Gran Recapte 2018
Menús temàtics dela Fàbrica de Solfa

Deu anys d’un fet lamentable

Es compleix una dècada dels fets de la Codonyera, on una xerrada informativa d’un responsable de CHA es convertí en una mena de procés inquisitorial.

// Màrio Sasot

El 17 de desembre de 2009, quasi deu anys després de l’arribada de Marcel·lí Iglesias a la presidència del Govern d’Aragó es va presentar al parlament autonòmic una Proposició de Llei de Llengües que va ser aprovada amb el suport (desigual) dels grups d’esquerra de l’hemicicle.

El grup polític Chunta Aragonesista (CHA) va decidir fer una campanya explicativa dels punts més bàsics de la Llei recentment aprovada, arreu de les comarques denominades com “d’ús predominant bilingüe”.

En aquest sentit, CHA va voler fer una xerrada a la Codonyera el 20 de febrer de 2010 i per aquest motiu va demanar la cessió d’un local municipal a l’Ajuntament. L’alcaldessa del lloc, Maria José Gascón, del PAR, va posar objeccions a l’acte i no va oferir cap local al·legant que el tema de la conferència, l’estrenada Llei de Llengües “no tocava” perquè, segons ella “podia produir crispació entre la població”. Finalment, veient que no hi havia cap impediment jurídic perquè l’acte es celebrés, va acceptar cedir el local, tot i avisant als sol·licitants que “la corporació en ple”, formada per regidors del PAR i PSOE, es va mostrar unànimement contraris a aquesta cessió.

En un principi, els responsables provincials de Chunta, veient l’ambient hostil que la petició va crear, van pensar ajornar aquest acte sine die i es van centrar en organitzar en aquelles mateixes dades, una conferència debat a Alcanyís sobre aquest tema, que es va celebrar sense incidències ressenyables.

Finalment, els organitzadors van decidir fer l’acte a la Codonyera un més després, el 20 de març, al Saló de la Cultura. La conferència s’inicià amb la presència d’una vintena de persones entre les quals se trobaven gent de l’Associació Cultural del Matarranya, com l’Artur Quintana i Ramón Mur, o la militant de CHA Pilar Santos, de la Codonyera, així com destacats membres de la FACAO, defensors del xapurriau, com el senyor Vallés i el senyor Gascón. A la taula hi era el ponent, Marcos Negredo, president del Rolde de Política Lingüística de CHA, acompanyat pel presentador, Francisco Oliver, de la Freixneda, militant d’aquest mateix partit.

Els “manifestants” van tindre temps
per a confeccionar el material propagandístic
alliçonant (o adoctrinant?) els alumnes.

 

Als pocs minuts d’iniciada la xerrada per Negredo, en castellà, començaren a arribar prop d’un centenar de persones, majoritàriament del poble, entre els quals hi havia molts xiquets de l’escola, coberts amb samarretes blanques amb la frase: “I love Chapurriau” i portant pancartes del tipus “No sem analfabetos, parlem Chapurriau”, “Chapurriau sí, català, no” “Chapurriau parlat, no escrit”, i una altra “On està el del finestrò?” en al·lusió al codonyerenc i membre d’ASCUMA José Miguel Gràcia, etc.

Amb el retard, els “manifestants” van tindre tot un mes de temps per a confeccionar aquest material propagandístic des de la mateixa escola alliçonant els alumnes (o tal volta caldria dir millor adoctrinant-los?, ah no, que això sol se diu quan se fa des de l’altre bàndol) sobre com dissenyar i confeccionar les pancartes i les respectives consignes.Dins d’una escola democràtica i post franquista hagués estat adient organitzar un debat previ a la xerrada i haver aportat un material informatiu als alumnes amb experts que expliquessen l’origen de la seua llengua local des d’un punt de vista científic i el de l’accepció del termini xapurriau, confrontant punts de vista diversos, etc., però la pedagogia moderna no arriba a tots els llocs on hi ha un rètol que diu “Escola”.

A partir d’aquella entrada massiva de gent, es van succeir les interrupcions de la xerrada i els crits augmentaven quan la gent sentia la paraula “català” de llavis del ponent. Va arribar un moment en el qual Marcos Negredo, degut a l’alta tensió regnant decidí suspendre la xerrada i sortir del local entre alguns crits, insults i gestos poc amigables del sector del públic, diguem-ne crític, que una volta aconseguit els seus últims objectius abandonà també el saló d’actes.

Aquestos fets impactaren fort en l’ànima de molts franjolins defensors de la dignitat de la seua llengua i la revista Temps de Franja es va fer ressò de multitud de comentaris, articles d’opinió, cartes del director, etc. En un editorial d’aquesta revista del número d’abril de 2011, titulat “A l’any d’uns fets ben tristos” recordava aquell esdeveniment “on unes persones de la vila van interrompre un acte cívic organitzat pel grup CHA i impossibilitaren la lliure expressió d’unes persones que estaven disposades a enraonar (parlar raonadament, amb la raó) sobre el Projecte de Llei de Llengües aprovat feia poc a les Corts aragoneses. Aquella esperpèntica situació recordava un temps antic, més obscur i tenebrós”.

