Gran Recapte 2018
Chelats Sarrate, així som i així facem

Algunes discòrdies entre Aragó i Catalunya*

// Ignacio Micolau

Aragó i Catalunya, malgrat haver viscut durant segles sota el mateix sobirà i com dos Estats dins de la Corona d’Aragó, van tenir moments de discòrdia per motius polítics i, també, econòmics, encara que s’addueixi en moltes ocasions que les economies de tots dos territoris es complementaven. Catalunya va ser sempre, al llarg de la història, en paraules de l’historiador Pierre Vilar, “l’intermediari obligat entre Aragó i el Mediterrani” i a l’Aragó es va anar forjant “el sentiment d’una excessiva dependència”.

Al llarg de l’Edat Mitjana, la preeminència que els reis van atorgar a Catalunya, en l’expansió de la Corona d’Aragó pel Mediterrani, va generar el recel dels aragonesos. Tot això es va afegir a la frustració que, per a les elits aragoneses, va suposar el no poder beneficiar-se de la conquesta de València, si aquesta hagués estat una prolongació del regne d’Aragó, amb la qual aconseguir l’objectiu de disposar de la seva pròpia façana mediterrània.

Aquest sentiment de dependència no va disminuir en època moderna i contemporània, adoptant a cada moment diferents formes i arguments: si en el segle XVIII es va concretar en la major o menor accessibilitat d’Aragó per al comerç amb Amèrica; en el segle XIX, van ser els diferents punts de vista sobre el proteccionisme el que va distanciar als industrials catalans —que volien preservar els seus productes tèxtils de la competència anglesa— dels agricultors aragonesos que també buscaven defensar els seus cereals, de les importacions europees, que amb preus més baixos arribaven als ports espanyols.

Molt sovint, amb la Història de fons, en el primer terç del segle XX es produiran les discrepàncies en el terreny més acadèmic, pels límits fronterers entre els dos territoris, en una franja que va dels Pirineus als Ports de Beseit. Que fora una frontera una mica imprecisa, si ens atenim als diferents testaments de Jaume I, va donar lloc a una no menyspreable bibliografia, amb polèmiques incloses, entre historiadors, geògrafs i publicistes de tots dos territoris. A les publicacions de l’historiador, geògraf i polític catalanista Francesc Carreras Candi (Divisions administratives de Catalunya en èpoques passades (1917), Excursions per la Catalunya aragonesa i província d’Osca (1909), caldria oposar les d’Andrés Giménez Soler, prolífic historiador aragonès que, en el II Congrés d’Història de la Corona d’Aragó, celebrat a Osca en 1920, va presentar un treball amb el títol La frontera catalanoaragonesa, on defensava una Lleida aragonesa.

Ara bé, la discussió més apassionada sobre les relacions entre Aragó i Catalunya es va produir en la premsa, a pocs mesos d’iniciar-se els enfervorits debats parlamentaris per a l’aprovació de l’Estatut de Catalunya de 1932. D’una banda, Rovira i Virgili va iniciar la polèmica, amb el seu article “La ratlla esborradissa”, reivindicant la catalanitat dels municipis aragonesos de parla catalana. Publicat al diari La Publicitat, i reproduït a El Ebro (febrer de 1932), revista aragonesista impresa a Barcelona des de 1919. Les seves línies, van merèixer la contestació, en el mateix número, amb un escrit a manera d’editorial titulat “Ante un artículo imperialista”, que finalitzava amb les següents paraules:

“Créanos, señor Rovira, en beneficio de la amistad catalano-aragonesa, no suscite tan a menudo este tema. A no ser que, sin saberlo, lleve usted en su sangre el mismo espíritu absorbente, imperialista y obcecado que caracterizó el pensamiento político castellano del que la nueva generación está tan lejos como un católico de un budista. Aragón no será Polonia: merienda de negros. Se lo aseguramos”.

En la mateixa línia, el 26 de març de 1932, el setmanari independentista Nosaltres sols, va publicar un article sense signatura amb el títol “Per la unitat de Catalunya. Seixanta mil catalans separats de la pàtria”, que també va merèixer una oposició frontal en l’article “Ahora resulta que los aragoneses somos catalanes”, publicat a la revista El Ebro (núm. 178, març-abril de 1932), signada amb el pseudònim “Literano”.

Sense por d’equivocar-nos, podem dir que un dels moments de major fricció entre Aragó i Catalunya, va tenir lloc amb motiu del debat en les Corts Generals per a l’aprovació de l’Estatut de Catalunya. Van proliferar a l’Aragó els pronunciaments contra l’Estatut per part d’ajuntaments, diputacions, associacions com la Unión Aragonesa, la premsa saragossana, singularment Heraldo de Aragón i El Noticiero, el Centro Mercantil i un bon nombre de professors universitaris. La feblesa de l’aragonesisme —on el nucli més actiu estava a Barcelona, a l’entorn de la ja esmentada revista El Ebro, amb figures com Gaspar Torrente o Calvo Alfaro—, va provocar la incomprensió de Francesc Macià en declaracions a la prensa aragonesa: “Aragón, vinculado por su historia con Cataluña, permanece impasible sin formar su Estatuto”.

En els debats parlamentaris sobre l’Estatut, va quedar gravat un marcat accent aragonès de la mà d’un saragossà, diputat per la minoria agrària. Antonio Royo Villanova, catedràtic de Dret en la Universitat de Valladolid, va fer —amb la seva tàctica del obstruccionisme, allargant desmesuradament les seves intervencions— la més dura oposició a l’Estatut de Catalunya. El seu estil, va quedar ben retratat en un comentari de l’escriptor falangista Agustín de Foxá: “Usaba una franqueza y una fraseología baturra. La Pilarica y el Estatuto… Aludía burlesco a los almogávares. Era patriota y bien intencionado. Pero sólo le celebraban los dichos agudos. Así, aquella tarde sólo unos chascarrillos de tertulia defendieron la integridad de España”.

Mapa de la Corona d’Aragó, any 1653. S. d’Abbeville, París


*Publicat a Compromiso y Cultura, n. 76, març 2021

Tags:

Trackback des del seu lloc.

Deixa un comentari

Vostè ha de ser connectat per publicar un comentari.

REVISTA DE LES COMARQUES CATALANOPARLANTS D’ARAGÓ

Edita:

Iniciativa cultural de la Franja

C. Major, 4. 44610 Calaceit.

T. 978 85 15 21.

Enviar correu electrònic

Associacio Cultural del Matarranya (ASCUMA)

Institut d’Estudis del Baix Cinca (IEBC-IEA)

Centre d’Estudis Ribagorçans (CERib)

Amb la col·laboració de: