Gran Recapte 2018
Chelats Sarrate, així som i així facem

Guillem Nicolau, un humanista de Maella *

// Artur Quintana

A l’Edat Mitjana els escriptors aragonesos en llengua catalana eren membres de la reialesa –Jaume I, Pere IV, …- o hi estaven molt relacionats. Aquest es el cas d’en Guillem Nicolau, anomenat també lo Rector de Maella. Tot i que la biografia d’en Nicolau presenta força llacunes, com més va més detalls en sabem, que noves recerques als arxius, especialment al Diocesà de Saragossa podrien arredonir. Malgrat que no tenim cap constància documental seua fins el 1366, quan entrà com a ajudant de registre a la cort de la reina Elionor de Sicília, tercera muller del Cerimoniós, penso que no és del tot aventurat suposar que en Nicolau havia nascut i mort a l’Aragó.

Hi apunta el fet que, quan ja havia obtingut del Papa el 1369, a instàncies de la Corona, la capellania de l’església de Tiana a la Diòcesi de Barcelona, a l’any següent insistia que se li atorgués un benifet a la de Saragossa, que va obtenir primer a Mosquerola, tot i que no sabem si en va prendre possessió, però ja el 1373 la Corona, a precs d’en Nicolau, tornava a insistir davant del Papat perquè se li atorgués la rectoria de Maella, i va seguir insistint-hi repetides voltes fins que finalment en fou nomenat rector el 1377, un càrrec que tingué fins a la mort, que es degué produir a Maella mateix, o a Saragossa, el juliol del 1392 o poc abans. Fou, doncs, quinze anys rector d’aqueixa vila baix-aragonesa. Aqueixa insistència d’en Nicolau per a tenir-hi un benifet podria ser un indici d’haver nascut a Maella, o, si més no, a una vila propera. I un altre detall: el seu nom i cognom eren i són prou corrents a la comarca.

Deixem ara aquests indicis –prims indicis- sobre els seu origen aragonès i seguim observant què feia el Rector de Maella a partir del 1366. D’ajudant de registre de la reina ben aviat passà a ser-ne  capellà i comensal, i més endavant ho seria del propi rei en Pere. Esdevingué així un literat al servei de la Corona des del Cerimoniós fins al seu successor Joan I. D’ambdós, així com també d’altres membres de la Corona, en Nicolau va rebre molts encàrrecs literaris, cosa que ha produït una certa abundància documental referida a la seua persona. El 1375 en Pere IV li va encarregar de redactar els epitafis d’en Jaume II i n’Alfons IV, avi i pare del monarca, i uns anys després, en tot cas abans del gener de 1381, el rei li va demanar la traducció de dues obres històriques: el Chronicon Siculum del llatí al català, i del català al llatí la Crònica dels reis d’Aragó i comtes de Barcelona. L’humanisme havia començat a manifestar-se a la cort aragonesa, encara que tímidament, durant el regnat del Cerimoniós, però el moviment humanístic no prendria volada fins al regnat d’en Joan I, sobretot per la intensa relació d’aquest rei bibliòfil amb el gran humanista Joan Ferrando d’Heredia, bibliòfil com ell, i autor i promotor de tantes traduccions del llatí i del grec a l’aragonès. Es doncs amb l’inici del regnat d’en Joan I que en Nicolau, bon llatinista, decidí traduir al català una obra d’un autor clàssic. Les Heroides d’Ovidi. I ho va fer, en aquest cas, per pròpia decisió, no pas per encàrrec de la monarquia, com havia estat el cas en tots els seus textos anteriors.