Segons Temps de Franja, en aquell desigual debat “va guanyar, sense cap gènere de dubte, la rusticitat, la manipulació i la intolerància, i va perdre la il·lustració i la llibertat d’expressió”.

En un altre text de referència, La Vall de Balat, Artur Quintana, en la segona part d’aquestes memòries franjatines, recordava els fets, uns quants anys passats, encara amb dolor i tristesa. “Un dels balcons que ostentava una d’aquestes consignes tan antiaragoneses (‘Chapurriau sí, Català no’) pertanyia a un veí nostre amb el qual teníem una certa amistat […] Li vaig plantejar com podia ser que anomenés xapurriau, és a dir llengua mal parlada, la seua pròpia, la que parlava amb la muller i els fills, amb els amics i amb la gent del lloc, la que havia heretat dels seus avantpassats, i ell, amb els ulls que li eixien de les cassoletes, se’m va posar a cridar:

És que jo vull parlar mal!!, Vull parlar mal!!!, Vull parlar mal!!!

Ha estat la primera vegada que he viscut el fanatisme més descordat de ben a prop. Una bona lliçó, que —si Déu vol— confio no oblidar mai”.

De llavors ençà, moltes coses han passat. Es va derogar aquella Llei de Llengües, es va promulgar en 2013 la famosa Llei del LAPAO i el LAPAPYP, tan cara als amics del Chapurriau però que no va fer res per les nostres parles; es va crear en 2015 una Direcció General de Política Lingüística que desenvolupa amb molt pocs mitjans una ímproba tasca de recuperació lingüística, però el maleït “esperit de la Codonyera” continua molt vigent a molts àmbits de la política i l’administració aragoneses. La presència del PAR en el govern quatripartit ha substituït la seua fúria anticatalanista i antillengües per un diabòlic consens tàcit pel qual es compromet a no denunciar en seu parlamentària la tasca que porta a terme la Direcció General encapçalada per López Susín, a canvi d’estrangular-la política i econòmicament. Això porta com a conseqüència que hi ha problemes per a sufragar l’arribada del suplement de Temps de Franja: Temps d’Escola als centres educatius de la Franja; la paralització de la posada en marxa de l’Acadèmia de les Llengües Aragoneses aprovada en la passada legislatura; la desaparició, de nou dels premis Guillem Nicolau i Arnal Cavero; la impossibilitat de donar suport a publicacions on s’empra el català o l’aragonès comprant-ne alguns exemplars, com es feia fins ara; la impossibilitat de finançar diversos projectes de investigació lingüística, etc. etc.

El PAR ha establert un diabòlic consens tàcit
pel qual no denuncia la tasca de la DGPL
a canvi d’estrangular-la política i econòmicament

 

Si a això afegim la situació de substitució lingüística i el tall de la cadena de transmissió familiar que es dona en moltes de les nostres comarques, degut a la globalització i la manca de normalització lingüística via oficial, ja podem fer cua esperant torn per a entrar aviat dins del selecte i trist Club de les Llengües en Perill d’Extinció.

 

Tres imatges dels vergonyants actes contra la llengua pròpia. / Sigrid Schmidt von der Twer

 

 

Vols compartirShare on FacebookTweet about this on TwitterShare on Google+

Tags:

Trackback des del seu lloc.

Comentaris (5)

  • Avatar

    Glòria Francino Pinasa

    |

    Gràcies per fer memòria, Mario!
    Seguim enraonant català i no mos faran callar!

    Respondre

  • Avatar

    Eva

    |

    És trista la incultura. Gent supremacista, lingüicida i etnocides se n’aprofiten.

    Respondre

  • Avatar

    Garrot

    |

    Bon vesprada.
    Desconeixia totalment eixos fets però m’indignen de forma exagerada…escrit no deien? Mare meua quina llavada de cap..em recorda als blavers del país valencià.
    No defalliu? Força i lluitar pel català

    Respondre

  • Avatar

    Andrea López

    |

    Una gran vergonya el que passa a la nostra terra. Parlem català i no el que els polítics ens volen impossar que es el “chapurriau” o LAPAO. Com sempre és més un tema polític que altra cosa.

    Recordo el fet, estava a l’universitat en aquells moments, i més d’un company em va preguntar: parleu chapurriau? Us fa vergonya parlar català i per aixo dieu chapurriau? Encara recordo explicar-li que era més un tema polític que altra cosa. Sempre he pensat que el català és una llengua que s’enriqueix de tots els dialectes que el conformen: del balear, de com el parlen a les Terres de l’Ebre, a la Franja de Ponent, a Vic i Barcelona. Totes tan diferents i tan boniques. No podem defallir. Defensem la nostra llengua!

    Respondre

Deixa un comentari

REVISTA DE LES COMARQUES CATALANOPARLANTS D’ARAGÓ

Edita:

Iniciativa cultural de la Franja

C. Major, 4. 44610 Calaceit.

T. 978 85 15 21.

Enviar correu electrònic

Associacio Cultural del Matarranya (ASCUMA)

Institut d’Estudis del Baix Cinca (IEBC-IEA)

Centre d’Estudis Ribagorçans (CERib)

Amb la col·laboració de: