Politització de la llengua catalana a l’Aragó
Editorial
Des que en la primera legislatura del Govern d’Aragó 1983-1987 del socialista Santiago Marraco com a president i el favarol José Ramón Bada com a conseller de Cultura i Educació es va introduir el català a l’escola, aconseguir la normalització lingüística en el nostre territori —com estableix com a objectiu la Declaració de Mequinensa de 1984— la nostra llengua pròpia mai ha tingut el camí gens de fàcil. Molta gent s’ha encarregat de posar pals a la roda per no assumir la realitat trilingüe a l’Aragó.
Durant la segona legislatura (1987-1991), Hipólito Gómez de las Roces del PAR, que la presidia, estava disposat a canviar la política lingüística de l’executiu i, en les seues primeres declaracions va afirmar que cremaria totes les gramàtiques catalanes a l’Aragó. Era una clara referència a la que havia publicat l’anterior govern socialista, encarregada al doctor Artur Quintana: La nostra llengua. Gramàtica de llengua catalana (1984), volum 3 de la col·lecció en català “Pa de casa” que edità el govern de Marraco. De l’alcanyissà Darío Vidal, en aquella legislatura conseller de Cultura i Educació, que havia realitzat gran part de la seua trajectòria professional a Catalunya, mai vam escoltar cap declaració en contra de l’actitud del seu president. Es suposa que ell en sabia sobre el tema de la nostra llengua encara que només fos per proximitat a les nostres viles i per l’estada a Catalunya. Un any va durar al càrrec. Malgrat que Gómez de las Roces va posicionar-se contrari al català, durant aquella legislatura les classes en la nostra llengua als centres aragonesos franjolins van créixer i també el nombre d’alumnes. La població no estava disposada a donar un pas enrere, després d’aconseguir entrar la llengua als centres educatius, per la catalanofòbia del seu president. Una iniciativa de l’anterior executiu es va perdre: el Premi Guillem Nicolau, inaugurat el 1986 per guardonar la millor obra escrita en català.
Després vindrien altres legislatures amb alternança de governs del PAR, PP i PSOE, en què es mostraren en general més favorables a la nostra llengua els d’esquerra que els de dreta i regionalistes.
En la VIII legislatura (2011-2015) es formà un govern del PP-PAR sota la presidència de Luisa Fernanda Rudi i amb Dolores Serrat Moré, catalana de naixement, com a consellera d’Educació, Universitat, Cultura i Esport. Després de molt pensar, el 2013 l’executiu va determinar que havien de substituir el terme “català” de la nostra llengua i van inventar com a denominació “Lengua Aragonesa Propia del Área Oriental” (LAPAO) i a la llengua aragonesa “Lengua Aragonesa Propia del Área Pirenaica y Prepirenaica” (LAPAPYP). ¿Algú es podia imaginar que el nom d’una llengua podia ser tan llarg i ridícul? Ningú s’ho va prendre seriosament i l’executiu va ser la riota de tothom. I les dos denominacions en pocs mesos es van perdre en l’oblit. Malgrat el poc interès per la llengua de l’executiu del PP-PAR, el nombre de matriculats a les classes de català en els centres d’ensenyament va continuar augmentant.
Durant les dos legislatures posteriors, de 2015 al 2023, presidides pel socialista Francisco Javier Lambán, l’executiu, amb la presència de la Chunta Aragonesista (CHA) es va constituir la Direcció General de Política Lingüística, que ha treballat —on li han deixat— per les dos llengües minoritzades: català i aragonès. Web de les Llengües d’Aragó, celebració del Dia de la Llengua Materna, exposicions, Premis Guillem Nicolau, Projecte Moncada per a la dinamització del català, mapes toponímics municipals, Acadèmia Aragonesa de la Llengua, publicacions, Premi Desideri Lombarte, documentals…
A les últimes eleccions autonòmiques els resultats han donat un altre tomb, i l’actual executiu està format pel PP, Vox i PAR. El nou president del Govern d’Aragó és el popular Jorge Antonio Azcón, i el primer que ha fet és suprimir la Direcció General de Política Lingüística i les subvencions destinades a les entitats que defensen el català en els territoris en què és llengua pròpia. No admet que a l’Aragó es parla català sinó diverses llengües i modalitats lingüístiques sense precisar quines són i on es parlen. Però no tot és negatiu per a les nostres llengües, i és que al Parlament Espanyol, de majoria progressista, els nostres representats podran expressar-se en la llengua pròpia, una reivindicació important que pot arribar a la Unió Europea i a les Corts d’Aragó.
Una altra volta ens caldrà fer més força per navegar en una legislatura més amb el vent en contra, dificultat a la qual, per desgràcia, ja hi estem massa acostumats. Quatre anys es passen ràpid! Ànims a tots!
Publicar Temps de Franja n. 159, novembre 2023
Tags: Editorial
