Amb permís de l’autoritat*

// Jordi Marín (Centre d’Estudis dels Ports)

Ara que ja tenim l’estiu al sarró, ara que ja hem tornat a l’enyorada rutina i tot just quan encarem el temps dels dies curts que conviden a la reflexió, potser és un bon moment per traure a debat una qüestió incòmoda però que apareix cada estiu a la setmana de festes. Calen (tants) actes taurins a les nostres festes?

Aquesta és una pregunta que sovint és interpretada com un atac pels amants d’aquests actes i, malgrat les opinions que pugue despertar, no és la intenció de l’article. Més bé el que es pretén és posar damunt la taula un tema que ningú sembla voler tractar. Si fem un repàs als programes de festes dels nostres pobles veurem com els actes taurins s’han incrementat sobremanera: corros de vaques, encierros, proves de bou, bous embolats, classes de toreig de saló, concursos de retalladors i emboladors… Un increment que en ocasions acaba per ser el pal de paller de les festes i que acaparen el gruix dels programes festius. I qui diu el programa diu el pressupost. I no només el d’aquells qui organitzen la festa (comissions, penyes, quintos…) sinó també el municipal.

A aquestes alçades ja hi haurà qui dirà que hi ha tants bous perquè és el que la gent vol, que és el que porta gent al poble i/o que s’ha fet sempre així (la santa tradició…). El cas és que aquests arguments es poden rebatre de forma raonada o, almenys, poden ser sotmesos a una anàlisi crítica per tal de no agafar-los com a veritats immutables.

Assegurar que és el que la gent vol és agosarat perquè alçar-se com a portaveu de “la gent” és quelcom perillós. Tots vivim en petites bombolles i tot i que ara ens diuen que vivim en la societat de la informació, les noves tecnologies (xarxes socials, grups de whatsapp..) estan contribuint a què ens relacionem encara més amb aquells que pensen com nosaltres o amb qui tenim certes afinitats. Això comporta una distorsió del que acabem entenen per “la gent” i correm el perill de tenir una visió molt esbiaxada de la realitat. És evident que hi ha gent que vol actes taurins a les festes dels seus pobles, però no podem obviar que també hi ha gent que pensa que n’hi ha massa i gent que no en voldria cap. Potser caldria fer un exercici de democràcia i fer consultes populars per veure què n’opina el veïnat. Això sí, amb dades objectives com ara el cost real que suposa per al poble el muntatge i desmuntatge de barreres i cadafals, assegurances, permisos, contractació d’ambulàncies amb el seu personal mèdic… a més del propi cost dels animals. Només amb tota la informació damunt la taula pot haver-hi un debat seré i profitós. I després que els pobles decidisquen què volen.

En aquest debat aflorarien, sense cap dubte, els altres aspectes esmentats anteriorment. Que els bous porten (molta) gent al poble és un aspecte difícil de valorar. Si bé és cert que fa 15 o 20 anys fer un bou embolat al teu poble era una manera de fer vindre el jovent de la comarca i que després es quedés a l’orquestra, avui això no sempre és així. Sovint hi ha més d’un bou la mateixa nit i els aficionats van d’un poble a un altre o marxen un cop tancat (o simplement embolat) l’animal. Cal dir també que aquells que van de poble en poble, de bou en bou, acostumen a ser sempre els mateixos. Realment són els bous un pol d’atracció turística? Curiosament no es publiciten com a recurs turístic, patrimonial ni cultural…

Cal, arribats a aquest punt, donar visibilitat també als que marxen aquells dies del seu poble justament perquè hi ha bous i als que esperen resignats que passen perquè és el que hi ha. I d’aquests n’hi ha més que no sembla.

I la tradició, ai la tradició! Negar que s’han fet vaques o bous als nostres pobles des de que tenim memòria seria mentir intencionadament. I no ho farem. Però caldria fer un estudi al detall d’aquesta tradició i sobretot del pes específic de la mateixa en les festes dels pobles. Sempre s’han fet tants actes taurins? Tots sabem que no. Crida l’atenció també que aquest interès per la tradició i la cultura del poble que mostren algunes persones sovint quede circumscrit a això, als bous. Una llàstima.

Crec sincerament que hi ha elements per obrir aquest debat i fer una reflexió conjunta sobre quin lloc han d’ocupar aquest tipus d’actes a les nostres festes. I vull deixar clar que no parlo de la supressió sinó de la racionalització dels actes taurins. Caldria repensar no només la quantitat sinó també el format i el que implica a molts nivells. I ací entrarien irremeïablement qüestions de tipus ètic o moral, més espinoses i molt probablement les més incòmodes i que desperten posicions més antagòniques. Però si realment ens creiem que vivim en una democràcia on el debat i el diàleg són els pilars de la mateixa i amb el respecte envers l’altre sempre com a referent, no ens hauria de fer temor d’obrir aquest meló. Que puguen aparèixer en el debat altres qüestions com la masculinització dels actes taurins o el maltractament animal no pot ser una excusa per a esquivar el tema. És més, esquivar-lo implica prendre partit implícitament per la part a qui incomoda el debat i es perd, per tant, la neutralitat.

És als nostres ajuntaments a qui correspon, al meu parer, la responsabilitat d’obrir aquest debat. Responsabilitat perquè és amb permís de l’autoritat que es celebra qualsevol acte festiu; perquè és a l’ajuntament on són els i les nostres representants, els de tots i totes; perquè no poden obviar un tema que és al carrer i que preocupa a una part de la seua ciutadania; i perquè no pot ser que en ple s.XXI tinguem temes tabú dels qual no se’n pugue parlar.

Així ho han fet per exemple a Santpedor, a la comarca catalana del Bages, on des de fa més de trenta anys hi ha corros de vaques (de Castellote, per cert) a les festes del poble. Hi he viscut durant més de 15 anys a Santpedor i el debat sobre si calia aquest acte a la festa major era recurrent cada any, però ningú gosava tocar res. Aquest final d’estiu, finalment i lluny de prohibir l’acte com molts podrien pensar, l’ajuntament ha decidit fer una consulta popular sobre el futur d’aquest acte de cara a l’any que ve. Sense pors.

Bou embolat a Amposta. / Manel Zahera (CC) 

*Article publicat també a Notícies dels Ports, Número 1.354, 13 de setembre de 2019.