Gran Recapte 2018
Chelats Sarrate

Esquelles*

// Vicent Pallarés Pasqual

Un dels sorolls que més m’agrada és el de les esquelles dels ramats en moviment. Recordo que fa temps m’acompanyava, allà cap al tard, quan Paco, el masover del mas dels Ferrers (Vall-de-roures) treia el ramat a pasturar. El dringar de les esquelles del ramat crea un una música pròpia, un curiós eco que es trenca, de vegades, per un xiulit o unes paraules del pastor. Suposo que la imatge del ramat ajuda: aquells petits punts a la llunyania que es mouen, ordenats amb l’ajuda dels gossos. És un d’aquells moments en què el món sembla que s’atura i gaudeixo d’una tranquil·litat. Durant la seva vida m’ha comentat la importància d’aquest element, més enllà del seu so, bàsic per tenir un control del bestiar.
Ja en poemes de grans autors grecs i llatins —com ara Teòcrit, en els seus Idil·lis— apareixen referències al so de les esquelles, una part de les escenes bucòliques dels poemes de pastors. Intueixo, aleshores, que ells també gaudien d’aquest estranya però bella música que produeix el moviment percudiu del batall contra el metall. Tot i això cada vegada és més difícil escoltar-lo. De fet, quasi quan trobo un ramat quasi que atura una estona amb el cotxe sols per a poder escoltar aquest so. Penso que ja són poques les ocasions per a gaudir d’aquest situació. Els ramats que ara pasturen ja són quasi una excepció. Un patrimoni en vies de desaparició.
Més enllà d’aquestes visions bucòliques i idíl·liques, la realitat del pasturatge és ben diferent: s’ha convertit en una professió mal pagada. Els preus baixos —exigus beneficis quan no, pèrdues— el despoblament o la cria extensiva són algunes de les realitats a les que s’enfronta. Comporta una gran responsabilitat ja que sempre s’ha de tenir cura dels animals. Amb els ramats potser tindríem un sotabosc més nets a les nostres muntanyes. Serien una bona manera de previndre els incendis forestals que de manera periòdica, ens afecten.
Amb la desaparició dels pastors, no sols perdem una professió, sinó que ens enfrontem a la pèrdua d’una cultura. Si, una part d’aquesta cultura com va ser la transhumància ja està quasi extingida, també hi ha una altra part d’aquesta que engloba també un vocabulari específic referit a la ramaderia. Llàstima per una professió, la de pastor o quasi un art, el del pasturatge que està en risc de desaparèixer ja que molts pocs joves no s’en volen fer càrrec i, en comptats casos, la volen aprendre de nou.

 


*Publicat a Temps de Franja n. 145, abril 2020

 

Tags:

REVISTA DE LES COMARQUES CATALANOPARLANTS D’ARAGÓ

Edita:

Iniciativa cultural de la Franja

C. Sagrat Cor, 33. 44610 Calaceit.

T. 978 85 15 21.

Enviar correu electrònic

Associacio Cultural del Matarranya (ASCUMA)

Institut d’Estudis del Baix Cinca (IEBC-IEA)

Centre d’Estudis Ribagorçans (CERib)

Amb la col·laboració de: