Temps de Franja
  • Inici
  • Opinió
  • Tribuna
  • “Dicen que hay tierras al Este”: una visita a l’exposició catalano-aragonesa

“Dicen que hay tierras al Este”: una visita a l’exposició catalano-aragonesa

//M. D. Gimeno

Circumstàncies personals i una magnífica crònica del periodista Màrio Sasot (que ha publicat TdF), me van encaminar fa poc a l’exposició “Dicen que hay tierras al Este”. Vínculos históricos entre Aragón y Cataluña. Siglos XVIII al XX. Molt oportuna, vaig pensar, considerant este moment de banderes d’uns contra els altres, de política i veïnatge perillosament combinats. La cita de la cançó de Labordeta com a lema, suggeridora, apunta proximitats. Organitzada des de les institucions, Govern d’Aragó i Diputació de Saragossa, les dates poden fer pensar en una intencionalitat conjuntural, però és només una feliç coincidència, prevista des de fa temps. I és que iniciatives de coneixement recíproc com esta haurien de ser més freqüents, per damunt del continu enfrontament polític.

La vaig recórrer amb molta atenció, mirant dades i protagonistes que no coneixia, altres que sí ficades en context i un variat material exposat, amb explicacions i cites erudites, que em van suscitar reflexions. Formo part dels més de 120.000 nascuts a Aragó que viuen a Catalunya —xifra de 2001—, un transvasament humà que comença a finals del segle XIX i que s’hi documenta amb estadístiques. Així travesso contínuament lo que els maellans sempre ham denominat “la partició del terme”, visible a la carretera pel cartell de les dues províncies/comunitats i pel riu d’Algars, més partició que anant cara a Casp o Favara, que la majoria no sabem a on està, i m’interessa i afecta lo que passa als dos costats.

Amb una dotzena d’àmbits sobre la història, l’economia i la cultura compartides durant tres-cents anys, me vaig aturar especialment en lo que em queda més pròxim per la meua formació i dedicació professional o sentimentalment. A la part històrica me van interessar els vincles industrials i mercantils en època il·lustrada, amb la important figura del comte d’Aranda, sinyor de Maella; los moviments de població per la Guerra de Successió, que també va comptar amb austriacistes aragonesos; la presència de catalans als famosos “Sitios” de Saragossa i al front aragonès durant la Guerra Civil —amb excel·lents fotografies d’Agustí Centelles—, tan present a la memòria familiar i al paisatge de la meua vila. I em vaig posar molt orgullosa perquè el “Joven de la margarita” del meu paisà Gargallo ocupare el mig de la sala dedicada als artistes, ell lo més gran dels nascuts a l’Oest que es va formar a l’Est barceloní. Fotos de la construcció del pantà de Mequinensa o de les mines de carbó de Faió i la figura de Jesús Moncada, viles veïnes, també van captar la meua atenció preferent.

 


Fotografies del Centre Excursionista de Catalunya
(Foto: Luis Correas)

 

Lo rader àmbit, al pis superior, està dedicat a la Franja, que presidís “La boda en Fraga”, magnífica pintura de grans dimensions de Miquel Viladrich, i un mostrador-vitrina exposa una selecció de publicacions de l’Aragó catalanòfon, impulsades pel Govern d’Aragó (la col·lecció “Pa de Casa”) o per associacions com Ascuma i la ICF: Lo Molinar, l’Epistolari de Desideri Lombarte, la Miscel·lània en homenatge a Artur Quintana, la Melodia provençal de Tomàs Bosque… Lo panell il·lustratiu corresponent demostra la base històrica emprada i la voluntat de comprensió de l’Est aragonès des de l’Oest, en una actitud de respecte lingüístic i de reconeiximent de l’existència de la “Franja”; així no és casual que s’evito la delicada qüestió dels “béns” eclesiàstics. Mereix una lectura íntegra:

Pierre Vilar escribió en Cataluña en la España moderna, una de sus más monumentales obras, que los límites occidentales de Cataluña “plantean un problema histórico-geográfico de los más confusos, pues la naturaleza no impone nada y la historia parece favorable a la fusión desde el siglo XII”. Desde los Pirineos hasta los puertos de Beceite, cuando se trazó la frontera en los siglos XII y XIII, no se fijó con demasiada rigidez, como ya señaló Menéndez Pidal en 1916. Las vacilaciones fronterizas en esta ‘franja’ de territorio quedaron igualmente plasmadas en los diferentes testamentos de Jaime I, origen de no pocas discusiones entre catalanes y aragoneses. Lo cierto es que tras siglos de contacto entre la Franja de Aragón y Cataluña existen nexos de unión históricos y lingüísticos difíciles de borrar, aunque algunos quieran obviar o incluso negarlos.

