Gran Recapte 2018

El neoliberalisme contra la democràcia*

// Juan Manuel Aragüés**

Resum de la intervenció a la conferència Democràcia avui: de Terra promesa a èxode?, del VII Fòrum de debat Wirberto Delso de Favara

La paraula democràcia ha esdevingut la gran coartada de les societats occidentals. En el seu nom es cometen les barbaritats més grans i s’implementa un projecte polític i social l’objectiu del qual no és cap altre que acabar amb ella: el neoliberalisme. Res pertorba més l’ordre neoliberal que la pretensió del poble (demos) de quedar-se amb el poder (kratos), ja que el poder, pensa el neoliberalisme, és prerrogativa de les elits que dirigeixen el planeta.
Hi ha dos àmbits en els què el neoliberalisme ha apostat amb una contundència més gran per erosionar la democràcia. En primer lloc, en l’àmbit polític i econòmic, en buidar de capacitat de decisió els parlaments nacionals sobre les qüestions bàsiques que afecten el funcionament d’una nació, les econòmiques. Aquestes competències s’han transferit a organismes supranacionals, com el Fons Monetari Internacional, el Banc Mundial, la mateixa Unió Europea, el funcionament dels quals no es regeix per normes democràtiques. Són les elits econòmiques les que controlen aquests organismes, de tal manera que les seves decisions s’ajusten als interessos dels poders fàctics. Vam poder veure-ho a Grècia, on, en primer lloc, les pretensions del govern socialista de promoure un referèndum van ser impedides des dels poders europeus, i on, en segon lloc, aquests mateixos poders, ja amb Syriza al poder, van imposar brutals mesures econòmiques a la població per garantir que els bancs cobressin els deutes generats pels governs de la dreta. A Espanya també PSOE i PP van pactar una reforma de la Constitució que col·locava els interessos de la banca per sobre dels de la població.
El segon àmbit d’intervenció erosiva del neoliberalisme és el dels mitjans de comunicació. Els mitjans són els instruments fonamentals per aproximar-nos a la realitat. El neoliberalisme ho sap, i per això ha desenvolupat una estratègia de submissió d’aquests mitjans als grans poders econòmics. La llibertat d’expressió col·lectiva queda sotmesa a la capacitat econòmica. Espanya n’és un exemple molt clar, en la mesura que no hi ha ni un diari en paper que puguem situar nítidament en el camp de l’esquerra. Sabem que tots els diaris són deficitaris econòmicament, per això la banca deixa caure aquells que no se sotmeten estrictament als seus interessos i sosté els seus gossos guardians. Ràdios i televisions s’ajusten també a aquest mateix espectre ideològic, de tal manera que la comunicació en el seu conjunt queda en mans dels sectors polítics defensors del neoliberalisme, del PP al PSOE, passant per Ciutadans. A Aragó, assistim a una molt preocupant concentració del poder mediàtic en mans d’Heraldo de Aragón, l’orientació del qual en defensa dels interessos dels poders econòmics —dels quals ell mateix és un dels més rellevants— es pot constatar dia a dia.
Els mitjans s’han convertit en un instrument fonamental per construir els individus en funció dels interessos del poder. Deia el sociòleg Jesús Ibáñez que l’objecte que millor ha produït el capitalisme és l’individu, en la mesura que l’ha ajustat mil·limètricament als seus interessos. Els informatius, que ens oculten bona part del que passa al món i inventen realitats que no han succeït —el que es coneix com simulacres—, modelen la nostra ideologia, mentre la publicitat i l’entreteniment en general, dirigeixen les nostres maneres de ser i comportar-nos.
Per això, la clàssica pregunta dels qui volem canviar el món, torna a ressonar amb insistència: què podem fer? I la primera resposta ha de ser lluitar per la democràcia. La democràcia va néixer com una paraula de combat. Va ser un instrument del poble atenès per posar límit a les elits aristocràtiques. No va néixer com el govern de tots, sinó de la majoria social en benefici de la majoria social. La situació que ara vivim no és molt diferent. Una oligarquia econòmica controla el poder i anomena democràcia a allò que no ho és. D’aquí es dedueix la necessitat d’articular la lluita de la majoria social contra aquesta oligarquia.
El segon problema és com fer-ho. Aquí es tracta de desenvolupar estratègies que ens permetin generar maneres diferents de pensar i actuar, promoure valors alternatius i un nou sentit comú. Atès que cada societat construeix un sentit comú ajustat a les seves necessitats. En el neoliberalisme és de sentit comú destruir aliments perquè el seu preu no baixi. I aquest sentit comú, el tipus humà que s’hi arrecera, no ens val per a canviar el món. Paral·lelament a aquesta construcció d’un altre tipus d’individu, cal desenvolupar un programa polític compartit, en funció dels interessos de la majoria social. Es tracta de produir allò comú, de definir aquells béns i serveis que han d’estar a disposició de la societat en el seu conjunt i han de resultar inalienables.
Finalment, si parlem de democràcia, cal recordar que monarquia i democràcia són conceptes incompatibles. Per si algú en tenia algun dubte.

 


Juan Manuel Aragüés
(Foto Vera Benavente)


*Article aparegut a Temps de Franja n.136, gener de 2018

**Professor titular de Filosofia, Universidad de Zaragoza

 

Vols compartirShare on FacebookTweet about this on TwitterShare on Google+

Tags:

Trackback des del seu lloc.

Deixa un comentari

REVISTA DE LES COMARQUES CATALANOPARLANTS D’ARAGÓ

Edita:

Iniciativa cultural de la Franja

C. Major, 4. 44610 Calaceit.

T. 978 85 15 21.

Enviar correu electrònic

Associacio Cultural del Matarranya (ASCUMA)

Institut d’Estudis del Baix Cinca (IEBC-IEA)

Centre d’Estudis Ribagorçans (CERib)

Amb la col·laboració de: