Molta gent té assumit que els conflictes militars formen part de la vida al nostre planeta, perquè diuen que, si busquem, sempre trobarem zones on s’utilitzen les estructures militars per solucionar problemes, a vegades problemes que venen de fa anys i panys. Podríem pensar que és veritat, que la solució als problemes geopolítics només arribarà gràcies a la utilització de la força i del monopoli de la violència. Però, aleshores, hauríem de tenir molt clar que l’esser humà és incapaç de dialogar, negociar, col·laborar o cooperar per trobar solucions. No és el cas.
El que passa és que els beneficis econòmics d’unes poques persones fan que el que pensi la resta del món quedi silenciat i enterrat sota tones i tones d’informació manipulada i esbiaixada. Aquesta manipulació condiciona la vida i l’opinió de la majoria dels éssers humans, i fa que creguem que la guerra és inevitable, necessària i fins i tot positiva. Seguint aquesta línia, trobem que l’escalada militar actual es presenta sovint als mitjans de comunicació com un fet gairebé accidental, un pas cap a la democràcia i la pau, quan la realitat és molt diferent. Malauradament, les dades i la Història ens confirmen que l’actual escalada no és un accident, sinó la conseqüència d’anys de tensions, interessos geopolítics i decisions unilaterals. Els bombardejos, les amenaces d’arrasar infraestructures civils i la lògica de la força militar com a únic llenguatge internacional mostren fins a quin punt el dret internacional ha quedat arraconat. És evident que no hi ha res de democràtic en aquesta deriva: hi ha mort, destrucció i una normalització creixent de la violència que sembla passar desapercebuda.
Però allò més inquietant no és només la guerra, sinó el sistema que la sosté. Mentre cauen bombes, els grans interessos econòmics continuen funcionant, perquè el petroli marca el ritme, la indústria armamentista incrementa els seus beneficis i les decisions polítiques semblen cada vegada menys importants. Així, mirant la realitat, es pot dir que l’ordre mundial no respon tant a principis ni a valors com a interessos econòmics. Les guerres ja no són només qüestions de territori o poder polític; són instruments de negoci i control que afecten la vida de milions de persones.
Des d’Europa, sovint observem tota aquesta situació amb distància, com si res no pogués afectar la nostra societat. Volem tancar els ulls i pensar que les guerres són llunyanes i les seves conseqüències no arribaran mai al nostre sofà de pell. Però en un món globalitzat, tot està connectat i és lògic que un conflicte geopolític com l’actual a Orient Mitjà acabi provocant canvis al nostre dia a dia: problemes al comerç internacional, dificultats per viatjar, preus elevats de l’energia, pèrdua d’inversions i una inseguretat generalitzada que toca també les nostres vides.
Ara bé, la pregunta no és només quins problemes originarà aquest conflicte al nostre territori, sinó què estem disposats a tolerar com a societat. Si acceptem que la llei del més fort substitueixi qualsevol idea de justícia, si normalitzem l’imperialisme i la dominació com a mecanismes inevitables, acabarem assumint que la guerra és l’únic futur possible.
I potser aquí trobem el perill més gran: acceptar com a inevitables decisions que impliquen la mort de persones innocents. Obrir una ampolla de xampany per la caiguda d’un enemic mentre ignorem les víctimes anònimes que deixa cada atac. No podem convertir-nos simplement en espectadors d’una tragèdia que, encara que llunyana, també ens defineix. Per això cal tenir clar que el no a la guerra és per sempre i per tot arreu, perquè la pau no és només un desig, sinó un compromís actiu amb la vida i la dignitat de totes les persones, sigui quina sigui la seva nacionalitat, cultura o religió.
Publicat a Temps de Franja n.169, abril 2026