En asuntos lingüísticos todavía cuesta utilizar el apelativo de catalán y algunos prefieren la denominación de xapurreat, que implica en su origen una valoración poco favorable de la llengua, u otras acepciones más locales (lliterà, tamarità, fragatí, maellà, etc.). En estas tierras a caballo entre Aragón y Cataluña, que forman parte de Aragón desde la fundación del reino, dejan de coincidir los límites administrativos oficiales con los lingüísticos, económicos, eclesiásticos o naturales. A todo ello cabe añadir la utilización de infraestructuras comunes, empezando por el Canal de Aragón y Cataluña, “esas compuertas regeneracionistas” por las que tanto bregara Joaquín Costa, y aprovechado hoy por gentes de uno y otro lado.

De Bonansa a Pont de Suert, desde Benasque hasta el Matarraña, el mejor futuro para la zona pasa por la suma de esfuerzos y por una mayor coordinación entre las administraciones catalana y aragonesa en el desarrollo de este territorio de contacto. ¡Cuánto hubiésemos ganado de haberle dado más recorrido a la Declaració de Mequinensa, suscrita en 1984 con José Bada como Consejero de Cultura en el Gobierno de Aragón! Porque, como ha escrito Eloy Fernández Clemente, “hablar es algo más que emitir sonidos y palabras, es ser de una determinada manera, pensar con esas alcayatas verbales, sentir de un modo muy especial”. Otro experto profesor, Javier Giralt, nos ofrece alguna clave de futuro que conviene ser rumiada por todas las partes: “desde Aragón debería aceptarse sin problemas la catalanidad lingüística y cultural de la Franja, y al mismo tiempo debería desaparecer el mensaje intervencionista que se propaga desde Cataluña, interpretado por algunos sectores de la sociedad aragonesa como anexionista”.

En definitiva, l’exposició, comissariada pel Dr. Alberto Sabio Alcutén, professor d’història de la Universidad de Zaragoza, partís dels documents i les dades —abundants i variats— en un intent de trobar explicacions a la història compartida, entre col·laboracions mútues i incomprensions, que es sintetitzen en una cita de la mencionada obra de Pierre Vilar il·lustrant un dels panells: “Cataluña continuó siendo el intermediario obligado entre Aragón y el Mediterráneo, le compraba sus aceites, sus trigos. A la inversa, los puertos catalanes aprovisionaban Aragón de telas, objetos fabricados, productos exóticos. Pero suele ocurrir que tales economías complementarias, en vez de aproximar dos países vecinos, los oponen, por poco que tenga uno de ellos la sensación de dependencia excesiva”.

Durant la visita, lo Palau de Sàstago era un anar i vindre constant de gent, i em comenten que l’expectació no decreix. Està oberta fins al 7 de giner. No se la pèrdon!

Vols compartirShare on FacebookTweet about this on TwitterShare on Google+

Tags:

Trackback des del seu lloc.

Comentaris (2)

  • Avatar

    Juanjo Enériz

    |

    Enhorabona, Dolores Gimeno, per aquest excel·lent article!

    Respondre

  • Avatar

    Jaume Gimeno Albiac

    |

    Molt interesan i instructiu….

    Respondre

Deixa un comentari

REVISTA DE LES COMARQUES CATALANOPARLANTS D’ARAGÓ

Edita:

Iniciativa cultural de la Franja

C. Major, 4. 44610 Calaceit.

T. 978 85 15 21.

Enviar correu electrònic

Associacio Cultural del Matarranya (ASCUMA)

Institut d’Estudis del Baix Cinca (IEBC-IEA)

Centre d’Estudis Ribagorçans (CERib)