// Guiamó Cardona
Fa unes setmanes que va córrer per les xarxes una classe de manifest en contra d’un festival anomenat «Matarraña Music Experience» (MAT) que enguany s’organitza a la Freixneda. Este document, al qual alguns es van adherir i altres van criticar, exposava algunes situacions que s’han repetit en lo món cultural de molts territoris en los raders anys.
A la crítica compartida via Internet, titulada Lo festival al que no aniré, s’indicaven cinc raons per no participar en este esdeveniment.
Primera, s’apuntava que els organitzadors d’este acte no havien tingut en compte a altres activitats que es fan al territori des de fa anys. Destaca en este punt la coincidència en dies amb lo Franja Rock de Pena-roja, un fet que ja es va donar l’últim Franja Rock, l’any 2019, quan lo MAT es va celebrar a Mont-roig. També assenyala lo menyspreu dels organitzadors del citat festival cap al diàleg amb altres propostes arrelades a la zona i cap als seus impulsors. Reflexionant respecte a estes afirmacions, val a dir que fa bastants anys que els festivals del territori tenen unes dates més o menys estables, i en lo cas de produir-se canvis, la comunicació entre la majoria sol ser fluïda (com enguany ha passat entre el Franja Rock i el KodoFest). Almenys, que jo recorda no hi ha hagut cap coincidència flagrant (en lo cas de les activitats de les festes tradicionals i altres iniciatives sí que s’han produït, però la diferenciació dels actes fa que no siga la mateixa situació) fins a l’arribada d’este nou actor cultural. En esta línia, també resulta molt estrany que la iniciativa no s’haigue englobat dins la marca «Festivals del Matarranya» coordinada pel Consell Comarcal per publicitar i col·laborar en los festivals que es fan a la zona.
Segona, lo text d’este ‘manifest’ diu que el MAT menteix quan diu que és la primera vegada que es fa un festival mediambientalment sostenible i que promocionarà el territori. Esta mateixa contalla ja l’hem sentit mil voltes (cada dos per tres ve algú de fora al territori i descobreix la sopa d’all), en altres punts potser no hi estarem d’acord, però que al Matarranya hem tingut festivals que promocionen la zona des de fa dècades és incontestable. Des de l’Alifara (un dels primers) fins a La Nit en Blanc (un dels raders), passant pel Franja Rock de Pena-roja, la Festa Jove de Massalió, la Quema de Artistas de Beseit – Vall-de-Roures, lo FesTA de Torredarques o lo Matarranya Íntim, entre altres; tots d’una manera o altra han donat a conèixer lo territori. I pel que fa a l’aspecte mediambiental, potser al principi no ho eren, però actualment la majoria han adaptat les seues pràctiques per a ser-ho tant com poden.
Tercera, segons lo text de Lo festival al que no aniré, lo MAT no té en compte les propostes del territori. Crec que això no és cap novetat, ni cap defecte, i menys en un moment en què les propostes del Matarranya no són tan abundants com en altres èpoques. Fer una activitat amb artistes o bandes de fora del Matarranya és lo més normal del món i és genial. Ara bé, si fas bandera de promocionar lo territori i lo seu contingut, programar únicament una banda del terreno en los dos dies de festival, la veritat, és que sí que és un poc hipòcrita.
Quarta, este sí que és un clàssic, en la mateixa línia de l’anterior, la crítica diu que un festival que vol promocionar i donar a conèixer lo Matarranya no pot amagar la seua llengua. Aquí poca cosa es pot dir, crec que la sorpresa seria que fore a l’inrevés (tot en català) com sí que fan lo Franja Rock i La Nit en Blanc, que mantenen la llengua pròpia en gairebé tota la seua comunicació.
Cinquena, lo ‘manifest’ contra el MAT, afirma que els organitzadors no són una associació del territori, que hi ha poca informació al respecte i posa en dubte l’objectiu final del festival. Este punt tal volta sigue el més complicat de tots perquè ara com ara hi ha diferents tipus d’iniciatives que conviuen al territori, aquelles organitzades pels propis habitants sense cap ànim de lucre (los veïns i veïnes del poble, en l’àmbit particular o en l’àmbit associatiu, inverteixen lo seu temps sense cap classe de remuneració econòmica), i aquelles desenvolupades per productores o persones individuals en què sí que hi ha uns beneficis econòmics (encara que siguin ínfims o simplement serveixin per sufragar les hores invertides, no cal amagar-ho). Crec que ambdós models són positius per al territori, i són totalment lícits, sempre que no es tràcton de la mateixa manera ni per part de les administracions ni per part del públic. Penso que no és discutible que una activitat econòmica on algú a escala individual guanya diners (encara que siguen merescuts) mai és lo mateix que una iniciativa totalment voluntària on la gent inverteix temps, esforços i il·lusió sense esperar res a canvi.
Com diu el document que volta pel WhatsApp, «cadascú és lliure d’anar on vullgue…». Això no ho canviarà ningú, si bé, esta ‘polèmica’ hauria de servir per reflexionar sobre els models culturals que volem al nostre territori i per ser conscients del que tenim, del que volem i d’allò que millor que es quedo a les grans ciutats.
Kop al Franja Rock 2017 // Nebulosa Gràfica
Publicat a Temps de Franja n. 154, juliol 2022