Saidí, la muralla com a símptoma

// Editorial

El passat 29 d’octubre es va desprendre un llenç de la muralla del castell medieval de Saidí (segles XII-XIII) caient sobre la carretera la base d’una de les tres torretes que encara romanien en peu. Es dóna la circumstància que un dia d’aquells havien de visitar la zona afectada de la muralla tècnics de la Direcció General de Patrimoni del govern alertats per l’alcalde de la localitat, Marco Ibarz, perquè des de feia temps hi havia una esquerda que denotava perill.

Aixecant una mica el focus dels fets concrets que han acabat amb un bocí important de la història i la cultura de Saidí i del Baix Cinca, podem afirmar sense embuts que l’art, la cultura i el patrimoni han estat quasi sempre la ventafocs dels pressupostos i de l’escala de valors dels governs estatals i regionals que en el món han sét. No va ser estrany, sinó més aviat previsible, que durant el llarguíssim debat electoral entre cinc que va tindre lloc a les televisions el passat 5 de novembre, no es va parlar ni un sol segon de cultura i patrimoni per part de cap candidat.

Quant a la preocupació per la conservació o una utòpica restauració del Castell de Saidí per part dels ajuntaments democràtics d’aquesta vila, quan n’hi ha hagut alguna mesura, aquesta no ha passat de netejar la base superior sobre la que s’assentava el vell castell i com a molt posar uns robalsadors (gronxadors) i uns bancs damunt per poder gaudir des d’allà d’una supèrbia vista de la ribera, però durant dècades mai no s’han reforçat els murs ni omplert els buits que hi havia entre les pedres i roques de la muralla, sempre en situació precària i feble.

En 2010 el periodista Joaquim Ibarz (mort el 2011) va deixar per a que fos exhibit permanentment al poble un valuós patrimoni d’art i cultura precolombina i llatinoamericana actual de més de 3.500 peces, i prèviament va comprar, rehabilitar i adequar un bell casalici al carrer major, tocant a la seua casa pairal. Nou anys després les peces romanen al terra de les quatre plantes de l’edifici perquè ni s’ha aconseguit formar un Patronat que gestioni el Museu ni cap de les administracions públiques (Ajuntament, Diputació d’Osca, Comarca del Baix Cinca, DGA), que haurien d’haver constituït aquest Patronat junt amb representants de la família, han sét capaces de realitzar un projecte museístic que hagués permès obrir les portes de la “Casa de usted – Casa vostra”. L’única aportació institucional decisiva va ser la de la Fundació Godó del diari La Vanguardia, on Joaquim va treballar com a corresponsal a Mèxic i Centre Amèrica durant 28 anys, que va sufragar les despeses del trasllat en vaixell dels dos containers amb totes les peces i mobles des de Mèxic a Saidí. Cal dir també que Ibarz va rebre des del principi l’oferta de la Casa Amèrica de Barcelona i d’altres entitats culturals per a instal·lar les obres a Catalunya, i va rebutjar totes les ofertes.

L’única aportació aragonesa a aquest museu va ser una exposició d’una selecció de peces a l’Ajuntament, dins del programa cultural “Esto es lo que hay” de la Diputació d’Osca, el 2013, i les escasses visites que una funcionària de la Direcció General de Patrimoni del Govern d’Aragó va fer en 2011 per a començar a inventariar les obres.

Mostres d’aquesta desídia i desinterès institucional per la cultura i el nostre patrimoni n’hi ha un puial arreu de tot el territori de la Franja, sense que provoquen, tot s’ha de dir, un gran escàndol o reacció airada per bona part dels seus habitants.

En el passat número de novembre d’aquesta revista corresponent a l’edició en paper es donava compte de la celebració de les Jornades Cinga Fòrum dedicades al “Patrimoni en perill” on experts en el tema parlaven de construccions emblemàtiques de Fraga i el Baix Cinca, com Vila Fortunatus, lo poblat abandonat del Cardell, los Castellets, el jaciment ibèric del Pilaret, lo Pilaret defensiu àrab de Santa Quitèria, restes de la calçada romana, les velles sèquies de dalt, tots ells amb diferent grau de catalogació però amb la mateixa desemparança i en alguns casos amb gran perill de desaparició.

Lo mateix passa amb alguns monuments al Matarranya. L’ermita de “Sant Gargori” d’Aiguaviva ofereix un estat ruïnós, tot i que l’Ajuntament fa un parell d’anys va realitzar unes obres menors a la teulada per evitar la seua caiguda. En un estat similar

estan la “Fàbrica bonica” de Vall-de-roures o el santuari de Montserrate de Fórnols, amb una part derruïda i altres molt malmeses; el Monestir de Santa Susanna de la Trapa, entre Maella i Favara; i el monestir de la Mare de Déu de Gràcia de la Freixneda, on es pot contemplar l’interior des d’una vista aèria, perquè està mancat completament de sostre i de teulada.

A la Ribagorça hi ha vàries ermites que necessitarien d’una urgent reparació com la de Casterner de Noals; o capelles caigudes com la de Sant Bertomeu de Sirés, la de Sant Pere de Gavarret o la de Sant Climent de Buira.

A la Llitera trobem monuments com la Col·legiata d’Albelda, la Torre de Valldellou o lo Castell de Tamarit que precisarien diferents treballs de conservació. Per altra banda, al Salinar de Peralta les tasques de rehabilitació van molt lentes després que l’empresa propietària va cedir els terrenys a l’Ajuntament per a la seua recreació com a lloc històric i recreatiu, tot i el meritori esforç dut a terme per voluntaris de l’Associació Castell de la Mora.

El patrimoni artístic i històric és en general una font de recursos econòmics que pot ajudar a fixar població si es conserva i promociona. Però si es perd, igual que quan es perd una escola o un consultori mèdic, pot contribuir a que els nostres pobles acaben desapareixent.

La muralla caiguda de Saidí. / Jaume Cases




Ruïnes del santuari de la Mare de Déu de Gràcia (la Freixneda). / C. Terès

Monestir de Santa Susanna de la Trapa, entre Maella i Favara de Matarranya. / C. Terès

Share this...

Twitter

Facebook

email