Es venia terreny*
// Vicent Pallarés Pascual
Passejava l’altre dia pel poble i veia les cicatrius que han quedat del que molts denominen l’època econòmica daurada. Caminava i els dubtes em venien, mentre observava els camps propers al nucli urbà, que s’han abandonat des que es van requalificar els terrenys per a construir i on, ens alguns casos, finalment, no es va edificar res. Em va venir al cap tots aquells anys enrere en què aquella obsessió per construir va arribar als nostres pobles i ciutats. Pensava en tots els canvis ocorreguts fins ara.
Un sector important de l’economia, com ha estat l’agricultura, des de la dècada dels 90 ha sofert una davallada. Les collites s’han pagat cada vegada menys, i moltes finques s’han deixat perdre en els darrers anys, ja que alguns eren minifundis dedicats generalment a la producció de fruita seca, poc rendibles, que es van anar abandonant.
Tot i que existia una tradició de mantenir les terres familiars, a poc a poc, el treball al camp va sofrir un desprestigi. Tenim doncs, unes generacions que, poc a poc, desconeixen com es conrea la terra i es van desvinculant del sector agrari i de la cura dels camps familiars. Algunes d’aquestes terres de cultiu s’han perdut i potser serà complicat de tornar-les a cultivar.
I en això, en plena bombolla immobiliària, la gent va veure com terres que ells rebutjaven perquè no els donaven diners, de cop i volta, valien molt. La solució era vendre-les. Per poc que donaren sempre semblava una fortuna a canvi d’uns camps que, en alguns casos, no generaven més que despeses. Així es va poder veure persones que abans anaven al camp, ara es compraven béns luxosos per a mostrar la seva nova i imaginada classe social. Es consideraven rics, i els pobres eren aquells que no havien pogut —o volgut— vendre, i que no tenien els diners.
Mentrestant, els constructors s’aprofitaven de la situació per a construir més i a preu més alt. A més a més, els governs posaven lleis per a afavorir aquesta febre. La qüestió era tenir terreny per a edificar i que l’economia no parés, ja que es depenia massa d’aquest sector. Hi havia molta ambició darrere i ganes d’enriquir-se ràpid. Tot i això, alguns economistes deien que era molt perillós confiar sols en la construcció. No s’equivocaven.
Aquesta situació va fer que les grans constructores i polítics sota el seu braç feren tot el possible, per treure qualsevol classe d’oposició política i social als seus projectes. Amb el poder dominant de costat tindrien facilitat per a aprovar-los i callar aquells que no compartien el seu posicionament. Ajuntaments de tots els colors polítics amb regidors i alcaldes que han vist les seves mans embrutades, per casos de corrupció urbanística. Mentrestant —i desgraciadament— molts dels que veien com ocorria aquesta situació, callaven i esperaven a alguna empresa que projectara noves obres per així treure benefici econòmic.
La política va aconseguir un alt grau de corrupció i gran part de la classe política estava allí, no pel bé de la societat, sinó del seu propi interès. S’havia perdut —amb raó— la confiança en els dirigents. I no crec que s’haja recuperat. Un fet que en una democràcia és un greu problema.
Hem vist com s’han venut terres que havien pertangut a generacions i generacions de famílies, sols perquè des d’algun ajuntament s’havia projectat alguna construcció o per maniobres d’especulació urbanística. Hem pogut veure a pagesos als qui se’ls ha arravatat el terreny de tota la vida perquè les seus camps han quedat enmig d’un projecte d’urbanització. Hem vist com soterraven el territori sota capes d’asfalt i com feien grans obres sols per enriquir-se unes poques persones, sense cap mena d’ètica ni estima al territori.
Després les vendes van començar a baixar. Al cap d’un temps, caigueren les primeres constructores. Un canvi en l’economia arribava i tot agafava un altre ritme perquè, aquell anterior era insostenible aguantar-lo per sempre.
Hem vist com tothom s’enriquia molt en molt poc de temps, fet que semblava increïble, i com les enveges enfrontaven els habitants, sols perquè no els agafaven terrenys per a construir. Hem vist com cotxes o roba de luxe omplien els nostres pobles d’un dia a l’altre, mentre els joves d’una família cremaven totes aquelles terres per les quals havien lluitat la seva família sense tenir-ne cap estima. En aquest cas s’han venut unes terres o pitjor, es van obligar a vendre a famílies que eren la seva herència familiar perquè quedaven dintre d’algun pla d’urbanització.
La part que sempre penso que no s’ha mostrat és que hi ha molts col·lectius i persones que han lluitat i lluiten pel territori i per la cultura, tot i que el pessimisme moltes vegades era —i és— considerable. Grans esdeveniments, obres faraòniques, i un luxe imaginari que mantenien a gran part de la societat adormida mentre uns pocs s’enriquien veritablement de la situació. Ara veiem com han quedat les restes d’aquell naufragi i la visió no és gaire agradable.
Mentre, amagada, hi havia aquella gent que no li agrada veure que la grisor del formigó. Aquesta gent que conformen els múltiples col·lectius compromesos amb la realitat social, que, tot i la destrossa del territori i la desfeta cultural, confien i lluiten pel territori i les seves persones.
*Publicat a Compromiso y Cultura, n. 100, abril de 2023
Tags: Tribuna
