, sempre vius, que ens han configurat. Al parc de la ciutat hi ha algunes figueres que adornen el pas. Les branques donen ganes de seure-s’hi, millor que a un banc. Hi pujaríem, però la discreció, el vestuari i l’ agilitat ja no donen per tant.