Generació de cristall o ja no som tan joves?

// Alfonso Callejero

Hi ha un munt de signes de que ens feim grans. Ens costa bastant de veure’ls o simplement no els volem veure, ja que això suposaria acceptar que el nostre temps ja està passant i les següents generacions ens conviden, d’una manera més o menys conscient, a deixar el lideratge del món que ens envolta. I no ens enganyem, manar mola molt i sentir aquesta adrenalina de ser la generació que controla els temps del nostre entorn, no és fàcil de deixar.

El cas més clar, el trobem al que anomenem; «La generació de cristall», que encapçala la gent més jove. S’han guanyat aquest apel·latiu, simplement, perquè han gosat dir alt i clar que la salut mental importa, que ja no s’ha d’amagar dins els fulls d’un diari o en el fons d’un coixí ple de llàgrimes.

A la gent més gran li (ens?) agrada molt ridiculitzar aquesta situació de fer una passa endavant i parlar obertament de la Salut Mental amb naturalitat i sense cap tipus de tabú. Noltros que ens hem menjat la tristor, ens deien que; «els nois no ploren» i «somriu que ningú s’adoni que estàs trist». O «la depressió és de gent feble» i «el que necessites és sortir més».

I a més a més, els assenyalem dient-los que ells no han lluitat per res, ho han tingut tot rodat, sense cap esforç i que no tenen dret a queixar-se, que «els de la meva generació» som els que hem aconseguit construir el que estem disfrutant ara o els que hem lluitat per no perdre cap dret del nostre magre Estat del benestar.

Clar, molta d’aquesta gent oblida (oblidam?) que una al·lota o al·lot de vint o vint-i-cinc anys ja ha viscut dos crisis, una pandèmia mundial que l’ha fet passar el seus anys d’adolescència a ca seva sense sortir. A més a més, ara es troba en una situació en què els preus de l’habitatge són impensables i si se’n vol anar de casa haurà de compartir pis amb un munt de gent, amb sort de trobar un habitatge on la seva habitació tingui finestra o no sigui un ‘zulo’. I si parlem de treball, és probable que aquest estigui mal remunerat, on la seva qualificació no es veurà recompensada. I tot això, en un context on veu a les xarxes socials missatges que els diuen que si volen, poden ser feliços, i si no ho son és perquè no s’han esforçat suficientment.

Un altre símptoma, és quan començam a qüestionar determinats avenços socials, perquè el considerem puerils, anecdòtics o que no canvien «lo substancial de la societat», com pot ser la defensa dels drets de les persones trans on a molta gent de caire progressista se li ha notat les canes que li comencen a sortir a les idees.

Totes les generacions pensam que hem canviat el món, que hem tingut moments històrics que vàrem provocar una nova albada de la societat, i que gràcies a aquests instant la societat es va fer una mica més fraterna, igualitària i solidària. Però una vegada passat i liderat, els que venen després ens veuen com el vell iaio que conta les seves batalletes.

I és que en el fons, la nostra postura respecte als que venen darrera nostre, no és una qüestió de idees, sinó del temps, ja que aquest ens col·loca a cadascun al nostre lloc. Aleshores, sentir que ens desplacen i ja no estem a la «cresta de l’onada», no ens agrada a ningú i ens obliga a fer un exercici d’humilitat i reconèixer el nostre nou lloc en el món. Però això no és nou i la meva generació que va ser la del 15M, ha de començar a reconèixer que les canes no son solament un signe del temps i hem de recordar que vàrem desplaçar i mirar amb certa condescendència a la generació anterior, la del JASP.

Així doncs, el problema no es que la nova generació ens sembli més feble, perquè pateix (com tots) problemes de salut mental i no els amaga. Sinó que ens adonem que ja no som tan joves com pensem i el nostre temps està començant a passar i cada cop serem com aquells iaios que conten les seves històries de joventut.