El silenci després de l’estiu*

// Vicent Pallarés Pascual

Camino per Fondespatla aquesta tarda. Tot i que ha estat un any diferent a causa de la pandèmia, encara continua inquietant-me el silenci que prenen els pobles després de les vacances quan els hem conegut plens de vida. El bullici deixa pas al silenci, sols trencat de vegades pel soroll d’un tractor o un cotxe. Aquelles passes de la veïna que es perd a la llunyania. Aquells nens i nenes que caminen cap a l’escola. Després, un retorn una altra vegada a l’absència de so.

Queden els habitants que resisteixen tot l’any als pobles. Una població cada vegada més minsa i més envellida. Deia el meu avi que mai havia conegut els pobles del Matarranya tan bonics i arreglats com els trobava en els darrers temps. Potser tampoc els havia conegut tan despoblats. Hi ha qui confia que, amb les noves condicions que ens ha portat aquesta pandèmia, la gent tornarà una altra vegada de les ciutats als pobles. Hi ha qui assegura que amb el teletreball i amb l’encariment de la vida a les urbs l’opció de viure en el medi rural prendrà força.

El que succeirà és difícil de saber. El futur és complicat de predir. El que sí que sabem és que existeixen unes condicions cada vegada més complicades a les petites comunitats rurals que, tot i els esforços dels programes per donar un impuls i evitar el despoblament, no poden evitar l’èxode dels més joves cap a les grans ciutats.

Cada any sento d’escoles rurals que tanquen. Algunes es mantenen amb poc alumnat. Una estocada a molts nuclis de població petits. S’afegeix ara el confinament perimetral que obliga a no poder anar ni en cap de setmana, fet que perllonga el silenci. Camino pel poble i veig els mateixos rostres cada vegada més vells. Sonen les campanes. Retorna el seu eco. Res més sona.

*Publicat a Temps de Franja n.148, gener 2021