En Nicolau entre el 1388 i el 1389/90 va traduir les Heroides a partir d’un original llatí de vint epístoles, les usuals a l’època, que constaven del text ovidià precedit d’una breu introducció i d’un promig de 70 glosses marginals per epístola, en la traducció de les quals en Nicolau  introduí alguns breus comentaris, glosses pròpies, si voleu. Del manuscrit original i de les nombroses còpies que se’n devien fer als segles XIV i XV només ens n’han arribat dos exemplars: un conservat a la Biblioteca Nacional de Paris gairebé sencer, i un altre de molt fragmentari a la Biblioteca de Catalunya a Barcelona. A tots dos manuscrits falten les glosses que hi havia a la traducció original d’en Nicolau, si bé se n’hi rastregen algunes romanalles, i darrerament s’han pogut conèixer en part gràcies a l’ús que se´n va fer al Tirant i a traduccions castellanes de mitjan segle XV.

A més d’influir en el Tirant i en la recepció ovidiana en les lletres castellanes, les Heroides en la versió catalana d’en Nicolau van tenir força difusió en els cercles àulics aragonesos, especialment entre les dames. Es ben coneguda la insistència epistolar amb què la reina Violant, muller d’en Joan I, demanava a en Nicolau que li fes a mans la traducció. I en Bernat Metge, només deu anys després d’haver-ne acabat en Nicolau la  traducció, escrivia a Lo Somni: Elles –les dames palatines- entenen ésser en gran felicitat […] recordar moltes cançons e noves rimades, al·legar dites de trobadors e les Epistoles d’Ovidi. De 1409 a 1523 se’n troben citacions en biblioteques de la noblesa i de l’alta burgesia, però no serà fins al 1875 quan se’n publicarà un fragment, i caldrà encara esperar al 2002 quan en David Garrido publicarà la primera Heroida i les introduccions a totes les epístoles que les acompanyen. Garrido té en preparació una versió modernitzada de totes les Heroides d’en Nicolau, i esperem que es publique sense tardar. En 2018 l’Editorial Barcino de Barcelona va publicar una edició crítica de les Heroides d’en Nicolau sense modernitzar acompanyada de les glosses castellanes, les del Tirant i un substanciós pròleg. Ací a l’Aragó un fragment de la primera Heroida es troba a l’antologia Roda la mola, editada a Terol l’any 2009. La jove professora mont-rogina Teresa Maria Ballester, traspassada el 2015, havia treballat pocs anys abans l’Epistola primera en la traducció d’en Nicolau amb els seus alumnes de català de l’Institut de Maella.

No hi ha cap iconografia d’en Guillem Nicolau. Tans sols podem evocar la seua figura entre les pedres gòtiques dels carrers i carrerons maellans, i especialment les de la parroquial de Sant Esteve Protomàrtir.

 

 

***

L’any 1986, quan el Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana, la seua Comissió Territorial d’Aragó va convocar un premi de novel·la en català per a aragonesos. Era convenient de donar-li el nom d’algun gran escriptor aragonès en català. Entre els contemporanis no es podia encara triar,  perquè els grans noms que han anat eixint, tot just començaven a manifestar-s’hi. Els membres de la Comissió degueren tenir al pensament l’article Literatura en catalán publicat el 1981 a la Gran Enciclopedia Aragonesa, on es parlava de mosén Guillem Nicolau, rector de Maella, que tradujo al catalán, comentándolas, las Heroidas de Ovidio. I es així com el premi va rebre el nom d’en Guillem Nicolau, en qui els membres d’aquella Comissió van veure el primer homme de lettres aragonès en català. Aviat el Premi Guillem Nicolau no es limità a la novel·la, sinó que es feu extensiu a qualsevol gènere. Amb bastants alts i baixos, depenent sovint del color dels nostres governs –les esquerres el solen convocar i les dretes desconvocar- el Premi continua a hores d’ara.

 


*Publicat a Compromiso y Cultura, n. 79, juliol 2021

Tags:

REVISTA DE LES COMARQUES CATALANOPARLANTS D’ARAGÓ

Edita:

Iniciativa cultural de la Franja

C. Major, 4. 44610 Calaceit.

T. 978 85 15 21.

Enviar correu electrònic

Associacio Cultural del Matarranya (ASCUMA)

Institut d’Estudis del Baix Cinca (IEBC-IEA)

Centre d’Estudis Ribagorçans (CERib)

Amb la col·laboració de: