Eduquem per a emigrar?*

// Jordi Marín

Darrerament la paraula despoblament ressona amb força en molts àmbits i sembla que es vulgue posar fil a l’agulla per, almenys, frenar la tendència de davallada continuada que patim des de principis de segle XX i que ha acabat consolidant un procés que va més enllà del que es podia imaginar en un principi. El risc de desaparició d’alguns pobles és més que real.

El títol de l’article és provocador perquè ens interpela directament. Avui en dia resulta francament difícil (dir impossible sempre és agosarat) trobar cap família als nostres pobles que no hagi viscut l’emigració en primera persona. Que un parent hagi marxat del poble per buscar-se un futur més digne forma part de la història familiar. I encara més, en molts casos el marxar és un comú denominador de les diferents generacions. Així doncs, la generació més jove té un bon grapat d’exemples a casa, al carrer i en definitiva al seu poble, que apunten en una direcció: marxar és normal i fins i tot, natural. És aquesta apel·lació a la naturalitat la que hem de posar en qüestió, realment ho és de natural? El sociòleg Josep Vicent Marquès [1] ens diria que no ho és, i és aquí on hem d’estar alerta. A les causes tradicionals de l’emigració n’hem d’afegir una altra més desapercebuda: la inèrcia.

És en aquest punt que la pregunta Eduquem per a emigrar? és pertinent. Fins a quin punt els xiquets i les xiquetes dels nostres pobles ja naixen i creixen en un entorn suggestionat per a emigrar? Fins a quin punt perdura la idea que per a progressar a la vida has de marxar del poble? Aquest plantejament de millora de la qualitat de vida es va gestar a principis de segle XX per consolidar-se en les següents dècades. En la gran majoria dels casos l’afirmació no estava exempta de raó, les ciutats oferien un ventall de possibilitats que els pobles eren incapaços de rebatre. Les diferències entre un món urbà industrialitzat i un món rural encara eminentment agrari eren descomunals, com ho eren també les diferències en molts serveis bàsics. El cas és, però, que amb el pas dels anys aquestes diferències s’han anat reduint fins al punt que l’afirmació és més que qüestionable, però ha arrelat al nostre subconscient col·lectiu i aflora de la forma més insospitada.

Seguim emmirallats en l’estil de vida urbà. Els referents que ens arriben per tot arreu són urbans, sigui per televisió, ràdio, premsa, xarxes socials… Quantes vegades hem fet coses pel simple fet que a la capital ho fan així? No ho verbalitzem, però inconscientment ho acabem fent. Subliminalment se’ns continua dient que el model d’èxit, de progrés, és l’urbà. Estem mancats de referents rurals d’aquest tipus i això ho transmetem sense adonar-nos-en en el nostre dia a dia. Caldria reflexionar també si l’associació d’idees progrés-èxit és natural o conseqüència d’uns interesos de la societat capitalista en la qual vivim, però això és una altra història.

És molt complicat lluitar contra aquesta pressió mediàtica, per contra hi ha aspectes que sí que depenen de nosaltres. Sovint el relat d’un món urbà on tot és més fàcil i millor no és extern sinó que ve donat des de la nostra microsocietat, de vegades de forma conscient, de vegades fruit d’aquesta inèrcia adquirida. El missatge continua viu i el reproduïm sense qüestionar-ne la vigència. Quantes vegades hem sentit això d’aquí no hi ha res a fer, els pobles estan morts… Missatges derrotistes que transmeten la idea que l’única sortida possible és marxar.

En el món de la pedagogia es té molt clar que és tota una societat qui educa i no només l’escola o la família. El pes específic de cadascun dels sectors implicats en l’educació dels infants és variable, de la mateixa manera que el control d’alguns d’aquests se’ns escapa. Ara bé, damunt d’altres sí que podem actuar i és sobre aquests que hem d’estar alerta. Molts dels aspectes que cauen fora del nostre abast eduquen per a emigrar atés que només mostren referents urbans amb les connotacions ja descrites. És feina nostra que aquells àmbits sobre els quals sí que tenim incidència no els deixem a la inèrcia, evitant així que es reforci aquesta idea. És responsabilitat nostra mostrar als xiquets i a les xiquetes que el seu futur no passa per haver d’emigrar, que tenen dret a no fer-ho, que els seus pobles també són una opció de vida. Una opció que, ara mateix, no és fàcil perquè hi ha molts altres factors implicats que no depenen de la nostra voluntat directa, però és el nostre deure transmetre’ls-hi que hi ha una part, per petita que sigui, que sí que depén de nosaltres. I nosaltres els inclou també a ells. Deia Noam Chomsky que els canvis i el progrés cauen molt esporàdicament del cel, sovint, però, són el resultat de lluites des de baix. Per la seua banda Albert Einstein assegurava que no és sa repetir una vegada i una altra un procés i esperar resultats diferents. Potser és hora de pensar diferent, de lluitar des de baix i de trencar aquestes inèrcies adquirides.

Per combatre el despoblament cal tenir present que hi ha molts fronts oberts, no hem de ser ingenus, però tampoc derrotistes. La nostra actitud individual és cabdal i per sort depén exclusivament de nosaltres. En la mesura del possible hauríem de fer un esforç per fer un pas endavant i passar d’aquesta educació per a l’emigració a una educació per a l’elecció. Per a què quan arribe el moment que els i les nostres joves hagin de triar on fer el seu projecte de vida, que tinguin arguments damunt la taula tant per a marxar com per a quedar-s-hi. I, aleshores, que triïn lliurement.

1 Marqués, Josep Vicent. 1980. No és natural. Per una sociologia de la vida quotidiana. València. Ed. Prometeo

*Publicat a Temps de Franja n.140, gener 2019